El nou món ... 1r capítol---- El somni

Un altre dia com tots els altres, sol a casa sense ningú amb qui parlar. El despertador segueix sonant, alço la mà i pitjo el botó de parada. Silenci. Han passat 18 anys, 18 anys en la soledat absoluta. En el món actual és del més normal viure sol, de fet és molt estrany veure parelles, està mal vist per la societat mantenir relacions. Les dones es fan servir per tenir fills per mitjà d'implants d'embrions. Només nàixer els nens són separats de les seves respectives mares i són tancats en cases on les màquines els alimenten i en prenen cura. L'estat cedeix les vivendes als infants que ocuparan fins al dia de la seva mort i seran reemplaçats per una altra persona. Tothom és necessari però ningú és indispensable.

Per guanyar-te el sustent, l'estat obliga a treballar en les fàbriques en benefici de tothom. Jo, concretament, treballo en la indústria del teletransport. Com tots els dies de l'any, m'aixeco, m'afaito al bany desplegable que està als peus del llit i ho deso tot un altre cop. Trec de la butxaca el teletransportador i ja sóc davant de la cadena de muntatge un altre cop. Tinc un treball en la cadena de muntatge dels ginys que serveixen per teletransportar-se en l'espai. La fàbrica d'aquests aparells és enorme i molt poques persones tenen el privilegi de poder parlar mentre es treballa. Només hi ha una veu que es fa sentir, trencant el silenci, la del mestre. Constantment perfora les orelles obligant la gent a treballar amb més efectivitat. La fàbrica està composta per una vasta sala repleta de despatxos on la gent se centra en la seva activitat per no haver d'aguantar la rogallosa veu del mestre i amb el desig d'acabar les nou hores de feina.

El meu despatx és el número 455.274 i és, com tota la resta, una sala quadrada sense cap mena de porta ni finestra. Al centre d'aquesta, hi ha un monitor penjat al sostre amb una cara que mai em perd de vista. És una cara arrugada pel pas del temps, l'única cosa sobre la qual no té domini. En una de les parets hi ha una pissarra amb una ploma làser que en penja per escriure, en cas de trobar una anomalia en la cadena, les faltes. En un dels quatre angles de la sala, hi ha una cinta transportadora per on circulen els aparells que haig de muntar. Una cadira que és on reposo cada dia per fer els muntatges pertinents. La sala està tota pintada de gris i a les parets hi pot aparèixer esporàdicament la cara del mestre, per donar ànims per treballar. El cubicle és molt calorós i a vegades es fa insuportable treballar, però no tinc alternativa.

Em quedo pensatiu un parell de segons i, en un obrir i cloure d'ulls apareix la cara rugosa davant meu i la seva veu m'instiga a seguir treballant. La cara que mai descansa, sempre sap com fer-se veure, cada dia la mateixa cara. De sobte sento la botzina, és hora de deixar la saleta infernal per anar directament a l'infern. Trec la butxaca un dels ginys teletransportadors i hi poso com a destí el mercat. Sense cap esforç aparec en un mercat ple de gent. Les parades són antigues, però les mercaderies són de la darrera generació. Les tendes es distribueixen per un carrer molt allargat. L'aire no bufa, el cel és fosc encara que no és una novetat. La contaminació evita que els raigs del Sol arribin a la Terra i que el vent bufi i renovi l'aire. Tot és trist, només es veuen colors grisos dels uniformes de la gent. No hi ha alegri alguna en l'expressió de la gent, no hi ha motivació per viure. Ningú riu, ningú parla, a excepció de les poques persones que es detenen a comprar algun producte.

Passejo pel mercat, és el segon cop que el visito i el primer vaig marxar perquè era depriment veure la gent tan trista. Vaig mirant al meu voltant per si hi hagués quelcom que em pogués interessar, però no veig res. El mercat resulta ser més llarg del que em pensava en un principi. Camino entre la gent sense dirigir-me a ningú, sense somriure i sense mirar res més que els objectes exposats. De sobte, alguna cosa crida la meva atenció, uns colors brillants, uns colors que mai havien vist els meus ulls. Miro al voltant per veure la reacció de la gent amb aquell espectacle tan bell, però sembla que a la gent li repugna veure aquells colors. Veig a una persona que passa per davant de la tenda, se la mira amb cara de fàstic i escup al terra. Detinc el meu pas i em planto davant de la tenda en qüestió. Miro el objectes amb curiositat i fascinació, cap m'és familiar. Veig una capsa cilíndrica amb un llum a l'interior que projecta formes d'animals a les parets que van girant. És curiós, els animals es van extingir ja fa dècades i ja no reconec cap dels que apareixen a les parets. Hi ha vestimentes a ratlles de tots els colors cridaners que existeixen, una bola de vidre amb un nucli que desprèn raigs de color lila i que és molt hipnòtica. No hi ha ningú fora de la tenda i decideixo entrar per veure si trobo un dependent. L'entrada és una cortina molt suau que aparto amb una de les mans. Un cop a dins una calor reconfortant acaricia la meva pell. A l'altra punta de la sala hi ha una noia que feineja. Miro als voltants per veure la tenda. El terra està folrat amb una tela de color marró clar, en el centre de la tenda hi ha una taula baixa i quatre coixins per seure. Del sostre pengen un munt d'objectes que mai havia vist, però que formen un quadre abstracte de formes indefinides. Miro un altre cop cap a la dependenta i tusso un parell de cops per fer notar la meva presència. Ella s'espanta i emet un crit, mentre de les mans li cau una bola de vidre que traginava. Duu uns pantalons amples i a ratlles de colors, i una samarreta a conjunt amb els pantalons. A les orelles hi duu un parell d'arracades en forma de boomerang arrodonit. Porta el cabell recollit amb una gran pinça de color marró clar. Ella, encara nerviosa per tenir un client, s'ajup i agafa la bola de vidre i la deixa sobre el taulell i quant es gira em quedo paralitzat. L'ànima em cau als peus, el cor em batega amb més força que mai, una suor freda m'empapa el cos, els pèls se'm posen de punta, se'm fa un nus al coll i no aconsegueixo articular cap paraula. Em trobo davant d'una noia, si fa no fa, de la mateixa edat que jo, amb uns ulls marrons com mai havia vist, un rostre digne d'una deessa i una boqueta de pinyó d'allò més seductora. Ella em mira de fit a fit i pregunta:

-Desitja res? - En la seva cara apareix un somriure.
-Ergh... - No puc contestar, em té paralitzat amb la seva bellesa.
La seva veu sembla la d'un àngel, les meves orelles ja no senten la gent del carrer ni el so de les màquines. Només puc sentir aquesta veu i els meus batecs del cor que intenta fugir del meu pit per anar a trobar aquella deessa de l'amor.
-Es troba bé senyor? - pregunta una mica nerviosa.
-No, no..., vull dir sí em trobo bé.
-Desitjava res?
-Eh. Bé de fet volia visitar aquest paradís dels colors.
-No hi ha gaire gent que es detingui a la meva tenda, és una llàstima. La majoria de les persones a l'igual que vostè ha perdut de vista la majoria dels colors i ara tot és tètric i sense alegria. El món sembla que se sumeixi en la penombra. Per cert, que l'ha dut a entrar aquí?
-La casualitat.
-Aquesta és una gran senyora - Respon amb un somriure ben gran.- i molt sàvia, per cert. Li agrada alguna cosa?
-Sí, m'ha cridat l'atenció un aparell que està exposat a fora. El que projecta imatges d'animals. -Vaig dir tímidament.- Em voldria dir el preu?
-No cal que em pagui ara, segur que ens tornarem a veure aviat.
-No podria acceptar-lo.
-Prengui-s'ho com un regal.
-És molt amable. Podria saber el seu nom?
-Em dic Desme i el seu?
-Jo em dic Kuseo.
-Kuseo, no havia sentit mai aquest nom. Jejeje és bonic, qui te'l va posar?
-Me'l vaig posar jo mateix. Desme sempre ets aquí?
-Sí! Cada dia, cada instant sóc aquí, ningú me'n pot fer fora, és casa meva. Sóc una comerciant independent i propietària de tot el que pots observar al teu voltant. M'agrada il·luminar aquest carrer amb els colors. No sé com podeu viure en un món tan tètric i gris com aquest. Tot és fosc, ningú riu i tothom sembla preocupat per si mateix. No teniu amistats?
-Bé, de fet no, el treball i el dormir per estar en forma ens ocupa la vida.
-Has somniat mai amb un món diferent?
-Somniar? Què és això?
-No saps el que és somniar? No m'ho puc creure! - Amb un to de ràbia. Tot seguit desapareix per una altra porta de la sala. Se senten vidres xocant entre ells, capses de cartró que cauen i uns sorolls neguitosos. Al cap d'un parell de minuts d'intensa busca Desme torna a sortir per la porta.- Aquí tens, prova'l aquesta nit i veuràs que bé que funciona.
-Què representa que haig de fer amb aquestes herbes? - Vaig preguntar observant la capseta de color verd que m'havia donat.
-És ben senzill, has de preparar-te una infusió. Les herbes serveixen per relaxar i deixar la ment oberta als pensaments mentre dorms.
-No sé ben bé a què et refereixes, però ho provaré aquesta nit mateix. Gràcies per tot.
-De res home, espero tornar-te a veure aviat.
-Segur que ens tornarem a veure, tinc moltes ganes de saber més coses sobre tu.
-T'esperaré. - I em somriu de nou.
-Gràcies i fins ben aviat.
-Adéu.

Surto de la tenda amb un gran somriure d'orella a orella que pensava que no podia articular. Amb el pot verd i el projector sota el braç, agafo el giny teletransportador i en un obrir i tancar d'ulls torno a ser a casa. Deixo el projector al centre de la sala i el poso en marxa. Unes quantes formes es dibuixen en les parets de l'habitació i van donant voltes. Obro la cuina desplegable, que està a la paret contrària al llit, i en trec un got amb aigua. Obro el pot amb les herbes i n'afegeixo una cullerada a l'aigua, la remeno ben remenada i me la bec amb herbes incloses. Té un sabor dolç i una textura suau, encara que les herbes molesten una mica a l'empassar. Ja sé pel proper dia que les herbes les haig de treure. Deixo el vas sobre la taula i m'estiro al llit. Miro les parets de l'habitació i em trobo amb els
animals donant voltes. Poc a poc noto que les parpelles se m'abaixen i el cos es relaxa.

"Em trobo en un camp verd, hi ha grups de flors que alegren la vista i un riuet baixa des del cim més alt d'una muntanya. Hi ha animals jugant a la riba, no sembla que la meva presència els molesti. És un lloc meravellós, tot és ple de colors vius i no hi ha ni una ànima. No porto roba. M'ajupo i toco la gespa humida, és suau i fresca i desprèn una olor molt agradable. M'estiro una estona i observo els núvols de cotó que són arrossegats pel vent. Un d'ells desprèn una lluentor molt forta. Poc a poc s'aparta i una llum em cega. Noto una carícia càlida sobre la meva pell, una carícia suau i delicada. Estic feliç per uns instants, em puc oblidar de la inútil vida que duc i puc gaudir d'un autèntic descans. M'aixeco i començo a córrer per la immensitat del jardí. Tot això és esplèndid, però un sentiment de solitud aflora des del racó més profund del meu cor. Un raig de Sol ve a parar directament a la meva cara, desvio la vista i veig a la llunyania una silueta humana. Camino cap a ella. Quant ja soc molt a prop, puc veure que és la noia de la tenda. Ella també va nua.

M'hi apropo i recorro amb els ulls el seu magnífic cos. Els seus cabells, mig daurats mig marrons clars, onegen al vent, com si aquest els estigués pentinant. Un front ben ample, llis, només accidentat per una cicatriu, fa que l'harmonia de la cara no es perdi. Els seus ulls marrons tan hipnòtics com el primer moment em miren i m'analitzen. Un parell d'orelles petites intenten passar desapercebudes entre els cabells, són unes bessones idèntiques i el seu nas, encara que petit, molt bufó està situat al centre mateix de la cara. Sota aquest nas, hi ha els llavis, carnosos i tendres, que demanen ésser besats. En el llavi superior, hi ha una cicatriu que mostra que han intentat violar la fortalesa. Segurament, els 32 guardians d'un blanc immaculat han barrat l'entrada a qualsevol persona no desitjada. Sota la boca, hi ha una barbeta tímida que no vol deixar-se veure. Una columna escanyolida fa de pilar per aguantar el món dels pensaments i descansa sobre dues espatlles petites, però d'estructura sòlida. Dos forats triangulars a ambdós cantons del pilar deixen veure la debilitat de Desme. Als laterals, dues llargues branques amb els seus respectius cinc fills cauen i pengen com si volguessin arribar al sòl per arrelar-s'hi. Per sota del seu coll, un parell de prominents pits que no tenen cap mena de pudor per deixar-se veure en la seva totalitat. Ferms i rodons aguanten el tipus davant del meu estudi del cos femení. Per sota dels pits, unes costelles que lluiten per sortir i abandonar el seu cos. Una panxa dura fa entreveure un atletisme poc freqüent en una noia, i el melic perdut enmig d'un mar de pell intenta sobreviure.

Més avall, la zona prohibida, un manat de rebels negres intenten revolucionar-se i s'alcen en totes direccions en un clam desesperat de llibertat. Un raig de sol els acaricia i brillen les seves gavardines negres amb vives brillantors, sensual i misteriós, el triangle deixa pas a les cuixes, unes cuixes carnoses llises i sense cap impuresa. Els peus petits amb els seus respectius ditets, reposen sobre l'herba humida.

Agafo la mà de Desme i passegem fins arribar al riu. Els dos posem els peus en remull i ens quedem els dos embadalits mirant-nos l'un a l'altre. Després d'uns minuts, m'aproximo a ella i la beso. Els llavis entren en contacte, una sensació de confort recorre el meu cos. Tanco els ulls i em deixo dur pel moment, l'abraço i noto la suavitat de la seva pell. La reina fa un intent d'aproximació i els meus 32 soldats de blanc li obren el pas sense protestar i, el rei li dóna la benvinguda. El joc continua durant uns minuts i al final, ens separem. La miro a la cara i noto que una llàgrima llisca rostre avall, en arribar a la boca noto un regust salat"

Obro els ulls i escupo el coixí.