El nen que guixava els llibres

No podia estar-se. Recordava el dia que va arribar al nou parvulari abans de ser admès al Col.legi. Quina estesa de llibres! tindria llibres per estudiar, com els seus cinc germans grans!!!

Geografia, Història, cali.grafia matemàtiques...quan va arribar a casa, els va estendre tots a terra, per poder-los veure en tota la seva magnificència!

El que més l'impacta era el de "Lengua Española" doncs ja en la mateixa portada contenia un enigma que l'obsessionà fins el vertigen: Un nen i na nena contemplaven amb un somriure, (que amb el temps se li tornaria sospitós) el llibre de "Lengua Española" obert, amb una portada idèntica: Un nen i una nena idèntics, amb idèntic somriure, contemplant un llibre obert de "LlLengua Española" que en la seva portada duia un nen i una nena idèntics amb idèntic somriure, que al mateix temps, llegien un llibre...

Apartà els ulls. Ja ho tornaria a mirar. Es com si se li hagués obert un finestró que no se sap quan podria veure'l completament.

Quan havia començat la dèria de guixar els llibres? Seria pot ser, aquell dia, que en marxar el professor de la classe va deixar de vigilant al babau aquell que no parava de posar-li creuetes al seu nom com un imbècil?. La cosa tenia la seva gràcia: Li posava tantes creus per res ; que ho va acabar trobant divertit i es va posar a gronxar-se amb les mans entre dos pupitres. Va ser llavor quan el brètol de la classe, li va clava la empenta que el va dur a estampar-se de boca a terra. Fins que un fil de sang li va rajar per la boca..

Va arribar el professor, es deia Amador de la cruz i compartia amb ell la passió pels entrepans de pernil dolç i mantega. De fet, compartia tot el que suposava aquell professor, que admirava tant!

Però per comptes de parlar, el va castigar fora de la classe amb la boca sagnant i tot! ...però es que a ningú li interessava saber el que havia passat?

Com que li agradava explicar històries i a molts,; petits i grans, els hi feien gràcia. Comença a repassar la lletra dels llibres, que tan bé entenia tothom. Poc a poc es va anar adonat de l'immensament avorrit i sense sentit del que deien aquell llibres de text.

En va tenir oportunitat, sobre tot ja al Col.legi de capellans; en les hores i hores que es sentí encadenat a aquell pupitre verd. Particularment, un d'una matèria immensament avorrida i estranya: FEN (Formación del Espíritu Nacional).

Li agradaven els llibres nous, fins i tot la olor que feien. després, poc a poc però, li semblava evident que aquelles fotos i dibuixos no podien dir el que deien...i les fotos, els dibuixos, prenien vida: començaven somrient, molts d'ells es deixaven barba o bigotis... o sobtadament necessitaven ulleres. tot d'una, començaven a animar-se a xerrar, i els comentaris esdevenien dallò més lúcids. Fins a esdevenir mordaços, enginyosos. Bona prova n'era que els companys li en demanaven, els llibres que havien decidit prendre vida. Esdevenint una de les distraccions generals, en aquells ambients tancats i ensopits.

Fins i tot més d'un professor s'havia mostrat interessat i se li havia escapat més d'un somriure sota el nas, però també hi hagué reaccions contràries; fins i tot escandalitzades.

L'únic que li molestava, era ben entrat el curs quan de vegades els llibres esdevenien tan animats que es veia obligat a amagar-los. Fins i tot d'ell mateix. A més hi havia el problema dels error i les correccions; per no parlar de quan els habitants dels llibres se li revoltaven proferint comentaris que poguessin tenir nefastes conseqüències i es veia en l'obligació d'incórrer en autocensura fulminant ,que no deixés cap rastre de les seves ocurrències.

No era estrany que si li revoltessin!... ell també ho hauria fet, si s'hagués vist tancat en llibres com aquells...clar que per ser sincer , ja s'hi sentia força, de tancat en aquell ambient que l'envoltava. Li havia comentat un dia al seu millor amic:

-Això és horrible, no se que vinc a fer aquí, de fet no més hi vinc , i trec bones notes, per a no fer patir als meus pares...

Hi havia una cossa que el divertia: Els fitxer! Cada alumne tenia posada una cartolina amb el seu nom, a unes caselles que representaven l'ordre de "competició" d'estudis.

Es posaven contra la paret, en l'ordre que hi figurava en el fitxer i el mestre preguntava. Els que deia la resposta correcta, avançava el llocs dels que no la sabia... i sempre avançava molts llocs!...tret de quan sortia un babau d'aquells que es passaven el dia estudiant ( o amb els braços creuats i el cap ben alt fent veure-ho) que seguien al professors a tot arreu i feien de vigilants. Que al pati eren els millors jugadors de futbol, tret de quan jugava el capellà, que li passaven la pilota a ell.

Precisament recordava el dia que en va superar un i va quedar el primer. Això li produïa una gran satisfacció , tot i que el seu pare, sempre li aconsellava:

- El millor és que no se't noti. No destaquis, ni per davant ni per darrera. Davant per que t'envejaran. Darrere, per que no et respectaran...

Aquell dia, però, abans d'ubicar el seu nom a la primera casella, el professor va demanar que li ensenyes el llibres... i els llibres, ben vius van parlar...i com!

El fitxer, va acabar amb el seu nom al darrere de tot...no hi havia manera de seguir els consells del pare, no hi havia manera de deixar de guixar els llibres!

Però , quedava molt curs per davant i moltes hores de patiment per davant i necessitava la companyia i les converses dels "seus" llibres.

Ves, pot ser, cap dia aprengués ell a escriure un. Un que parles i fos ben viu , per si mateix, i que no necessites que cap ànima caritativa li donés una mica de conversa veritable.