El nostre encontre

Un relat de: Vicent Terol
Jo havia begut prou cerveses aquella nit, però, durant la conversa que vam tenir a la porta del pub, estava segur d’haver captat algunes claus de complicitat. M’havia presentat amb l’excusa d’una broma poc original —a veure si t’emborratxes amb tanta Coca Cola, xe!— i tu em vas somriure. Jo sóc Òscar, tu tens cara de Laura. Ah, no? No, ha, ha, em dic Xelo. Ai, quin nom més bonic, anem a brindar per eixe nom, és fantàstic! Ha, ha, ha, tu reies i em miraves fixament, així que vam començar a parlar. O vas començar a parlar, perquè, a poc a poc, em vaig adonar que jo, pràcticament, només escoltava mentre lluitava per mantenir l’equilibri i tu t’expressaves amb gran correcció.

I sé que vas dir, solemnement, alguna cosa sobre les cortesies. Jo pensava que la cortesia i l’educació són molt importants, quina bona xica acabe de conèixer, mira tu per on! Et donava la raó, sí, sí, és veritat, assentint amb el cap alhora. Vas mencionar la soledat, pobra Laura... Ser tan guapa i elegant... i estar sola. Si és que hui molts no saben apreciar les ties educades i amb valors. Ai, la soledat..., et deia jo en un dels pocs intervals que em deixaves per a parlar. Recorde, també, que nomenares carrers de Xàtiva: des de la plaça de la Seu, remarcaves emfàticament, Sant Vicent, Segurana, Sant Pere, Pintor Russinyol... i Sant Francesc. I t’imaginava passejant i gaudint de la ciutat. Sí, senyor! Una autèntica xativina, de soca-rel, com jo. Si és que sempre m’han agradat les socarrades, ací tenim el milloret. No entenc eixos que busquen nóvia per Internet allà a fer la mà, a Cuba o a Colòmbia. Mira... Ha d’haver-hi de tot, que diuen. Vas parlar de ciris, que jo no m’he fet encara l’ànim de comprar-ne, però m’encanten eixos de colorets que alguna gent té a l’habitació. M’agrada molt l’ambient que fan, sé que et vaig arribar a dir.

En el fons, no esperava que ens tornàrem a veure —massa bona xica per a mi, vaig pensar—, però em vaig quedar sorprés quan em vas plantejar l’encontre. Així, amb article determinat, quasi amb transcendència. El nostre encontre, m’està proposant una cita important, també ha vist que tenim molt en comú, rumiava mirant-te. Vine a veure’m, per què no? Sí, Laura, em pareix bé, quan? No, Xelo! Ha, ha. El dimecres a les dotze de la nit, ja t’ho he dit!, reies. Sí, sí —no recordava que ja m’hagueres dit l’hora i el dia. En la plaça Sant Francesc, t’ho he explicat abans. Sí, a mi m’agrada molt eixa plaça. Aquesta xica és molt romàntica, quin estil per a quedar, massa per a la carabassa!

Així que el dimecres em vaig arreglar i vaig eixir de casa. Prompte vaig tenir una sensació estranya a l’observar que hi havia molta gent major caminant pel carrer. Que demà és festa, està clar, però on collons va tota aquesta jovenalla de marxa? Ha, ha, jo mateix reia el meu comentari, parlava sol, em notava un poc nerviós. No vaig entendre res quan vaig comprovar que la plaça Sant Francesc estava plena de gom a gom, tots amb un aire expectant. Com vaig a trobar a Laura? Això serà impossible, redell, pensava. Tot i això, vaig esperar i em vaig adonar que hi havia no una, sinó dues processons cara a cara. I mentre recordava que allò ja ho havia presenciat feia uns anys —ah, sí, això!—, de sobte et vaig veure desfilant amb un vestit de color morat i un ciri a la mà. Vaig voler saludar-te alçant el braç i, mentre les nostres mirades es creuaven fugaçment, tu em vas dedicar un somriure deliciós i breu.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Terol

Vicent Terol

86 Relats

225 Comentaris

43000 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Tinc un llibre amb 113 microrelats, editat per "El Toll". Es diu Capsa de bombons.

Fusió de fotografia i microrelat a microfragments.

Escrits variats i altres coses a L'aixeta.


Per contactar: surfinpop@gmail.com