Cercador
el número u
Un relat de: argentviu- Compartir:
El NÚMERO U
Ella escriu amb un llapis petit, de tant esmolar-lo, de tant de fer-li punta. S’ha anat tornant cada cop més i més petit. Ara fins i tot ja és difícil d’agafar, pels seus dits grassonets.
Però es nega a canviar-lo. Li’n vaig comprar un de nou, un Staedler preciós, amb una goma d’esborrar al capdamunt, i el va refusar, subtilment; quan no la mirava va fer el canvi, va tornar a agafar el llapis menut, el seu estimat llapis de sempre.
I només escriu un número, el número u. Al començament els escribia tots, i amb ordre. Després l’odre va començar a trontollar, es va anar tornant anàrquic. Més tard va començar a oblidar algun número. Em sembla que el primer que va començar a deixar-se va ser el número nou. Les primeres vegades, quan li feies notar, l’ecrivia sense dubtar gaire. Però va arribar un moment que se’t quedava mirant, i no era capaç d’escriure’l. I van anar desapareixent tots, de mica en mica. Els va anar oblidant a poc a poc. Ara ja només recorda el primer de la sèrie que feia abans, el número u. L’escriu una vegada rera l’altra. Sense descans. Només ho deixa per dinar i per sopar. Últimament aquesta afició fins i tot ha fet que deixés de banda d’altres aficions, com la televisió, o les meves històries, que abans escoltava amb delectació. Algun cop fins i tot arrencava a aplaudir en acabar alguna de les meves històries, algun dels meus contes. Era la seva manera de dir-me que li havia agradat molt. Les paraules ja feia temps que havien fugit dels seus llavis, l’havien abandonada com la força de les cames.
Així, doncs, omplia pàgines i més pàgines de números u, cada cop més petits, últimament resultaven diminuts. També això l’hi havia fet notar, al prinicipi, i també ho havia corregit. Però ara ja no em fa cas. I segueix empetitint els números. Els d’avui ja semblen formiguetes. De vegades penso que els números es van empetitint al mateix ritme que el llapis. Hi posa tanta afició, treient la punta de la llengua, que dóna la impressió que fins i tot quan el llapis s’acabi definitivament, ella seguirà escrivint amb els dits nus.
S’han acabat gairebé al mateix temps, ella i el llapis. Sembla que la poca força que li quedava se li n’ha anat amb el llapis.
La setmana passada ens en vam acomiadar. Jo vaig escriure al recordatori que s’havia convertit en pols d’estrelles, i que, des d’aleshores, havia esdevingut el meu àngel de la guarda. De fet crec que ella ha estat el meu àngel de la guarda des de feia temps, potser des del principi.Últimament un àngel mut, això sí.
Avui he remenat les seves coses. Els vestits, les fotos, les ulleres, els estris de maquillar… I he trobat la llibreta on anotava sèries inacabables de números. Al principi els escribia tots, i també lletres, que confegien paraules, que copiava d’un quadern infantil. A poc a poc va anar abandonant totes les lletres i quasi tots els números; només va quedar dempeus l’u. Totes les últimes pàgines, moltes, eren plenes de números uns. Una i una altra vegada, pàgina rera pàgina.
Alguna cosa m’ha fet buscar l’última d’aquestes pàgines, i és justament l’última del quadern. Si la penúltima és plena de diminuts números u, com formiguetes, l’última és diferent: hi ha una frase escrita amb lletres trèmules i desiguals, irregulars i tortes, maldestre com la d’un infant, però rutilant com un estel, lluminós com un matí d’estiu, i que s’ha convertit en el meu aliment, en la força que guia les meves cames i que m’ajuda a llevar-me cada dia.
D’esquerra a dreta es pot llegir perfectament
T’ESTIMO JONI.
Ella escriu amb un llapis petit, de tant esmolar-lo, de tant de fer-li punta. S’ha anat tornant cada cop més i més petit. Ara fins i tot ja és difícil d’agafar, pels seus dits grassonets.
Però es nega a canviar-lo. Li’n vaig comprar un de nou, un Staedler preciós, amb una goma d’esborrar al capdamunt, i el va refusar, subtilment; quan no la mirava va fer el canvi, va tornar a agafar el llapis menut, el seu estimat llapis de sempre.
I només escriu un número, el número u. Al començament els escribia tots, i amb ordre. Després l’odre va començar a trontollar, es va anar tornant anàrquic. Més tard va començar a oblidar algun número. Em sembla que el primer que va començar a deixar-se va ser el número nou. Les primeres vegades, quan li feies notar, l’ecrivia sense dubtar gaire. Però va arribar un moment que se’t quedava mirant, i no era capaç d’escriure’l. I van anar desapareixent tots, de mica en mica. Els va anar oblidant a poc a poc. Ara ja només recorda el primer de la sèrie que feia abans, el número u. L’escriu una vegada rera l’altra. Sense descans. Només ho deixa per dinar i per sopar. Últimament aquesta afició fins i tot ha fet que deixés de banda d’altres aficions, com la televisió, o les meves històries, que abans escoltava amb delectació. Algun cop fins i tot arrencava a aplaudir en acabar alguna de les meves històries, algun dels meus contes. Era la seva manera de dir-me que li havia agradat molt. Les paraules ja feia temps que havien fugit dels seus llavis, l’havien abandonada com la força de les cames.
Així, doncs, omplia pàgines i més pàgines de números u, cada cop més petits, últimament resultaven diminuts. També això l’hi havia fet notar, al prinicipi, i també ho havia corregit. Però ara ja no em fa cas. I segueix empetitint els números. Els d’avui ja semblen formiguetes. De vegades penso que els números es van empetitint al mateix ritme que el llapis. Hi posa tanta afició, treient la punta de la llengua, que dóna la impressió que fins i tot quan el llapis s’acabi definitivament, ella seguirà escrivint amb els dits nus.
S’han acabat gairebé al mateix temps, ella i el llapis. Sembla que la poca força que li quedava se li n’ha anat amb el llapis.
La setmana passada ens en vam acomiadar. Jo vaig escriure al recordatori que s’havia convertit en pols d’estrelles, i que, des d’aleshores, havia esdevingut el meu àngel de la guarda. De fet crec que ella ha estat el meu àngel de la guarda des de feia temps, potser des del principi.Últimament un àngel mut, això sí.
Avui he remenat les seves coses. Els vestits, les fotos, les ulleres, els estris de maquillar… I he trobat la llibreta on anotava sèries inacabables de números. Al principi els escribia tots, i també lletres, que confegien paraules, que copiava d’un quadern infantil. A poc a poc va anar abandonant totes les lletres i quasi tots els números; només va quedar dempeus l’u. Totes les últimes pàgines, moltes, eren plenes de números uns. Una i una altra vegada, pàgina rera pàgina.
Alguna cosa m’ha fet buscar l’última d’aquestes pàgines, i és justament l’última del quadern. Si la penúltima és plena de diminuts números u, com formiguetes, l’última és diferent: hi ha una frase escrita amb lletres trèmules i desiguals, irregulars i tortes, maldestre com la d’un infant, però rutilant com un estel, lluminós com un matí d’estiu, i que s’ha convertit en el meu aliment, en la força que guia les meves cames i que m’ajuda a llevar-me cada dia.
D’esquerra a dreta es pot llegir perfectament
T’ESTIMO JONI.
