Cercador
EL NEN TENIA RAO
Un relat de: Maria Valenti- Compartir:
EL NEN TENIA RAÓ
(Pseudònim: Maria Valentí)
Quan era petita i amb la meva mare trobàvem un pobre a terra, demanant caritat, la mama, sempre em deia: - ajudem a aquest home o aquesta dona, i li donava algun cèntim – i m'explicava que era molt trist tenir d'estar al carrer amb fred, i segur que estava molt necessitat. A mida que em vaig fer gran, vaig anar seguint el seu exemple, fins que sentia que la gent comentava que els homes s'ho gastaven en vi, i llavors sols els hi donava a les dones. Desprès vaig sentir moltes llegendes urbanes al respecte i això va fer que les meves almoines s'anessin reduint cada vegada més. Fins que per televisió explicaven que aquests indigents recaudaven per màfies que els explotaven. Això va fer que rarament donés almoina, a no ser que trobés un cas que em fes autèntica pena.
Un dia, que anàvem pel metro amb el nostre nét Toni, de set anys, Va passar un senyor que demanava diners. Nosaltres estàvem asseguts en un dels bancs, i mentre l'home recitava el seu discurs, la gent que estava asseguda en front nostre, ni pestanyejava. Ningú va donar res, inclosos nosaltres. Quan l'indigent va veure que ningú l'ajudava, es va disposar a marxar i es va situar al costat d'una porta. El meu nét, va estirar la màniga de l'avi, i li va demanar una moneda. El meu marit li va donar, i el nen va traspassar el vagó i li va donar la moneda al captaire, qui li va somriure, i al moment que li donava el cèntim, li donava les gràcies al noi i es van picar la mà amistosament.
Mentre el Toni, tornava al seu lloc, la gent se'l mirava somrient, i crec tambè, que una mica avergonyida, pel gest del nen.
Una vegada al carrer, vam felicitar al noiet, dient-li que estava molt bé el que havia fet. I ell ens va respondre: - Ningú li donava res. I si necessitava els diners per comprar una medicina pel seu fill malalt? No sabem perquè els necessitava , però segur que li feien falta.
Virtuts – La Caritat.
(Pseudònim: Maria Valentí)
Quan era petita i amb la meva mare trobàvem un pobre a terra, demanant caritat, la mama, sempre em deia: - ajudem a aquest home o aquesta dona, i li donava algun cèntim – i m'explicava que era molt trist tenir d'estar al carrer amb fred, i segur que estava molt necessitat. A mida que em vaig fer gran, vaig anar seguint el seu exemple, fins que sentia que la gent comentava que els homes s'ho gastaven en vi, i llavors sols els hi donava a les dones. Desprès vaig sentir moltes llegendes urbanes al respecte i això va fer que les meves almoines s'anessin reduint cada vegada més. Fins que per televisió explicaven que aquests indigents recaudaven per màfies que els explotaven. Això va fer que rarament donés almoina, a no ser que trobés un cas que em fes autèntica pena.
Un dia, que anàvem pel metro amb el nostre nét Toni, de set anys, Va passar un senyor que demanava diners. Nosaltres estàvem asseguts en un dels bancs, i mentre l'home recitava el seu discurs, la gent que estava asseguda en front nostre, ni pestanyejava. Ningú va donar res, inclosos nosaltres. Quan l'indigent va veure que ningú l'ajudava, es va disposar a marxar i es va situar al costat d'una porta. El meu nét, va estirar la màniga de l'avi, i li va demanar una moneda. El meu marit li va donar, i el nen va traspassar el vagó i li va donar la moneda al captaire, qui li va somriure, i al moment que li donava el cèntim, li donava les gràcies al noi i es van picar la mà amistosament.
Mentre el Toni, tornava al seu lloc, la gent se'l mirava somrient, i crec tambè, que una mica avergonyida, pel gest del nen.
Una vegada al carrer, vam felicitar al noiet, dient-li que estava molt bé el que havia fet. I ell ens va respondre: - Ningú li donava res. I si necessitava els diners per comprar una medicina pel seu fill malalt? No sabem perquè els necessitava , però segur que li feien falta.
Virtuts – La Caritat.