El nen

Quan se sentia sol pensava en la mare, en què devia estar fent i de vegades també pensava en la seva germana si és que en tenia cap, perquè la veritat és que el pas del temps havia fet grans estralls en la seva memòria. El pare havia destruït tots els records familiars i les coses se li havien anat oblidant a poc a poc a arrel d'aquella destrucció de fotografies, postals, roba, regals d'aniversari i tot allò que ja ni recordava. Ell estava segur que la seva mare estava en algun racó del país, no molt lluny seu i potser també era amb ella la seva germana.
El pare mai no en parlava, més ben dit, no parlava mai de res; al llarg d'un dia intercanviaven uns pocs monosíl·labs i alguna plantofada. Des de feia uns mesos havia començat a dubtar si aquella suposada mare que veia en somnis i la germana que s'havia anat creant al seu gust realment existien. Podia ser que hagués nascut sense mare? Amb prou feines sabia què era una mare gràcies al que li havien dit els seus companys d'escola. Podia ser que a partir de la seva fantasia i el que li havien anat dient s'ho hagués imaginat tot. Quan aquests pensaments li rondaven el cap tractava d'ofegar-los, però últimament pujaven a la superfície amb massa freqüència. Ni tan sols sabia si aquell home amb qui convivia era el seu pare de debò. Al cap i a la fi mai no li havia negat el contrari.
Aquella tarda va anar a jugar amb els amics de l'escola i quan va adonar-se'n ja eren més de les vuit. Quan va arribar a casa el pare l'esperava amb el cinturó a la mà, brandint-lo amb força, amb els ulls fora de les òrbites i la mandíbula desencaixada com vulgar psicòpata de pel·lícula. Havia de ser el seu pare per força, sinó, pensava, no tenia sentit que es preocupés tant per ell quan arribava tard. Sinó, no tenien sentit aquells càstigs tan severs quan desobeïa una ordre seva o parlava amb la gent gran, pensava el nen. És pel meu bé.