El núvol més alt del cel (Un somrís i un llibre Capítol 2)

Des del núvol més alt del cel, tot es veu diferent. Les converses són banals i el soroll estrident, d'allò que intenta ser un tango, recorda l'escàndol de l'afilador de ganivets els dissabtes al matí. L'aire de mar, la brisa marina, porta l'olor de les cremes solars. Aquelles que no agraden als nens perquè són blanques i enganxoses. Ella encara és massa petita per dur-la a la platja i "embetunar-la" de crema. Per que l'aigua fresca toqui els seus peus petits i la recorri un calfred. Impactant al principi, suau i agradable després.

De vegades hi ha boira. Aquella boira que a Vic fa el famós "efecte congelador". Aquí, al núvol, la boira et congela l'ànima. Paralitza els sentiments i canvia els tons dels colors. El verd esperança, per exemple, de tant en tant es torna verd fosc, de fulla de taronger. Ningú l'ha vist mai el verd esperança, però de ben segur ha de ser un verd viu, llampant, d'aquells que fan notar als altres que estàs de bon humor. I el blau del cel, el que queda per sota del núvol, de vegades es fa blau de mar. Profund, com la fossa més profunda.

Per sort, també surt el sol. I és com el sol de finals de l'hivern, aquell que escalfa els aires freds i anuncia alegre que arriba la primavera, el temps de la revolució. El temps en que les hormones, fora d'òrbita, són l'excusa perfecte per fer les coses descontroladament. I els sentiments, que hivernaven com hivernen els óssos, desperten de cop per canviar-ho tot. I les peces de roba es treuen, per deixar-los sortir més fàcilment.

El núvol és tou, molt tou, i blanc, tant blanc que enlluerna. És la puresa dels sentiments el que el fa així. No tots són bons sentiments. Hi ha alegries, acompanyades de riures, però també tristeses amb les seves llàgrimes. Fins i tot hi ha odi, o ràbia, o tots dos alhora. Però malgrat tot, el núvol continua invariablement blanc.

Sovint, els pensaments volen enterbolir-lo, com intenta fer la boira. "Diuen que Proust se n'anava al llit i es passava molt de temps pensant" (o això diu l'Elorriaga). Potser Proust també vivia dalt d'un núvol i és per això que tots dos pensem tant. A llit, els pensaments omplen els espais buits, aquells moments en que somni i realitat esdevenen indistingibles. No només de nit, sinó també de dia, quan el cap no està ocupat per números, lletres, fórmules i assumptes poc importants. Són com un virus els pensaments. Els incuben les vivències, els fa crèixer la rutina i de sobte, sense saber com, t'ataquen, escampant-se per tot arreu. De fet no són ben bé com els virus, perquè el pensament no es contagia i no sempre fa mal, malgrat la realitat sigui dolorosa.

Aquí dalt, les històries tenen finals desconeguts. Aquesta, en té dos possibles. Un acaba en caiguda lliure, l'altre, en un núvol compartit. Ningú sap quin dels dos serà l'escollit, ni tan sols aquells que creuen saber-ho tot, els que juguen a ser tarotistes.