El noi que volia ser poema

Un relat de: Libertas

Llisquen, llisquen, no galta avall, sinó que es queden en el lleuger plec de pell de sota els ulls.

Sense voler, probablement, m'entorpeixen la visió i de dos llums blanquinosos d'alts fanals, en fan mitja dotzena. L'efecte reflex, que m'enlluerna, m'obliga també a cloure les parpelles constantment i així fer, que, definitivament, les llàgrimes (més dolces que salades) voregin la superfície del meu fred nas fins arribar als mateixos llavis.

Tombaria el cap mitja lluna, per evitar llums molestes i aquestes entre d'altres excuses, com per a observar el poc paisatge que es pot apreciar de nit dins d'un automòbil corrent a 80 km/h i amb la vista emboirada, tanmateix, em delataria davant de la família.

Opto per acotxar el cap, acció de confessió, i gairebé coordinadament, estrenyent-me les mans, amb els dits desordenadament entrellaçats, arronso les espatlles cap endavant, simulant una suau imantació i, tot seguit, ofego el crit.

La lluna llueix el millor vestit del mes, és plena. Irradia una claror, densa fins i tot, que em descobreix les cuixes i les defineix ella mateixa com plenes i rodones. Inútilment, mentre una mà es troba sobre el respatller per recolzar-hi el cap, l'altra acaricia amb les ungles, no massa polides, la superfície del genoll fins a xocar amb la del cinturó de seguretat. Repetidament, uns quants cops, i remiro l'escena sense més, absent.

Aleshores t'imagino, assegut al seient de la meva dreta, mirant a través de la finestra, potser amb el vidre abaixat, com crec que t'agradaria, basant-me en els detalls i les sensacions i tota una resta de conceptes inexplicables en paraules que no siguin les teves, que copses en els teus relats. A poc a poc, sense pertorbar la intimitat de ningú, acosto la mà, temorosa sense motiu, al buit entre els dos seients del darrere i, sense cap explicació, llevat de la incomprensió, ideo un esborrany del que seria la teva, de mà, deixada anar per sobre del tapís de vellut, mentrestant, la teva mirada atendria més als arbres i asfalt exterior que a mi. Començaria, discretament , a ambicionar tocar-te. Després, ho faria.

Sentiries un pessigolleig, procedent del teu palmell esquerre, degut a les carícies d'un modest dit mestre que et recorre les anomenades línies de la vida, així com arribaria fins els cims dels dits i se'n tornaria per anar, i perdre's altre cop, entre el palmell i el canell. Somriuries per sota el nas, sé que aquests punts i seguit de la vida et plauen. No et dignaries a mirar-me. Llavors, jo, al límit de la desesperació, com un gat refregant-se per reclamar atenció, cediria el fil de l'acte al submís, esclau i malaguanyat dit cor. Aquest, el més dèbil i sapastre de tots, tímid, s'aproparia a la teva mà cautelosament, com aquell qui va cap al foc amb por de cremar-se. Un cop t'atrapés, mai més et deixaria anar, un cop et tingués, atenallaria extremitat i extremitat fins fondre's, quan dormissis, vigilaria, quan cansat estiguessis, un massatge emprendria, tot ho faria. Un cop aquest hagués aconseguit que el rastregessis tu a ell, t'haguera permès que el fessis malbé, que el desgraciessis, que el malmetessis, que no el sentissis teu, tot s'ho haguera deixat fer.

Momentàniament torno al cotxe, on la mare condueix, la seva parella marca el compàs de la música amb el peu i ma germana, dorm.

Alço la mirada, ja sense gaire por a trobar-me amb el no-res, d'acceptar que tot allò ha estat una fal·làcia i el pitjor, que no accedí a mirar-me. Ni una sola fitada, ni una...cap.

Defuig de la conversa. Il·lusiona hipòcritament. Inutilitza els sentiments, que els requereix tots constantment. Confia en ser un ésser passatger en tots els senders que es creua i no deixar empremta.

Atura't aquí, amb mi, una estona sol. Un bocinet del teu temps. Un parèntesi en el teu camí. Res més.

M'ignores. Saps el que hi ha. El que podràs treure de mi i el que no. Em coneixes. Entens més de mi del que confies. Fiques el nas allà on segur estàs de que m'afecta. Em martiritzes jugant amb el llenguatge, la llengua i les incertituds. I t'encanta fer-ho. Amb mi i amb totes a les que deus estar enganyant o seduint amb el teu tarannà misteriós i el teu saber de dones, que no vull saber d'on emana.

Sembla que el trontollar del cotxe s'emmotlla a la turbulència dels meus pensaments, que m'envaeixen volent, perquè feia temps que no hi pensava i ara sí que ho sé. De fet ho sé des del primer dia que vaig ploriquejar per mal d'amors o mal de la bajanada. Tant i fa, tot acaba esdevenint el mateix. I ningú se n'escapa.

El més trist és que ni el conec. I sé que l'he idealitzat moltíssim. I no sé ni si seria convenient desfer el gran nus entortolligat aquí, dins del meu cap. Massa mal, masses desenganys.

I ell segueix caminant, passejant, per la seva vida, collint flors i fruits de les vides que va vorejant i escapolint-se amb el seu generós ram de flors i el seu cistell a vessar de fruits que mai a donat ni donarà.

Que a mi no em repeteixin mai més en ma vida que m'assemblo o que estic predestinada a un ésser com aquest. Mai més. No em plau parèixer-m'hi a una persona com aquesta. No vull fer tant dany al meu voltant. Jo vull ser capaç d'estimar, i sobretot, de deixar que m'estimin.

I és cuida de que no es dissolgui, que no es difongui, que no es dispersi, tot allò que amb el temps ha anat regant. Ja procura el meu malestar al besar uns altres llavis, ja vigila que me'n recordi cada cop que s'expliquen històries de dos. No puc amb cap altre, no.

Ell. Pas a pas. Avançant, sol, sense ningú.

Fins que n'aparegui un millor?

...un millor. Jo me'n ric. Jo reitero. Fins que es doni el cas d'un que pugui idealitzar tant o més que no pas ell mateix.

-Et passa res, filla?

Ja estem entrant al poble, la cara al descobert, llums. Ni m'immuto per remirar el mateix carrer de sempre, amb els edificis de sempre, tot igual. Ara, bé, des de feia uns llargs instants, mirava fixament a la punta blanca i bruta de les meves esportives. No me n'havia adonat. Ulls vermellosos, però feia estona que no plorava. Faig el gest de contestar negativament amb el cap. Ja m'entenen.

Ell va fent, va tirant, recte, recte, recte, no reflexiona sobre la possibilitat d'assaborir el que pot ésser un revolt, una corba.

El cotxe s'atura, finalment. Hauria d'anar a obrir el garatge a la meva mare, per aparcar. Després de cavil·lar un moment, baixo de l'automòbil ben pausadament, com si anés a caure defallida o senzillament per por a tornar al món. Un cop els dos peus a terra, em qüestiono per què he baixat. No m'ho havia demanat ningú, sol ho havia de fer, perquè sí, perquè havia de ser així, d'aquesta manera i prou.

L'airet de la nit prioratina em convida a quedar-me immòbil enmig del carrer, sabent que no passarà ningú necessàriament, a aixecar la barbeta uns centímetres i dir-li interiorment:

-Vine'm a cercar quan et plagui. Em trobaràs en una vall enverdida, en un poble destruït per la barbàrie, en una vila socarrimada per les flames homicides, en una habitació clara, de colors vius, per compensar la interioritat de la seva mestressa, entre unes mantes de llana, vora un llibre d'amor.
Si no vens, a mi no em busquis, no em parlis, no em menteixis. Que trobis algú que et recolzi en el teu viatge, que t'estimi bojament o sensatament, tot tipus d'amor és bo. Que t'abracin sovint i més quan no ho demanis, que et cuidin i et facin molts petons dolços o salats. També són benignes tots dos. Sobretot, que t'estimin i que tu estimis. Que puguis arribar a tenir algun dia aquesta meravellosa facultat, que tant ens castiga com ens premia. Tingues-la.

I, plena d'inseguretats, miro cap a un carrer mai vist en el meu poble, on tu, d'esquena, camines i camines, ara de debò. No. Segur. N'estic segura, ara ja no és això el que fas. Ara estàs cometent un error. Ara m'atreveixo a corregir-te, a criticar-te.

Ara, fuges.

Sense esma, m'aferro bé a la carpeta que duc entre mans i plantada, en una demora interminable, desitjo que s'aturi, o que s'esperi, o que m'esperi.

Però segueix caminant. El noi sense cara, el noi amb mil cares, el noi que volia ser poema.





Janet Monreal Amorós
(25 de setembre de 2007)
"Aquella història va canviar-li el món..."

Comentaris

  • llisquen, llisquen...[Ofensiu]
    sonicnou | 20-11-2007 | Valoració: 10

    ...les paraules d'aquest relat. M'ha agradat molt el ritme de la narració, que de fet ja queda definit en les dues primeres paraules. Felicitats! (un relat que clarament contradiu el que ens expliques a la teva biografia "no sé escriure. Ho faig en lloc de prendre'm un tranquil·litzant.". Bé, és indubtable que saps escriure, tot és questió d'anar practicant, i la teva lectura transmet tranquilitat, molta...

  • Hola!!![Ofensiu]
    Sol_ixent | 02-11-2007

    T'agraeixo enormement que m'hagis comentat, tot i que no entenc el teu comentari...

    L'angoixa, que a cops esdevé ansietat, que pot desembocar en bogeria.

    Refugiar-se?
    No, esbombar-ho.

    Tan sols són opinions.


    Moltes gràcies! Fins aviat, i ens continuem llegint!

    Petons!*

  • Arbequina | 29-09-2007

    Un relat molt i molt bo, si senyor! M'ha encantat llegir-lo. No sé si és perquè la teva narrativa s'adiu meravellosament amb el caràcter d'un dia com el d'avui, plujós, però el cert és que m'ha entrat suau, amable, tant, que me l'he rellegit.
    Trobo que has aconseguit donar-li misteri i interès a la història, i que has descrit molt acuradament els sentiments de la jove mentre, alhora, descrivies també un entorn que ressaltava aquells sentiments.
    Molt bo, sobretot la sensació que és capaç de transmetre.
    He fet, amb tu, una bona descoberta. Vaig a per un altre.

    Una abraçada de l'Arbequina.