El nen que feia macarrons per a una gata negra

Un relat de: Mena Guiga
La cuineta era de fusta; la fireta, d'alumini. Tot d'herència. El nen, de la tercera generació que ho feia servir. La seva edatm tot just, la dels dits d'una mà.
La gata negra era filla d'una gata negra filla d'una altra gata negra filla d'una altra gata negra filla d'una...
Li van posar de nom Mona. Veritablement ho era. I encisadora, encantadora. Una felina tendra i amorosa, per més de tant en tant anava a la seva, cosa necessària i sana. Només era esquerpa amb la televisió: si estava encesa, la bufava, girava cua, la defugia, les vibracions que emetia li eren repel·lents, encara que fos un concert de música clàssica. Ella volia la pantalla total del cel i de la vida lliure, gata de camp, i fotia el camp davant el que no era natural, fos tècnica, fos progrés.
El risc i gaudi de la llibertat d'eixamplar horitzons no casava en ella com en les anteriors. Cap d'aquelles gates negres hi havia pensat: formava part del ser i del fer, del tarannà d'aquelles gates agosarades que un dia havien marxat per tornar i que no havien tornat, algunes enverinades per ànimes podrides, algunes devorades per depredadors seguint el cicle de la vida, més comprensible, no menys dolorós.
La gata Mona, però, mostrava un tret que les seves antecessores no posseïen: era espantadissa i, consegüentment, més casolana. S'estava llargues hores hivernals davant la llar de foc mentre mentalment teixia històries que durant les sis vides que li quedaven -tal volta no en el format gata-contaria a qui les volgués escoltar, talment com qui escriu aquest relat (una bruixa de rierol).
La Mona va ser la darrera gata de color carbó, de color atzabeja, de color estalzim, de color tinta de calamar, elegant, manyaga, entranyable. Mai no va tenir descendència. La Mona, quan va conèixer el nen, tot just veure'l nadó, va sentir una emoció pregona, commovedora. Procurava ser-hi ben a prop, fidel i protectora, evitant certes energies invisibles que mai deixen de surar per l'atmosfera. Ronxava fent musiqueta de relax per acompanyar-lo en el son. Més endavant va jugar amb ell. Va escoltar-lo quan aprenia a parlar. Va miolar per comunicar-s'hi i, ningú ho copsava, però s'entenien.
El nen deia que volia ser cuiner quan fos gran. La gata li va demanar que li fes plats. El nen reia pensant que regentaria un restaurant per a gates Mones que voldrien sopa de peix, pa de pèl extraviat de ratolí, galetes de molla de pa estovada amb aigua o...macarrons. Sobretot macarrons, que era el que la Mona esperava més.
El nen els demanava a la mare o a l'àvia o els prenia directament d'un pot de vidre d'un prestatge baix. Els sofregia amb sorra fina i fulles trinxades de gerani i els aromatitzava amb valeriana, cosa que feia embogir la gata: aquella ferum era sinònim d'èxtasi! Es llençava contra la pasta dura, feta veure que s'havia bullit, la rosegava una mica, no l'engoliria, perquè el que desitjava era refregar-s'hi...aquella ferum que feia que no es pogués controlar era un regal, com anar a la fira a una atracció excitant. La Mona ho agraïa fent salts desorbitats i el nen picava de mans convençut que havia preparat una menja deliciosa i extraordinària.
Un dia, pels volts de les festes de Nadal, la Mona estranyament no va voler els macarrons. Els ulls verdosencs no li brillaven prou. Estava massa quieta. El nen va oblidar la cuineta i la fireta, va estar moltes hores al costat de l'adorable felina. Li van fer saber que la Mona es transformaria en una estrella, talment com una llavor que passa a planta. Aquells mots de l'avi en què usava una resposta màgica i recurrent per fer-lo creure que no hi havia mort sinó canvi el van enfortir per superar la pèrdua.
El nen observava els estels dia sí dia també. Hi cercava la Mona.
Quan va ser gran va esdevenir, finalment, astròleg. Va descobrir la constel·lació de la Gata que Menja Macarrons, que rebatejà Mona. Quan l'anomenava se li entelaven els ulls, li venia a l'olfacte la valeriana (que paradaxalment a ell el calmava en estats ansiosos) i un ronxar de felicitat tan vívid a l'oïda que en aquells moments es retrobaven.

Comentaris

  • Gràcies, jovincdunsilenci[Ofensiu]
    Mena Guiga | 06-01-2018

    Me'l rellegeixo, el relat. I, perfeccionista com sóc, oooostres, hi veig uns errorets que passo a anotar-me i així respiro més tranquil·la.
    Gràcies, jovinc.... rep una abraçada gran i un somriure, també.
    Igualment a la montseblanc.

    Jo crec que un dia hem de quedar estar hores xerrant i rient i potser fins i tot sortiran plors. Jo proposo. Del dit al fit...mai no se sap.

    El que haig de canviar al relat:

    'edatm' (treure la 'm')
    'per més de tant en tant' ---per més QUE de tant en tant
    'd'aquelles gates agosarades'----canviar 'gates' per 'felines' perquè 'gates' ho acabava de fer servir feia massa poc.


    Mena

  • Ah, i he d'afegir...[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 06-01-2018

    ... que els gats són sempre molt afectuosos. L'altre dia em vaig trobar un que feia mesos que no veia: se'n recordava perfectament de mi i va ser com si m'esperara. Em mostrà molt d'afecte i jo em vaig sentir agraïda. La veritat és que no ho esperava. Bona nit.

  • M'agrada i m'asserena [Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 06-01-2018 | Valoració: 10

    Moltes gràcies pel conte i Felicitats perquè és preciós. Vaig llegir-lo, com tots els teus o quasi, abans d'anar a dormir. Sempre em porten pau. Ah, i té raó Montseblanc amb això dels títols, que trobe encertadíssims.

  • Quan surten...[Ofensiu]
    Montseblanc | 01-01-2018

    ...publicats relats nous, primer només llegeixo els títols. I si n'hi ha un de teu, ràpidament l'identifico, només pel títol, perquè els teus relats tenen títols magnífics. Bonica història. En general, la canallona i els animalons sempre s'entenen, molt millor que amb els adults pel mig.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

775 Relats

812 Comentaris

255426 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com