El nen que tenia l'olfacte d'un pastor alemany

El petit Andreu va faltar a classe tot un mes. El febrer del 1987 va ser el mes de les visites. Primer el va visitar el Sr. Xarampió, després les Sres. Galteres. Quan aquestes van marxar va venir la Sra. Varicel·la, les maleïdes Angines i per acabar-ho d'adobar, la Sra. Grip.
El petit Andreu, com a bon amfitrió, va donar acollença de bon grat a les Galteres, les Angines i la Grip…i de bon gra, al Xarampió i a la Varicel·la.
El seu cos va ser terra d'acollida. Parada i fonda. Bed and breakfast. A l'entrada hi tenia una catifa on hi posava "benvinguts". Oh benvinguts! passeu, passeu, de les tristors en farem fum…que casa meva és casa vostre si és que hi ha cases d'algú…
Vinga, una darrera l'altra i ell allà, al peu del canó, amb els pantalons del pijama i la seva samarreta Nike de l'Eurobasket 1986 que havia aconseguit amb el Cola-Cao. Tota la seva família va deixar el Nesquik una bona temporada perquè ell pogués aconseguir aquella apreciada samarreta. I és que…era Nike!

L'estirada que va fer el petit Andreu va ser memorable. Va passar de ser l'Andreuet del cul estret a l'Andreuàs abasta'm-la-cassola-d'allà-dalt-a-l'armari-que-no-hi-arribo.
Tothom va flipar mandarines amb el nou Andreu, i és que abans era petit i escanyolit com un pigmeu i ara era alt i prim com un Sant Pau alt i prim.

A part de guanyar cinc talles en un mes, l'Andreu va desenvolupar un súper-poder i això molava molt.
Per alguna raó que escapa a tota lògica i que la comunitat científica mundial no ha aconseguit desxifrar, les facultats olfactives de l'Andreu es van multiplicar i van passar a ser equànimes a les d'un pastor alemany. Dit d'una altra manera, l'Andreu olorava de collons.

Quan va tornar a l'escola, després de cinc setmanes conval·lescent, es va convertir en una celebritat. Tothom volia seure al seu costat i jugar amb ell a l'hora del pati. Li sortien amics de sota les pedres. Era, "el nen que tenia l'olfacte d'un pastor alemany" i molava molt ser amic seu.

L'Andreu, com no podia ser d'altra manera, estava la mar de feliç i sempre participava als jocs que li preparaven els seus companys.
De vegades, amagaven una mica de formatge dins un pupitre i l'Andreu havia de rastrejar amb el nas fins trobar-lo, després tothom aplaudia i li feien fer una prova més difícil. En una ocasió, va identificar amb èxit un entrepà de cecina de León entre deu entrepans de diferents gustos entre els quals hi havia pernil dolç, pernil salat, nocilla, xoriç, codony i mortadel·la.

Un dia, la Maria Isabel, cuinera del cole, va veure un ratolí a la cuina i estava molt alterada. Per donar caça a aquella bestiola va demanar a la tutora de l'Andreu, també anomenada Maria Isabel, que el portés. El nen va acceptar la missió gustosament i es va ajupir al terra encastant el nas com un gos de caça.
Al seu pas arran de rajola, les Maria Isabels anaven apartant cadires i taules encoratjant la tasca del seu ensumador particular.
Al cap d'uns minuts, l'Andreu va localitzar la morada del rosegador a darrera l'armariet on guardaven la tonyina.
Una deliciosa croqueta de bacallà va ser la seva recompensa junt amb l'advertència que no digués res a ningú d'això, i ell, és clar, va-callar.