el nostre secret

Un relat de: silvia_peratallada

L'avi era músic. Quan era petit, com els seus pares no tenien diners, l'havien enviat d'escolà a la Catedral de Saragossa, on li varen proporcionar un alt nivell cultural.
El seu millor amic,que l'havia acompanyat durant aquells anys a Saragossa, quan ell va deixar el seminari perquè les seves idees anaven en direccions diferents a les de la catedral, va continuar al seminari fins formar part dels alts cercles eclesiàstics de la ciutat de Granada.
L'avi es va convertir a Barcelona en capità dels Rojos i en lluitador a la Guerra Civil. El van acabar tancant a Montjuïc, acusat de matar a molta, moltíssima gent. Ja se sap com funcionaven aquestes coses.

Cada dia, a l'atzar, seleccionaven una sèrie de persones, els portaven al fossar, i els afusellaven.
Sabent que en qualsevol moment moriria, el meu avi li va enviar una carta al seu millor amic, que feia anys que no veia, explicant-li que estava a la presó, i acomiadant-se d'ell.

Quan va rebre la carta, va agafar sense pensar-s'ho un tren cap a Barcelona i va anar a parlar amb les autoritats pertinents, preguntant quin era el motiu de l'empresonament, i en saber-ho, ell va respondre que si demostraven els assassinats que deien que havia comès el meu avi, l'afusellessin a ell.
Donada l'estreta relació de l'època entre els franquistes i l'església, i la seva afavorida posició, per no haver-lo d'afusellar, van alliberar al meu avi.


Part 2:

La meva àvia s'havia apuntat a uns cursets que feien a la parròquia del barri de Vallcarca, on varen viure tota la vida.
Quan el meu avi era lluitant a la guerra, els rojos en combat a Barcelona, dedicats a cremar les esglésies i parròquies existents, varen furtar de la parròquia els arxius amb els noms de la gent que hi feia cap i, abans de cremar-la, van anar a buscar a tota la gent que sortia a les llistes per endur-se'ls i, probablement, matar-los. Així doncs, van anar a casa dels meus avis, i es van endur la meva àvia.

Qui sap si el destí va fer que el meu avi, just el dia següent a que això passés, va tornar del combat i, en veure que no hi havia ningú a casa, va preguntar al veïnat què era el que havia passat i, en saber-ho, la va anar a buscar i la van alliberar sense més preàmbuls.


Així doncs, la meva existència en aquest món, així com la del meu pare, passa per la sort, o la valentia, o l'atzur d'un seminarista...

Comentaris

  • que fort[Ofensiu]
    garbi24 | 01-11-2010

    Un relat dur i amb un final feliç que demostra com sempre que si no tens algú a qui acudir...ja n'ets.
    M'ha agradat i fins i tot m'he cregut la segona part.
    Felicitats!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de silvia_peratallada

silvia_peratallada

507 Relats

1382 Comentaris

514479 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Crida ben fort
dona lletres,
versos i acords.
Dona'm aire,
dona'm petons,
dona'm el roig,
vull foc al cos.
Dona'm un somriure
i un parell d'il·lusions,
només una mirada
lliure de malsons.

Dona'm alegries
dona'm un mesclat,
un mai de maria
i una tarda al teu costat.

http://silvianimfa.blogspot.com/

silvianimfa@gmail.com