Cercador
El paraigua verd i la glorieta
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
El cel esdevenia una imatge de grumolls de mala llet. Li calia tronar, llampar, descarregar. El sol, fet el pacte que no era el seu torn, dormia fet un forn amb ell mateix. Si la lluna no fos tan freda! Miraria d'atraure un somni revelador per conquerir-la, ja no sabia què fer. Tal volta escalfant-li els cràters?
El nuvolam, doncs, imperava. Va voler mostrar-se en auge en un tram de terra, a la costa. Una glorieta que s'alçava propera a la platja, com un bolet gros, guerrera, suportava qualsevol inclemència metereològica. Oberta a l'exterior, però amb el sostre per al recolliment, on conservava, invisibles, veus i sons emesos per persones diferents, àdhuc un gosset de mida mitjana. Ah! I les sensacions de qui s'hi havia fet abraçades i petons. La glorieta s'autoconfigurava com un bagul-dels-records(tresors) en ella i d'ella. S'anava fent gran, no s'encuidaven massa d'ella. Ignorava que dues potes les tenia malmeses...
Un vent huracanat anuncià els desitjos del firmament. Tot s'enfosquí més. La glorieta sentí por. De cop s'adonà de la seva qualitat de vulnerable, de mortal. L'aire en ferotge moviment la sacsejava. La va fer trontollar fins a caure de costat.
-A mi no em torça res!- exclamà.
El caràcter, però, no manava. Impotent, esclatà a renegar per no gemegar, ni plorar.
Llavors escoltà, molt perceptibles entre els udols i els brams de la natura, uns rèc-rècs menuts que protagonitzaven simpatia. Va poder veure una cosa de color clar destacant que, sense oposar resistència, es deixava arrossegar per una llenca de vent més dèbil. Aquella cosa no esgarrapava el paviment per arrapar-s'hi, no era d'arrelar, sinó de ser duta, transportada. Es tractava d'un estri lleuger, sens dubte, format per un bastó acabat en forma d'interrogant. El cap (i cos) era una mena de triangle inflat d'un material impermeable, una tela de to verd pàl·lid com les aigües del mar en certs moments gloriosos que la glorieta mantenia emmarcats i magnificats a la memòria poètica.
El paraigua no trigà gota en ser allà amb ella. La glorieta serví d'aturador del trajecte atzarós. El paraigua quedà dins d'ella, com si fos un fill, com si estigués prenyada.
Quan una onada de dimensió piramidal -que havia pres la forma d'una gegantina dona blava -la deessa de les emocions- les engolí, glorieta i paraigua, paraigua i glorieta no es van separar amb la força de res. La tempesta havia ocasionat que es reunissin: els vincles mai moren.
El nuvolam, doncs, imperava. Va voler mostrar-se en auge en un tram de terra, a la costa. Una glorieta que s'alçava propera a la platja, com un bolet gros, guerrera, suportava qualsevol inclemència metereològica. Oberta a l'exterior, però amb el sostre per al recolliment, on conservava, invisibles, veus i sons emesos per persones diferents, àdhuc un gosset de mida mitjana. Ah! I les sensacions de qui s'hi havia fet abraçades i petons. La glorieta s'autoconfigurava com un bagul-dels-records(tresors) en ella i d'ella. S'anava fent gran, no s'encuidaven massa d'ella. Ignorava que dues potes les tenia malmeses...
Un vent huracanat anuncià els desitjos del firmament. Tot s'enfosquí més. La glorieta sentí por. De cop s'adonà de la seva qualitat de vulnerable, de mortal. L'aire en ferotge moviment la sacsejava. La va fer trontollar fins a caure de costat.
-A mi no em torça res!- exclamà.
El caràcter, però, no manava. Impotent, esclatà a renegar per no gemegar, ni plorar.
Llavors escoltà, molt perceptibles entre els udols i els brams de la natura, uns rèc-rècs menuts que protagonitzaven simpatia. Va poder veure una cosa de color clar destacant que, sense oposar resistència, es deixava arrossegar per una llenca de vent més dèbil. Aquella cosa no esgarrapava el paviment per arrapar-s'hi, no era d'arrelar, sinó de ser duta, transportada. Es tractava d'un estri lleuger, sens dubte, format per un bastó acabat en forma d'interrogant. El cap (i cos) era una mena de triangle inflat d'un material impermeable, una tela de to verd pàl·lid com les aigües del mar en certs moments gloriosos que la glorieta mantenia emmarcats i magnificats a la memòria poètica.
El paraigua no trigà gota en ser allà amb ella. La glorieta serví d'aturador del trajecte atzarós. El paraigua quedà dins d'ella, com si fos un fill, com si estigués prenyada.
Quan una onada de dimensió piramidal -que havia pres la forma d'una gegantina dona blava -la deessa de les emocions- les engolí, glorieta i paraigua, paraigua i glorieta no es van separar amb la força de res. La tempesta havia ocasionat que es reunissin: els vincles mai moren.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435762 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com