El noi de l’Hortènsia [7]: La clau de plata

Un relat de: rautortor
Per fi, la ment d’Arnau s’assossegà. Havia recuperat els orígens, la raó d’ésser de la seva vida. Aleshores, va deixar tots els càrrecs per dedicar-se en exclusiva a la família. Vivia amb sa mare, adés a Menàrguens, adés a Castissent; la filla, per la seva banda, es movia pels millors col·legis i universitats d’Europa i Amèrica. Ell, de tant en tant, viatjava a Barcelona on tenia la majoria de negocis i les amistats més íntimes.

A dies, però, es mostrava més neguitós que de costum i quan algú de casa li’n preguntava el motiu ho esquivava dient que eren coses de l’edat. Però, difícilment s’enganya una mare. La veritat era que darrere d’aquests neguits hi havia quelcom greu i perillós que el comprometia davant els seus socis, fins a tal punt que aquests eren capaços de qualsevol cosa.

La causa de tot plegat era un dietari on Arnau solia inventariar escrupolosament les seves vivències, tant les personals com les financeres. Amb noms i cognoms, encriptats, però. Així, Paola era la ragazza di Sant’Angelo, al jove Guido l’identificava amb el Tadzio de Thomas Mann i Nogara apareixia com a Mr. Knox. Això no obstant, als del seu entorn no els resultaria massa difícil treure’n l’entrellat. El problema, en realitat, no era el diari com a tal, sinó la possibilitat que revelés certs negocis i activitats que havien ultrapassat els límits de la legalitat.

De fet, mai no havia esmentat a ningú l’existència d’aquests escrits, però, de feia un temps, se sentia assetjat, investigat. Tal vegada, algú proper a ell se n’havia anat de la boca. Per tant, calia cercar una solució urgent, més que més per protegir la seva família. El primer que va fer va ser reescriure’n una còpia descafeïnada i trobadissa. Malgrat això, en un viatge a Barcelona desaparegué misteriosament; de matinada, uns pescadors trobaren el seu barret verd de feltre surant entre les barques del port.


Deu anys més tard, un emissari lliurava a Arianna el testament de son pare i una clau de plata amb la inscripció, vas honoris.

Comentaris

  • Jo vull saber[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 18-06-2015 | Valoració: 10

    què amaga el cofre, armariet o el que sigui que obre la clau de plata. O sigui que, encara que alguns comentaristes han donat la història per acabada, aquesta és una pista de que hi ha alguna cosa més d'intrigant en el relat.

    Vaig a veure què passa amb la clau.

  • Final?[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 17-05-2015

    Penso que no, Raül. Aquest noi de l'Hortènsia és com un culebrot d'aquests de la televisió que quan creus que ha arribat el desenllaç, la història continua avançant per altres camins.
    Fins al proper concurs!

  • Felicitats per la teva heptalogia![Ofensiu]

    Aquí acaba un cicle de relats molt interessant, que ens expliquen la història d'un personatge molt interessant. I un personatge interessant, és mereix un final excepcional, i crec que el que li has donat mereix ser qualificat com a tal. Com ha apuntat molt bé el Josep, el final obert li escau. Què deu amagar aquesta clau de plata i què ha portat a que l'assassinin o, almenys el facin desaparèixer. Deu tractar-se d'una consipiració eclesiàtica. Alguna màfia? O fins i tot algun secret més ben amagat, més fantàstic, demoníac potser? Suposo que no hi ha resposta. Cada lector es farà les seves pròpies conclusions. He gaudit molt llegint aquest cicle de microrelats tan propi de cada nostra, i ben a prop d'on visc! Espero tornar-te a llegir ben aviat, potser l'any vinent amb un altre cicle de relats? El temps ho dirà, espero. Moltíssima sort, a veure si aquesta darrera entrega pot acabar entre els finalistes!
    Ens anem llegint.
    Edgar

  • Bon final[Ofensiu]
    SenyorTu | 05-05-2015

    L’aparició del dietari –ben fonamentada- aporta un gir nou i sorprenent al que seria l’últim capítol. El final obert li escau, ja sigui per tancar la sèrie, ja sigui per donar peu a la continuació. Cal destacar també l’ús encertat d’algunes expressions lingüístiques ben dosificades que enriqueixen el tex i li confereixen personalitat.

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 05-05-2015 | Valoració: 10

    M'agrada el teu relat

l´Autor

rautortor

222 Relats

757 Comentaris

138551 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.




Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen