El noi que deia "buenu" i "vale"

Un relat de: llamp!
Jo sóc el noi que deia "buenu" i "vale". Aquell noi que quan la mare li preguntava: "Vols costelles de xai per dinar?" deia "buenu", enlloc de "sí", perquè tenia la necessitat de buscar altres paraules que fóssin afirmatives, i no fóssin tan repetitives com dir "sí" a tot, o potser perquè creia que allò que m'havia de donar per dinar la meva mare era bo i per tant, jo havia d'acceptar que la meva mare feia les costelles de xai per tal de satisfer les meves necessitats alimentícies, i ho feia per fer-me el bé. Bo, i sabent que allò de "buenu" no era català, sinó txarnego. Però és que jo sóc txarnego, no ho puc amagar. El que és evident és el que surt a la llum, i que és veritat per molts: que jo tenia una educació bilingüe, en la que el català i el castellà es barrejaven, creant una mena de parlar "chapurreau" que només la meva mare i jo enteníem. Una vegada, una Manlleuenca em va fer saber del barbarisme que representava dir "buenu", i li vaig dir: "buenu, potser tens raó". El fet ha trascendit les fronteres de la meva inquietant manera d'expressar afirmativament un desig que es complís la voluntat de la meva mare, i per tant, la meva.

"Vale" també deia, com a manera de dir "d'acord", "entesos", ara diuen "OK", o envien una emoticona amb el puny de la mà i el polze aixecat, com expressant conformitat. Això mateix és el que he dit moltes vegades: "vale" per expressar acord, enteniment, pacte. Si l'altra part hi està d'acord, jo ho subscric amb un "vale", fins al punt que el meu pare em preguntava: "vale, tiu?" i jo li deia: "vale, papa". I així signavem el pacte oral, no escrit, per tant tàcit, sobre allò que pensavem fer o decidir. Durant molt de temps anava al Kiosc del meu poble i comprava la revista "Vale", que no era sinó una revista de premsa "rosa" per adolescents o joves, en la que hi havia entrevistes a famosos, cantants, dones guapes, consells per parelles, etc.

Però més enllà de dir "buenu" per mostrar aprovació, i dir "vale" per mostrar conformitat, hi havia una paraula que m'ha marcat sempre, i que vaig aprendre de la meva professora de Castellà a EGB, Sor Ángela, que parlava de "muletillas", aquelles paraules que repetim com lloros, perquè no tenim un bagatge lingüístic prou ampli, ni divers, per referir-nos a tal o qual concepte. Amb la qual cosa, per economia del llenguatge tenim aquests tics o manies amb certes paraules, podríem anomenar-ho estereotípies, o llenguatge estereotipat també, que estava replet de barbarismes, castellanismes o manlleus d'altres llengües.

Mica en mica he anat corregint-me jo mateix, intentant dir "entesos" per mostrar aprovació i "d'acord" per mostrar conformitat. Però tot i així, les meves "muletilles" segueixen presents en el meu llenguatge quotidià, i em costa horrors desprendre-me'n, fins que puc arribar a ser carregós amb aquest llenguatge tant nociu per la llengua catalana, com poden ser els barbarismes, tan freqüents en la nostra parla, i en la llengua que ens ha vist néixer, i créixer. I arriba avui en dia la meva neboda, de 12 anys, i li percebo en el llenguatge el mateix tic, la mateixa muletilla: "buenu", fins i tot en una frase que no necessita d'aprovació, però és com una paraula introductòria del discurs que li seguirà. Com dient: "Sóc txarnega, disculpa, però t'ho vull dir d'aquesta manera perquè no em surt cap altra de dir-ho". Amb tot el respecte cap al "txarneguisme" i la normalització lingüística, el respecte a les tradicions, i a la cultura i llengua catalana, sóc un català imperfecte, i estimo aquest país, com el que més. Però no puc evitar tenir un caire andalús i irreverent en la meva parla. Que no sigui res!

Comentaris

  • Jo també deia "buenu"...[Ofensiu]
    brins | 07-01-2020 | Valoració: 10

    Quan vaig començar a fer classes de català per a adults, em va costar moltíssim deixar de dir la paraula "buenu", vaig haver de fer un gran esforç per deixar-la exclosa del meu vocabulari, tot i que, a poc a poc, ho vaig aconseguir. Què haurien dit els meus alumnes si s'haguessin adonat que predicava el que no complia...? Suposo que no s'haurien molestat en absolut, perquè haurien comprès que és tractava d'una paraula molt còmoda..., és com una mena de coixí que ens ajuda a tenir uns segons per a pensar en tot allò que volem dir a continuació.

    Has tret un bon tema, llamp, segur que molts dels lectors s'hi han sentit identificats.

    brins

  • Fa quaranta anys[Ofensiu]
    Joan Colom | 07-01-2020

    Fa quaranta anys jo treballava a casa i, quan no necessitava una concentració absoluta, posava la ràdio. Si no convenia distreure'm massa, posava música culta, i si la feina que tenia a les mans era mecànica posava Ràdio [Nacional d'Espanya] Quatre, la primera emisora parlada íntegrament en català i crec que l'única en aquella època. No recordo quin dia de la setmana, a la tarda, en Xavier Bru de Sala hi tenia un programa en directe, en què mantenia converses telefòniques amb oïdors infantils i juvenils, i sempre acabava amonestant amistosament l'interlocutor, a propòsit de l'ús incontrolat de mots i expressions manllevades del castellà. Les més freqüents, amb diferència, eren "bueno" i "vale". Fa quaranta anys...

  • afegeixo.[Ofensiu]
    Nil | 06-01-2020 | Valoració: 10

    El buenu és una castellanada i el d'acord! , és de dubtosa tradició oral. Jo em decantaria per la paraula entesos! Rellamp és tant correcte i català com llamp: Portant remor de trons, mostrant relamps, Ausiàs March. I també Rellamp! es faservir com: : interj. d'impaciència, d'ira, d'admiració intensa; cast. rayos!

  • .....les paraules ..... que no es diuen ..... en valencià....[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 06-01-2020

    Hi ha paraules, aquí, en València, hi ha paraules que no és diuen bé.
    Hi ha moltes...
    Per exemple.... la paraula "llamp", diuen sempre, "rellamp".
    Aniré per la cera.... no diuen: vorera.
    Adoquín... no diuen "llamborda".

    Per a dir... D'acord.... diuen "vale" i per a dir "nosaltres" diuen... "mosatros"

    Etc , etc....
    Perla de vellut

  • D'andalús a Català...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 06-01-2020 | Valoració: 10

    Vaja, m'impressionat aquest relat, on relates unes accions quotidianes, que en la parla catalana, s'han transformat, moltes paraules.
    Per dir "buenu", és a dir "bo" o "sí", i en la de "vale", és "d'acord".
    Jo visc en un poble de València, anomenat "Manuel" i estic 45 anys, i realitat els que són d'aquest poble, mesclen molt paraules castellanes amb les que són valencianes.
    T'entenc, la teua situació, on ets un "txarnego".... Tens sang andalusa, jo també la tinc i ací estic, escrivint-te aquest comentari.
    Bé, que és molt ejemplar, aquest relat. I m'ha interessat molt.
    Pots vindre a la meua pàgina i veuràs qui sóc...i com em diuen... i a la vegada... quan pugues ja em llegiràs algun poema meu...
    Gràcies... Llamp.
    Perla de vellut

  • Entesos![Ofensiu]
    Nil | 05-01-2020 | Valoració: 10

    Per començar he de dir que un xarnego en un començament era un fill de català i francès, després va passar a ésser un fill de català i castellà, Més endavant tots els que parlaven castellà i tenien algun avantpassat d'aquesta cultura. Ara, com "tothom" seria xarnego si ens fixessin en els cognoms...El mot xarnego s'ha limitat a la persones molt ordinàries i que malgrat porta tota la vida Catalunya parlen i es comporten com si acabessin d'arribar...Hi ha llurs variants: garrulon i choni! Dir "buenu" no és correcte, però en la llegua parlada tampoc és per a estirar-se els cabells. Pitjor és dir: pillar (enxampar), Menys mal (sort que), assecar la roba (eixugar) etc... Aquí a relats hi ha qui en els seus relats eròtics fa servir mots del tot castellans: Polla (titola) Cony (figa), Follar (cardar)...etc..Potser que en els darrers 100 anys la prostitució ha estat en la seva majoria castellana i això ha marca d'allò més. Les llengües , totes, no s'escapen de la globalització... El teu relat m'ha agradat per què treu a la llum aquest tema i la familiaritat que ens desperten algunes paraules, malgrat que no siguin d'arrel catalana.

  • Cantarilles[Ofensiu]
    SrGarcia | 04-01-2020

    Jo també tinc els cognoms catalans (Garcia és un pseudònim).
    Al meu poble hi ha una plaça que li diem "la plaça de les cantarilles". La meva dona és pixa de riure cada vegada que ho sent.
    "Cantarilles" és una adaptació del castellà "Alcantarillas" i tothom ho diu així.
    Qui estigui lliure de pecat...

  • Vale, t'entenc[Ofensiu]
    Montseblanc | 03-01-2020

    Jo no sóc xarnega, si segueixo la tonteria de la famosa pel•lícula de fa uns anys, podria dir que tinc vuit cognoms catalans. I què? Jo també li deia “buenu” i “vale” a ma mare. I cinquanta anys després, encara li dic de vegades, conscientment, perquè em porta records i perquè trobo que el “d’acord”, segons com, és massa seriós hahaha. És així. De vegades no hauríem de ser tan exigents amb nosaltres mateixos. Quan jo estudiava, l’assignatura de català encara no existia, les classes eren en castellà i dels amics del meu carrer, la meitat eren arribats d’Andalusia. Parlàvem tots en castellà, l’important era posar-nos d’acord per jugar. De vegades, escoltant els locutors del Telenotícies, o la gent que entrevisten... diuen molts barbarismes. Jo diria que en aquest tema no ha millorat gens el català. Escolto el meu fill parlar en català amb els companys i fan posar els pèls de punta hahaha. Però s’entenen i no s’hi amoïnen massa. Tots som imperfectes, aquesta és la nostra gràcia. I que consti que jo, com tu, també m’esforço en fer-ho bé, però som com som, oi?
    És com el tema del menjar. Tots sabem el que hem de menjar i el que no, però de tant en tant ens permetem caure en la temptació. Doncs amb els barbarismes, igual. Sabem les normes però ens permetem certes llicències.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: