Cercador
El nen que va començar a plorar a taula
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Doncs, així, com sona, així com es llegeix: el nen -de quasi nou anys- va començar a plorar a taula, a l'hora de dinar, i com a hàbit ben adosat en la seva cara blanca i un pèl pigada i en els ulls grossos i expressius que amagaven un cervell que aprenia estratègies amb celeritat.
Les seves queixes i planys atabalaven, xerraire, insistent en els seus interessos.
-Vols fer el sant favor de menjar, macooo?
La mare...les arrugues del front...li creixien! Molt i molt i esdevenien plecs de pell d'elefant i encara més i es tornaven mitxelínics, inflats, es marcaven els porus i en sortia fum, vapor xiulaire...i quin mal d'orelles!
El nen plorava perquè 'com que ningú no m'ajuda...'
-Deu cullerades sense dir ni piu!
El pare sempre deia el mateix. No sabia dir res més? Ni piu, ni piu! Enmig de les llàgrimes veia ocellets aventurers amb paraigües sota trombes d'aigua cantant la cançoneta enfadosa del piu, piu, i el caganiu i que tota cuca viu!
Havia començat a plorar, recordava el dia -no crec que l'hagués anotat en cap agenda o diari personal ni subratllat ni encerclat-, va ser un dimarts de març. De cop, va ser. Perquè de sobte va notar que es feia gran i...qui ho vol? I encara no sabia o no s'atrevia a fer botifarra de pagès. El pam i pipa quedava enrere, ja.
Plorava la ràbia de la pròpia lentitud en l'àpat. Els grans el deixaven sol a taula i apanya't. I els contes i la cullera de l'ajuda?
Les bones llavors el van il·luminar.
Ara menja, a poc a poc, val dir-ho, i...expressament! Espera el moment de quedar-se sol a taula, la porta de la cuina tancada...i explicar-se històries amb trossos de ceba, llesques de pa, tovallons desplegats, enciam avinagrat, pous de gots d'aigua, forquilles mosqueteres i flams neguitosos per saber quin paper tindran en la història del dia, per exemple.
Les seves queixes i planys atabalaven, xerraire, insistent en els seus interessos.
-Vols fer el sant favor de menjar, macooo?
La mare...les arrugues del front...li creixien! Molt i molt i esdevenien plecs de pell d'elefant i encara més i es tornaven mitxelínics, inflats, es marcaven els porus i en sortia fum, vapor xiulaire...i quin mal d'orelles!
El nen plorava perquè 'com que ningú no m'ajuda...'
-Deu cullerades sense dir ni piu!
El pare sempre deia el mateix. No sabia dir res més? Ni piu, ni piu! Enmig de les llàgrimes veia ocellets aventurers amb paraigües sota trombes d'aigua cantant la cançoneta enfadosa del piu, piu, i el caganiu i que tota cuca viu!
Havia començat a plorar, recordava el dia -no crec que l'hagués anotat en cap agenda o diari personal ni subratllat ni encerclat-, va ser un dimarts de març. De cop, va ser. Perquè de sobte va notar que es feia gran i...qui ho vol? I encara no sabia o no s'atrevia a fer botifarra de pagès. El pam i pipa quedava enrere, ja.
Plorava la ràbia de la pròpia lentitud en l'àpat. Els grans el deixaven sol a taula i apanya't. I els contes i la cullera de l'ajuda?
Les bones llavors el van il·luminar.
Ara menja, a poc a poc, val dir-ho, i...expressament! Espera el moment de quedar-se sol a taula, la porta de la cuina tancada...i explicar-se històries amb trossos de ceba, llesques de pa, tovallons desplegats, enciam avinagrat, pous de gots d'aigua, forquilles mosqueteres i flams neguitosos per saber quin paper tindran en la història del dia, per exemple.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436243 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com