Cercador
El nen que (s')escoltava els cargols
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Quan tenia vacances encara ho feia més. Cada tarda d'estius grocs i de camins amb pocs vehicles -en hores encara massa calentes- el nen que tenia d'edat els dits de les dues mans s'entretenia -no, més: vivia apassionadament- contemplant els cargols endormiscats als murs i a les tiges de les plantes. Sobretot del fonoll, alt com un Sant Pau.
Somreia: les closques dels mol·luscs li eren manifestacions simpàtiques dels sers que contenien.
Somreia: sabia que els cargols no feien becaines llargues, de setmanes o mesos, no. Els cargols rumiaven i filosofaven. El cervell del nen ho captava: gratava una dimensió inusitada tot i pujant una escala en espiral que hi menava.
El nen anava sense gorra. Els cabells castany clar s'enrossien, coses del Sol massa amorós. La pell se li colrava i pigava un xic.
Tot ple d`ànimes l'acompanyaven allà on anés perquè estava dotat d'una sensibilitat que les atreia i acaronava, cosa que costava molt de trobar. A canvi, el protegien.
El nen, a vegades, s'acostava cargols a les orelles i escoltava. I en derivava una plenitud mil·lenària que li aportava un benestar que si l'explicava -amb quins mots?- la recurrència social l'hauria titllat de boig.
Escoltava melodies atàviques. Escoltava ecos i no ecos de rialles. Escoltava un cruixir de fulles i uns espetecs de foguera. Escoltava murmuris i xiuxiuejos i totes les modalitats de sons infinits que la pluja abarca. Escoltava.
S'escoltava els gastròpodes. Una parla babaiosament humida que plorava realitats terribles i que demanava al nen que ajudés a canviar.
El nen hauria de buscar més nens que (s')escoltessin els caragols.
Aleshores el que demanaven podria dur-se a terme.
Somreia: les closques dels mol·luscs li eren manifestacions simpàtiques dels sers que contenien.
Somreia: sabia que els cargols no feien becaines llargues, de setmanes o mesos, no. Els cargols rumiaven i filosofaven. El cervell del nen ho captava: gratava una dimensió inusitada tot i pujant una escala en espiral que hi menava.
El nen anava sense gorra. Els cabells castany clar s'enrossien, coses del Sol massa amorós. La pell se li colrava i pigava un xic.
Tot ple d`ànimes l'acompanyaven allà on anés perquè estava dotat d'una sensibilitat que les atreia i acaronava, cosa que costava molt de trobar. A canvi, el protegien.
El nen, a vegades, s'acostava cargols a les orelles i escoltava. I en derivava una plenitud mil·lenària que li aportava un benestar que si l'explicava -amb quins mots?- la recurrència social l'hauria titllat de boig.
Escoltava melodies atàviques. Escoltava ecos i no ecos de rialles. Escoltava un cruixir de fulles i uns espetecs de foguera. Escoltava murmuris i xiuxiuejos i totes les modalitats de sons infinits que la pluja abarca. Escoltava.
S'escoltava els gastròpodes. Una parla babaiosament humida que plorava realitats terribles i que demanava al nen que ajudés a canviar.
El nen hauria de buscar més nens que (s')escoltessin els caragols.
Aleshores el que demanaven podria dur-se a terme.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435621 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com