El paper de fumar

Un relat de: Vicent Llémena i Jambet
El capvespre feia la seua llum vermella sobre el carrer, prompte es faria de nit, només tenia una eixida, el xicotet paper de fumar, un blanc i fi paperet que amb la tinta i un simbòlic nom: Ilitx, li donaria el salconduit per seguir vivint.
Havia fotut amb la Nicole, la dona de l'Ilitx, un mafiós de l'ambient lumpen de València, aquest home tenia moltes dones, però la Nicole, una sèrbia rossa i alta amb unes mamelles ben posades era la nina dels seus ulls, el gallet de la seua pistola.
Eixia del “Fòrceps”, un garito freqüentat per la màfia russa i es va dirigir cap al barri del Carme, mirava al davant i al darrera com albirant o presentint una mort anunciada, per la navalla o la pistola d'algun passerell de l'Ilitx, la seua caminada va ser angoixosa, tremolant pel fred de l'hivern, pel ja vençut dia i per la por, una por de dèria, obsessiva.
En passar pel carrer de la Carda va veure un mercedes negre amb un home a dins, era l'Ilitx, un instant després de posar ordre a la situació va córrer cap a la dreta pel carrer del Moro Zeit, per a entrar més ràpid que el cotxe, que anava en contra de direcció i amb dificultats per la plaça del Tossal, va entrar després de fer un tomb pel carrer de la Bosseria a les ruïnes del Teatre Princesa, ja enderrocat, lloc on s'instal·laven els ocupes.
L'Ilitx havia sortit del cotxe i començava la persecució, en eixir per la porta del darrere del Princesa va córrer cap a la comissaria del carrer Baix tot encarant-se amb l'Ilitx a la mateixa porta, el paper de fumar seria la seua vida, i el va llançar entre l'escletxa de les dues portes de fusta de la comissaria amb el nom escrit del seu assassí: Ilitx Andròpov. Al paper havia posat un lacònic “Ha estat l'Ilitx” i a sota en un raconet en blanc havia signat llegiblement amb bolígraf tot posant el seu nom.
L'Ilitx es va quedar palplantat al davant de la comissaria i el Sento va anar-se'n corrents fins arribar al barri de Russafa on va agafar el metro que el portaria a Rafelbunyol, per a després agafar el tren cap a Gandia.
Va cercar un hotel on dormir i al dia següent se n'aniria cap a Madrid o Barcelona, ciutats on no era tan conegut. En mig de la nit dos colps el van fer llevar-se del llit i, es van anunciar, en perfecte valencià, com el servei d'habitació que volia reparar la trencada calefacció.
En obrir la porta, un home vestit amb americana, pantaló i camisa negres li llançava als peus un full de paper de fumar escrit, en eixe moment va saber que havia arribat el seu darrer dia, el final del conte que havia estat la seua vida.

Comentaris

  • Molt ben escrit.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 20-02-2016 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el teu relat, sobre aquest criminal que va a marea d'un destí perillós i incert.

    Em pregunto si les seves aventures continuaran.

    M'ha fet gràcia lo de "parlar en perfecte valencià", com si el català i el valencià fossin molt diferents. Molt apropiat :-)

    Ens veurem!!

  • Inquietant[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 06-02-2016 | Valoració: 10

    Un magnífic relat, inquietant i descriptiu d'una Valencia tan viva com sempre. Em recordes molt en Ferran Torrent, gran coneixedor dels baixos fondos de la ciutat. Una abraçada.

    Aleix

  • Símils[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 05-02-2016 | Valoració: 10

    Doncs sí, Vicent, hi portem molt de temps, aquí, a RC. M'agrada que em diguis que estàs fort i pel comentari que em vas fer et veig similarment crític amb mi pel que fa a la manera com es van desenvolupant les coses en aquest món podrit i a la manca d'identitat de l'individu social que es congrega amb l'establert. Veig molt lúcida i veritable la manera com enfoques el bel.licisme aquest que és un no acabar.

    I caram, pel que fa al text, és intens, és poderós, és inquietant. Vénen ganes de seguir llegint més, tot i que té un final espetarrant.

    Jo estic escrivint un llibre, suposo que tu també deus tenir les teves estones de bolígrafs i folis. Almenys m'ho imagino, ho dic per la teva original capacitat de crear.

    En fi, salut, força i abraçades des de Sabadell, on hi vaig intentant crear el meu món dins la mesura que puc. I molts records!


    Sergi : )

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Llémena i Jambet

Vicent Llémena i Jambet

30 Relats

144 Comentaris

27084 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
El meu bloc és: Volta de guant a la filosofia. Vaig nàixer al 1964 a València, al barri de Russafa i moriré, bé ja ho sabreu, sóc un treballador xic per a tot que li ha picat allò d'escriure i escric de tant en tant, tinc alguns contes i assaigs i m'agradaria publicar-ne alguns en aquesta plataforma literària. Comenteu els meus relats encara que siga críticament, vos necessite i vull aprendre a escriure. Citant Pep Roig "...camino a anys llum de la teva pròpia llum..." i "...el teu silenci tan poc breu no em permet ni respirar...", el meu pseudònim és Vicent Llémena i Jambet, el darrer i definitiu, mon pare em deia amorosament "llémena" per la meua curta edat i també en referir-se al meu germà i a mi ens deia els seus "jambets", d'ací el meu nom a relats. M'agraden els escacs, el meu jugador preferit es Aaron Nimzowitch, en literatura m'agraden autors com Jean-Paul Sartre, Albert Camus i tot l'existencialisme francès fins i tot el primer existencialista com era Kierkegaard, tota la novela del segle XIX francès i el romanticisme alemany, castellans m'agraden García Lorca, és clar el segle d'or del castellà, i Antonio Machado, César Vallejo, Juan Ramón Jiménez, dels "actuals" Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Juan Goytisolo, Fernando Sánchez Dragó, Antonio Gala, etcètera, dels hispano-americans Borges, Cortázar, Neruda, Gabriel García Márquez, sobretot el realisme màgic, també Isabel Allende, Miguel Ángel Asturias, etcètera, i dels de la terra els del segle d'or del valencià, i Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ferran Torrent, Pere Calders, Salvador Espriu, Quim Monzó que és la meua inspiració, Enric Valor, Carme Riera, etcètera , en filosofia m'agraden els filòsofs de la sospita Marx, Freud i Nietzsche, també Darwin, tot i què sóc més partidari de Lamarck per la meua influència psicoanalítica, el meu filòsof preferit és Sòcrates, entre molts d'altres, m'agrada l'assaig en general, el futbol, el meu equip és el València i també m'agrada la psicoanàlisi. En música clàssica, autors com Schubert i Mahler i també Chopin, i de temàtica nacionalista el valencià Joaquim Rodrigo o Smetana, de Wagner m'agrada Tristà i Isolda i en música de cantautors Georges Brassens, Lluís Llach, Serrat, Raimon, Mª del Mar Bonet, Sabina i Luis Eduardo Aute. En informàtica sóc dels mig romàntics als que li agrada conjuminar allò pràctic amb allò ideal i tinc l'xp amb el service pack 3, espere que molts anys si el mercat ens deixa, com també la versió Suse 12 del Linux a una partició del disc dur, pero el que més m'agrada per sobre de tot és una bona conversa amb un cafè i una cigarreta, però semrpe viscuda des del discurs de l'analista, així doncs deixe fora l'histèric, el de l'amo, el capitalista i l'universitari per a fer-los servir de tant en tant, ah! i els meus polítics preferits Winston Churchill i Léon Blum.


"A vosaltres ebris d'enigmes que gaudiu amb la llum del crepuscle" Així parlà Zaratustra. F. Nietzsche.
"Vaig créixer al mar i la pobresa em va ser fastuosa; després vaig perdre el mar i aleshores tots els luxes em van semblar grisos, la misèria intolerable". Albert Camus, del llibre El verano/Bodas.
"Hay mujeres en Génova cuya sonrisa he amado durante toda una mañana, no volveré a verlas evidentemente, nada hay más simple, pero ninguna palabra podrá apagar la llama de mi pena" Albert Camus, del llibre El revés y el derecho.
"Jo maleeixo ço que atreu i ensiborna l'esperit i, fent-se'l seu, el té bandit en una vall de plors; i maleeixo l'opinió enlairada que hom té de si mateix, els mirallets i somnis de fama i de conquesta, i la possessió que ens afalaga: muller, fills, servidors; i el treball i la paga esperonant-nos vers l'ardida gesta o estovant el coixí d'un llit platxeriós; i maleeixo el suc del raïm xardorós, la il·lusió divina, i la fe i l'esperança, i encara més a la paciència mansa!
El transitori és sols paràbola. Ací es performa el que ens mancava; l'indescriptible esdevé un acte aquí; atrets som tots els homes de l'Etern Femení".
Faust- Goethe.
Ara vull fer un xicotet homenatge al cinema, i en especial a aquella gran pel·lícula, Blade Runner de la qual una de les seues frases ens valdria a tots nosaltres, doncs cada individu és únic, aïllat i desconegut, i tots som esclaus, tots fracassem, tard o d'hora, com diu Margueritte Yourcenar en Memories d'Adrià, ... davant d'un fill massa estimat, .. la malaltia... la vellesa...finalment davant la mort, després les nostres gestes, els nostres amors, les nostres guerres, la nostra mateixa mort, moriran amb nosaltres després d'una xicoteta pròrroga. Hui no pense ben bé així, he trobat l'amor i amb ell l'eternitat, que no la seua il·lusió.
Son les darreres paraules de Batty, un replicant abans de morir:
Es toda una experiencia vivir con miedo... ¿verdad?
Eso es lo que significa ser esclavo
Yo... he visto cosas
que vosotros no creeríais...
atacar naves en llamas
más allá de Orión,
he visto rayos C
brillar en la oscuridad
cerca de la puerta de Tannhäuser
Todos esos momentos
se perderán en el tiempo
como lágrimas en la lluvia
Es hora de morir.
És molt semblant a aquells versos de Federico García Lorca en Poeta en Nueva York i la seua Oda a Walt Whitman:
Mañana los amores serán rocas y el Tiempo
una brisa que viene dormida por las ramas.
Por eso no levanto mi voz, viejo Walt Whitman contra el niño que escribe nombre de niña en su almohada.
Xicotetes joies que m'aborronen la pell. Magnífiques.