el nen que va saber tornar (o la condició vital d'un pare)

La trobada nocturna (I)

Tornava cap a casa després d'haver llençat les escombraries. Era tard i feia fred. Com acostuma a passar en els dies freds d'hivern, ja feia hores que estava fosc. Es va posar a buscar les claus a la butxaca quan de sobte va notar un fil metàl·lic oprimint-li el coll. Es va aturar en sec. El seu pensament també s'havia aturat. Va deixar de buscar les claus i va esperar. Però ningú no deia res. Ningú es movia en la quietad de la nit. I el ganivet no deixava d'apretar-li el coll. De sobte, va sentir com un alè bufava darrere la seva orella. Una mà va posar-se sobre la seva espatlla i amb un moviment brusc el va fer fer mitja volta. Primer li va demanar dinars. Després roba, menjar, beguda... però ell no duia res. El petit pensava en el seu pare, que havia marxat de la seva vida quan, en un dia com aquell, havia decidit enfrontar-s'hi. Ara tenia molta por pel que li pogués fer aquell home.
-puja a casa, vés a buscar-me pa i torna a baixar, de pressa".
El nen de seguida va pensar en pujar a casa i no tornar a baixar, però l'home, com si li llegís el pensament, advertí:
-més et val que tornis a baixar aquesta nit, nen. Els homes com jo no tenim pressa i podem esperar dies sencers davant la teva porta.

La trobada nocturna (II)

Atemorit, va començar a caminar i va sentir amb terror com les passes d'aquell individu el seguien. Quan va arribar davant per buswcar les claus altre cop. Abans d'entrar a casa, l'home li va dir:
-què és el que més t'estimes d'aquesta vida?
Es va quedar estupefacte. No sabia què dir. Tampoc en coneixia la resposta.
-digues, què és?
Al final es va atrevir a pronunciar unes paraules:
-no ho sé.
Ell li va respondre, escèptic:
-si no ho saps, què hi fas en aquest món?
El nen es va espantar molt. Va obrir corrents la porta i abans d'entrar, l'home li va dir:
-escolta'm bé, nen: no t'atreveixis a dir una sola paraula de mi a ningú. Fes-ho pel que més t'estimes d'aquesta vida.
El nen va pujar corrents les escales, mentre dins el seu cap encara ressonava la rialla aspra de l'home que havia deixat a baix. Després de pujar els quatre pisos corrent per les escales, es va calmar una mica i va entrar a casa. Després de tirar el pa pel balcó a l'home que esperava a baix, va nar al menjador, on estava la seva mare mirant la televisió.
-has trigat molt. Quès has estat fent, a aquestes hores al carrer, fill?
-No res - va dir el nen - només m'he entretiongut una mica pel camí.

A l'escola

Al dia següent, quan es va llevar al matí ja va pressentir que no seria un dia normal i corrent. El seu estat d'ànim no havia millorat. La cara que li mostrava el mirall estava preocupada i feia una ganyota de tristor. Va intentar relaxar els músculs de la cara, es va rentar amb aigua freda i va dir-se bon dia. A l'escola, per molt que intentés oblidar el qua havia passat la nit anterior, al seu cap encara ressonaven les seves paraules i no podia oblidar aquell "si no ho saps, què hi fas en aquest món?". Els companys també el trobaven estrany, però ell no dia res. Durant el primer descans del matí la seva tutora el va cridar al despatx. Era una professora molt atenta amb els seus alumnes, però aquella classe en especial perquè també els feia classes de filosofia. La tutora li va dir que ja l'havien avisat que estava molt descentrat i que si li havia passat res greu últimament. Ell ho va negar, i van estar parlant superficialment de tot una mica. Al final de la conversa, ell es va atrevir a preguntar:
-professora, per a tu què és el millar que t'ha passat a la vida?
Ella va somriure i va respondre:
-el més insignificant per a mi és el més important: els petits detalls són els que fan que la vida sigui tal com la vivim.

Revelacions

Recordo perfectament el dia que el món de la meva infància es va ensorrar. Crec que aquella nit vaig deixar de ser un nen per sempre. Després de pensar-m'ho molt, vaig decidir confessar-li el que m'havia passat la nit del vagabund a la meva mare. Em vaig asseure al sofà i li vaig dir que li havia d'explicar una cosa important. Ella va apagar la televisió. Li vaig explicar el que m'havia passat aquella nit i que tenia por que a mi em passés algun dia el mateix que al meu pare. Ella primer em va somriure, amb una barreja de comprensió i tendresa. Després em va mirar als ulls molt seriosa i em va dir que ella també tenia un secret. Molt lentament, escollint les paraules adequades per cada moment, va acabar relatant-me el que va passar el dia que el pare va marxar de casa per sempre. La mare va veure com jo plorava, però no deia res més. No buscava consol per a mi. Només m'acaronava el cabell. Ens vam adormir així, abraçats. Quan els primers rajos de sol entraven per la finestra em vaig despertar, i amb llàgrimes de ràbia em vaig posar a escriure-li una carta al meu pare que encara conservo. Recordo els meus dits, blancs de tant apretar el bolígraf, escrivint al paper.

Al meu pare.

Hola, pare. Ja no t'escric per dir-te quant t'odio, només per preguntar-te com et sents. Com va ocórrer tot això? Com és que no ets aquí? Ets feliç allà on siguis, en aquest món tan gran i lluny de nosaltres? No trobes a faltar la mae, la teva dona? No pensen en el teu petit, en què li pot haver passat? No deixo de preguntar-me com et sents. Com va poder passar? Quan poses el cap sobre el coixí, com pots dormir? Algun cop et preguntes si estem bé?
Ha estat un camí llarg i difícil, sense tu al meu costat. Perquè no hi eres aquelles nits que vaig plorar? Has trencat el cor de la meva mare, i has trencat el teu fill per tota la vida. Encara recordo els dies en què eres un heroi als meus ulls, però ara això és només un record amagat, i ara només t'escric perquè sàpigues que encara sobrevisc en aquest món i que em resulta tan hostil sense tu al meu costat. T'odio. La mare no es mereixia que l'abandonessis, i jo no mereixia aquesta solitud. Tu, persona cruel que et fas di "pare" falsament, perquè vas marxar?
Però algun moment, et perdono i en aquell moment admeto que encara et necessito, em faltes.

Júlia

La tarda següent, estava decidit a tirar la carta a la bústia quan es va trobar una noia de l'escola d'anglès que li agradava. Quan ella el va veure i es va dirigir cap a ell, ell va amagar-se la carta dins la jaquesta. De moment, no ho volia explicar a ningú. Quan ella li va preguntar què feia, ell no va saber respondre res més que "no res, només estava passejant per aquí". La Júlia li va dir que tampoc tenia res a fer i si li semblava bé passejar una estona plegats. Van anar fins a un parc i es van asseure a l'herba. La Júlia li va preguntar què li passava últimament, que estava estrany.
-estrany? Què vols dir amb això? Tothom té dies estranys.
-Però tu no. I últimament sembles...apagat, no ho sé, molt trist. T'ha passat res?
Ell es va quedar callat uns moments i va dir:
-què faries si no poguessis perdonar una persona que t'estimes?
-Algú que t'ha fallat?
-Més o menys
-Doncs pensar que les seves raons tindria per haver fet això que t'ha fet tan mal. Mai ens podem posar completament a la pell d'un altre. Però pensa que si t'estima de debò es sentirà malament d'haver-te fet mal. Tothom pot fallar un cop.
-I si sabessis que no li sap greu? O que ho va fer expressament? De fet... podria ser que no m'estimés, i que no m'hagi trobat mai a faltar...
-Qui?
-U-un... amic.
-Ah. Si no t'estima, no t'has de sentir obligat a perdonar-lo. Si s'ha oblidat de tu, però no oblidar-lo tu a ell?
I va afegir: "els problemes estan per solucionar-los. Les dificultats, per superar-les. Els dubtes hi són per assegurar-te. El rencor està per adonar-te del molt que t'importa aquella persona. Però no dubtis que per sobre de tot, la vida està per disfrutar-la!"

Un castell per a tota la vida

Aquell nen que començava la història ja és un home fet i dret. Un dia assolellat, un diumenge, va sortir a passejar epr un parc. Es trobava trist, la seva família (la dona i els seus dos fills) estaven a casa però ell era a l'estranger, de viatge de feina. Es sentia decebut, amb ganes de renunciar a tot, evadir-se d'alguna manera. Però s'estimava massa els seus fills i la seva dona com per fer-los el mateix que havia fet el seu pare amb ell. Li va costar massa perdonar-lo com per obligar els seus fills a fer el mateix. En part, això també li donava forces per seguir endevant.
Mentre meditava, mig abatut, sense adonar-se'n va trepitjar el castell de sorra que estava construint un nen amb molta dedicació. El nen va fer un crit i de seguida es va posar a plorar desesperat. L'home es va ensorrar una mica més però es va ajupir a demanar-li perdó al nen. Però no hi havia manera. El nen estava dessolat. Per animar-lo, l'home li va prometre que l'ajudaria a construir-ne un de millor. I va començar a reunir sorra. Al principi el nen li donava l'esquena al seu destructor. Però mica en mica va començar a mirar de reüll què feia aquell home. I poc a poc es va anar eixugant les llàgrimes i donant alguna petita indicació de com es feia el castell. Al cap d'una estona, estaven tots dos absorts construint el castell, i ja veien els soldats i vigilants defensant-lo. Els ànims van anar creixent fins que, quan el castell va estar acabat, l'home no es va poder estar d'exclamar: "nen, ja pots estar-ne ben orgullós d'aquest castell. És un dels millors que he vist en la meva vida". El nen, sorprès per les paraules d'aquell estranger, va preguntar: "i què és el millor que t'ha passat a la vida?" Però ara l'home ja en sabia la resposta. Va deixar anar un somriure i li va dir, ja disposant-se a marxar:
-la vida, per descomptat.


tota: amb patiments i alegries, desgràcies i casualitats, amb petits detalls, grans esdeveniments, amb malícia i amb bondat... tota.I és que la vida val la pena tota, de dalt a baix, sense oblidar-ne ni obviar-ne ni el pitjor trosset. Perquè segurament sense el pitjor, no tindríem tampoc el millor trosset. I sobretot, val la pena amb l
es persones que estimem i que ens estimen. perquè existeixen!