El paleta. Nanorepte i ampliació.

La cançoneta del paleta. Simpàtic i senzill. Un paleta que es fa estimar, aquest (no vull dir que els altres no, però hi ha cada renegaire que put a carajillo i que diu de tot a segons quina dona passi, però fins i tot així segur que el verb 'estimar' hi és, que té moltes variacions i deixem els tants per cents, que aquí les mates s'han d'aparcar).

Una cançoneta, la del paleta. Feina amb amor, vull creure, amb humilitat, i va creixent una paret i una altra i en surt una casa, un bloc de pisos i alguna cosa de la seva ànima hi duran encastat entre totxanes, no???? Una cançoneta que de nit es sentirà i ningú sabrà d'on ve. o potser a l'hora del sol calent, que mai se sap.

Més oficis, més cançonetes. No faries un poemari de les cançonetes dels oficis???? (jo sempre engrescant).


Mena

Escriure sobre els paletes o els diferents oficis és una manera diferent d'escriure de manera poètica. M'ha agradat aquest relat i m'ha recordat un poema de Papasseit que segurament coneixes que parla dels oficis. Et deixo el tros dels paletes:

I encara més
si us deia l’ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt...
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!


Una abraçada

La meva mare sempre em deia, quan volia aconseguir alguna cosa depressa: de gota en gota s'omple la pica, i aquí, el teu paleta puja la paret sense preocupar-se gaire pel temps. Sap que hi ha uns passos que s'han de complir...

M'ha agradat i l'he trobat original.

Materile

Molt bé Anna! La vida és això, anar posant rajoles de mica en mica, senzillament. Com el teu relat, breu i profund. I sí, sóc cec, amb un quatre per cent de visió, però mira, vaig fent. Aquest divendres per exemple, de vacances a Ribes de Freser, vaig pujar el Balandrau, de 2.589 metres d'alçada. Amb la dona i un guia, amunt! Sí, tinc l'ordinador adaptat amb un programa de veu que em verbalitza tot el que apareix a la pantalla, que la tinc negra amb la lletra blanca tamany 20. El mòbil també em parla. I el rellotge, també. Escric amb els cinc dits, sense mirar el teclat. Sol, camino amb el bastó blanc i acompanyat de la dona, agafats de la mà. Procuro viure la ceguesa amb normalitat, encara que a vegades em dol el desconeixement de la gent, que ens confon amb un vell ("vol seure? Miri, allà hi ha un seient". I jo pregunto: "On és allà?") Jo no pateixo, a vegades m'empipo per detalls així. Crec que pateix més la gent que em rodeja i em sap greu. Però vaja, vaig fent, gaudint de la lectura, l'escriptura, la muntanya i la gent sincera, com tu Anna. Suposo que el patiment de ton pare potser va ser per perdre la visió de gran, oi? Quan et va venint a poc a poc, com el meu cas, t'adaptes millor. Una abraçada ben forta.

Aleix

El treball del paleta sempre ha estat bastant, molt, o horriblement fatigós, fins a límits... bé el meu avi matern va morir a l'obra.


Sergi

Sí, Anna, és certament complicat, tens tota la raó. Jo, de fet, pateixo cinc malalties a la vegada: una siàtica ( que és un problema neuronal i de psicomotricitat ), esquizofrènia, un transtorn esquizoafectiu, un transtorn bipolar i anèmia. M'ho prenc amb molta filosofia. La meva germana ja ho diu: en aquesta vida no tot són flors i violes. Simplement cal anar endavant i no rendir-se davant de res.

Sergi


P.D.: Les poesies són en endavant. Les tinc totes escrites des de fa uns tres anys. Vaig estar venent a un o dos euros les poesies en format imprimit i enquadernat a les meves amigues i als meus amics. Ara les vull posar a relatsencatala.

amb aquella minuciositat amb la que els artesans fan les seves obres. M'encanta la frescor amb la que escrius, i dius que no en saps...! Doncs vas per molt bon camí.

Parlant de "Estesa al balcó", és un vell poema que em va inspirar un procés depressiu que em dóna de tant en tant, quan canvia el temps, per exemple. És una baixada de serotonina dels neurotransmissors del cervell. Ara ja no m'espanto, convisc amb els símptomes amb molt bon humor i la meva vida és ben plena.
Tens doncs el meu permís per a fer-ne el que vulguis.

M'ha encantat retrobar-te.

Mira quina coincidència però aquest relat em recorda a una cançó que em cantava (i que encara em canta!) la leva padrina quan era petita... parlava d'un picapedrer i també portava un cigarret entre els llavis!
Reflexes molt bé la rutina d'aquest paleta, però no em fa la sensació de que aquest es cansi.

Gràcies pels teus comentaris Anna, sempre em fan somriure!
Una abraçada guapa!

Marta

Un gest tant insignificant i aparentment tant avorrit i repetitiu, però que sense ell, possiblement encara viuríem en coves!!! Personalment soc partidari de que no se li pot treure el mèrit que té aquest personatge, perquè igual que qualsevol altre, a la seva manera, també pot ser un artista (i dels més visibles!!)... amb això també hi afegeixo que també trobem artistes del dia a dia, que amb simplicitat i perfeccionisme creen obres d’art útils i necessàries, moltes d’elles d’ús diari!! (el meu pare n’és un exemple!! Jeje) de fet quins pares no són artistes?

Una abraçada Anna!!! I gràcies pels teus comentaris.

Eloi