El noi misteriós i el penjoll perdut

Era un dia algre, iluminat per l'enlluernadora llum del sol que sortia de darrere d'uns quants núvols blancs, que feien bé a la vista. Pel carrer es podia contemplar una noia amb una meravellosa cabellera d'or blanc que li passejava d'un costat a l'altre mentre ella coriia pels carrers a tota velocitat, buscant amb les pupil·les bellugadisses pels voltants del carrer, buscant alguna cosa que ningú sabria explicar ja que, podia mirar tant, al cel com al terra. La Rosie, buscava un penjoll, però no un penjoll normal i corrent, no. Era un penjoll capaç de cumplir tots els somnis que ella li demanés.
Per això, la Rosie, corria pels carrers desesperada i amb els ulls esborrats per les llàgrimes. De sobte, la va invadir una senseció de ràbia només de pensar que una altra persona la podría utilitzar .
Només aquest fet, la va fer sentir tant rabiosa que va provocar que s'eixugués les llàgrimes salvatgement i que continués buscant pels carrers.
Pero la Rosie, estava tan capficada en trobar el penjoll, que sense ni adonar-se va relliscar amb alguna cosa que hi havia al terra i va caure d'esquena fent un soroll esgarrifós acompanyat del seu propi crit. Ràpidament, va incorporar-se de nou per quedar agenollada davant de l'objecte que l'havia fer caure, amb l'esperança de que fos el seu penjoll perdut. però al mirar, no va trobar res més que una simple fulla d'un arbre, que la deuria haber perdut per aquell hibern fret.
La Rosie, amb els ulls enllagrimats de nou, va agafar la fulla amb ràbia i la va llançar amb totes les seves forces cap a un lloc que pretenia ser llunyar, però la fulla va acabar caient prop de l'arbre de la que deuria haber caigut. Però la Rosie no es volia pas rendir i una vagada rere l'altre va llançar la fulla , la qual, però, no va deixar de caure a prop de l'arbre que l'havia caigut. Llavors, un noi que semblava haber-ho vist tot, si va acostar i li va dir:
-És inútil que t'hi esforcis.-va dir amb un somriure dolç il·luminant la seva cara i agafant la fulla i fent el mateix que ella havia fet abans. La fulla va tornar a caure a prop del mateix arbre - Ho veus. La fulla no vol anar luny, perquè s'estima l'arbre que la va fer créixer.
-Però si les fulles no estimen.- va dir la Rosie pràcticament sense pensars-ho.
- Ets una fulla?-va dir el noi.
- No.
-Lavors, com saps si les fulles estimen o no?- després de contestar això el noi va tornar a dedicar-li un somriure dolç i va començar a caminar donant- li l'esquena a la Rosie, amb intenció d'anar-se'n.
- I els penjolls estimen?- va preguntar la Rosie.
El noi, que ja esperava la pregunta va dir:
- Tu l'estimes?
- Sí.
- Donsc ell t'estimarà a tu- i va anyadir mentre girava la seva cara amb el ja conegut somriure- i vol dir, que aviat tornaràamb tu com ho fan les fulles amb els seus arbres.
I, davant d'una sorpresa Rosie, el noi es va transformar en un munt de fulles que tenien la forma del seu cos, la qual va anra perdent a mida que les fulles queien a terra. La Rosie va anar cap allà i, entre les fulles va trobar-se amb una cadena que brillava i en un extrem, duia una bola de cristall de color verd.
La Rosie va fer cara d'esglai quan es va adonar de que era el penjoll.
Però ara ja no li preocupava tant el penjoll sinó què o qui era el noi d'abans.
Perquè quan més sabem, més ens adonem de que no sabem res.