El pantà

Un relat de: - yang -

Fa temps existia un pantà immens, on l'aigua era abundant i l'aliment mai escassejava. Aparentment era un hàbitat idoni per a moltes espècies, però no tot eren flors i violes: en aquell indret hi creixien tants arbres que no deixaven penetrar la llum del sol. Els aiguamolls restaven les vint-i-quatre hores en la més absoluta foscor, i romandre-hi massa estona suposava estar desprotegit davant depredadors i altres perills mai contats.
Les espècies més febles es veien obligades a entrar al pantà per veure aigua, ja que fora d'aquest el terreny era àrid, sec i pobre. Però necessitaven la llum del sol per poder guiar-se i havien de sortir de la foscor per sentir-se segurs. Així que vivien fora d'aquest amb tot el grup, però entraven dins sols i en silenci, per passar desapercebuts, el mínim temps possible. Així podien seguir vivint, alimentant-se de les herbes i algues del pantà i bevent de la seva aigua.


En ambdós indrets hi vivia una granota. Li agradava d'allò més nedar i capbussar-se sota l'aigua, i acostumava a transitar del pantà a l'exterior.
Últimament, la granota habitava molt temps als aiguamolls passant-s'ho el millor que podia i jugant entre les algues, que dibuixaven camins que ella podia recórrer durant hores sense pensar en res mes... Semblava que podria estar-s'hi tota la vida als aiguamolls, i no li'n faltava de raó, podia viure-hi perfectament, doncs sense adonar-se ja portava uns deu anys allà dintre. De tant en tant rebia visites de granotes encuriosides, però eren fugaces perquè tornaven ràpidament a l'exterior.
Però un bon dia se'n va cansar de tant nedar, i va decidir sortir a fora. No recordava què era la claror, i durant tot aquell temps la zona havia canviat d'aparença. Ja no hi havia els mateixos camins, les plantes creixien, alguns llocs s'inundaven d'aigua... S'hi va veure incapaç, ja no recordava el camí de tornada.
Malgrat aquest problema va decidir endinsar-se al bosc i provar de sortir-ne. Va tardar deu anys més, però sigui per sort o pel destí, en va sortir. La granota ja era vella, i el primer raig que va acaronar-li la pell rugosa i humida la va fer retrocedir.
Ara el sol la molestava i li cremava el cos, en tenia al·lèrgia. A més s'havia tornat cega, i no podia veure-hi en la claror. Necessitava tornar als aiguamolls.
Li va costar menys trobar el camí de tornada, però al final va arribar als aiguamolls, i va quedar-se per sempre atrapada al paratge on abans era feliç. I d'aquesta manera va viure uns anys més, fins que va caure en l'oblit i es va veure incapaç de caçar més mosques, de beure aigua de l'estanc; la vellesa es va encarregar d'acabar amb ella.


També hi habitava un cigne al que li encantava romandre a l'aigua, igual que la granota. Però preferia estar-se a fora per no trobar-se amb els perills que suposava deixar el grup per anar a menjar i beure aigua. La resta de cignes amb què convivia anaven una vegada cada dos dies al pantà per abeurar-se i alimentar-se.
El cigne mai deixava el grup, sense ells es sentia insegur, en depenia. No gosava trepitjar els aiguamolls sol, i per això provava de passar el màxim temps possible en companyia. Sempre ajudava a tots els cignes del grup, els escoltava, parlava amb ells, molts cops cedia perquè la resta fossin feliços i tan li feia si havia d'estar-se hores aguantant cops que no anaven destinats a ell... vivia pels altres. És cert que es sentia estimat i estimava, però no tenia temps per a ell mateix.

Un dia es va oblidar que ell també necessitava menjar, i va morir de gana.

Pobre cigne.


Nosaltres també necessitem alimentar-nos i ser nosaltres mateixos per uns instants, i això comporta certes vegades sobreposar alguns interessos propis.

Però no podem fer com la granota, que únicament procurava per ella mateixa i creia que així seria feliç. No es veia obligada a fer res pels altres, però cada cop es va anar quedant més sola.

Tampoc hem de viure de la mateixa manera que ho feia el cigne. No som esclaus de la gent, sinó que som persones per damunt de tot... amb les nostres virtuts i els nostres defectes. Però ens suportem els uns als altres, és massa difícil viure i aguantar tot el pes dels propis defectes... però això ja forma part d'un altre conte.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de - yang -

- yang -

12 Relats

34 Comentaris

17250 Lectures

Valoració de l'autor: 9.32

Biografia:
*..les empremtes d'un somni no són menys reals que les d'una petjada..*

-George Duby-




edu_terralliure@hotmail.com