El nen que dibuixava guerrers amb armadura.

Per juny de l'any passat, en el fòrum d'Actualitat de RACÓ CATALÀ, vaig obrir el fil "La natura imita l'art, també en la indignitat" amb el contingut següent:

Abans d'ahir els informatius de TV3 van emetre una notícia que feia feredat. Com que ahir sortia a la premsa escrita, en reprodueixo la versió d'EL PERIÓDICO:

ESTAFADORS DEL GAS S'ACARNISSEN AMB AVIS SENSE MEMÒRIA.

Desarticulada a Catalunya una banda que va arribar a estafar en 41 ocasions la mateixa víctima.
Era l'organització d'aquest tipus més sofisticada que els Mossos han aconseguit desmuntar.
GUILLEM SÀNCHEZ / BARCELONA
dilluns, 06/06/2016 | Actualitzat el 07/06/2016 a les 16:57 CEST

Sona el timbre i l'avi Jordi obre la porta de casa seva. Es troba un revisor de la companyia de gas. Porta uniforme i es presenta mostrant credencials que aparentment són de Gas Natural. A l'avi li sona la cara i l'operari l'atabala amb xerrameca tècnica i maneres de comercial. El convenç que ve a canviar una peça per poder superar la revisió obligatòria de la seva instal•lació. Però no hi ha cap recanvi ni cap revisió. Tot és una estafa per prendre-li els pocs diners que li queden al compte bancari. La víctima té Alzheimer i ha sigut víctima de la mateixa estafa 41 vegades. En total li han sostret 41.000 euros.
Els Mossos d’Esquadra han desarticulat a Catalunya una organització criminal que ha plomat incomptables persones grans de diverses poblacions: Barcelona, Martorell, Mataró o Llançà, entre altres. L'estafa del gas, que perpetren lladres que es disfressen d'operaris per entrar en domicilis i robar a l'interior o -en la versió més elaborada- simular serveis en la instal·lació i cobrar per fer-los, no és res nou. Però la voracitat d'aquesta banda sí que ho era. També la quantitat de recursos invertits a donar a l'entramat una aparença legal.
El subinspector Josep Antoni López explica que les 20 persones investigades, 13 de les quals ja han sigut detingudes, van arribar a crear sis empreses que simulaven que treballaven subcontractades per Gas Natural. Tan bon punt una aixecava sospites, la desfeien i en creaven una altra de nova. Al capdavant de cadascuna d'aquestes societats mercantils hi col·locaven un testaferro. Els dos caps de l'aparell criminal eren dos ciutadans libanesos, pare i fill. Tots dos lideraven l'entramat i es van envoltar de col·laboradors catalans per portar a terme les estafes. "Eren molt actius i insistents. Duien un datàfon i cobraven amb targeta de crèdit". A través d'aquests moviments, els Mossos han vist que han estafat 560.000 euros. "Hi ha tècnics reals que ens han advertit que només un de cada deu serveis es paguen amb targeta entre la gent gran", aclareix el subinspector. És a dir, la quantitat total de diners obtinguda per aquesta banda podria ser "molt superior".

CÍNICS I SENSE ESCRÚPOLS
Gràcies a una càmera oculta instal•lada pels investigadors catalans al domicili de l'avi Jordi, malalt d'Alzheimer -per això el van triar els estafadors-, s'aprecia el cinisme i la falta d'escrúpols amb què actuaven els delinqüents:
-Jordi: ¡No ho entenc! ¡Vull un paper!
-Estafador: Jo li estic fent la revisió. Ara li donaré el paper.
-Jordi: ¿Però d'on surt aquesta revisió?
-Estafador (to paternalista): De l'equip de revisió oficial del butà, és clar, Jordi. Nosaltres fem el que hem de fer, Jordi. No ens confonguem, ¿eh, Jordi?
-Jordi (desesperat): Però si van venir fa molt poc.
-Estafador (simulant que perd la paciència): No, vam quedar que vindria ara i que intentaria fer-li un descompte. Li he aconseguit una rebaixa de 30 euros i a sobre es queixa... La seva dona se'n recorda, ¿oi que sí? ¡A sobre que ens portem bé amb vostè! Home, Jordi...

ELS MÉS VULNERABLES
Escollien amb molta cura les víctimes. Buscaven persones grans “amb problemes de memòria”, subratlla el subinspector. Això els permetia estafar-les una vegada i una altra aprofitant la seva dificultat per retenir el que els havien explicat entre una visita i la següent. La seva malaltia també ha dificultat molt la tasca policial, ja que a les persones estafades els ha costat reconèixer els estafadors.
Per protegir els avis d'aquesta mena d'estafes, els Mossos recorden que totes les revisions són comunicades oficialment amb anterioritat i que cap es paga al treballador que la fa sinó que s'inclou en la factura. Davant el dubte “convé trucar a un familiar abans de pagar”, aconsella López. “Hi ha un gran desconeixement sobre com funcionen aquestes coses i els estafadors ho aprofiten”, lamenta.

El 23 de febrer, en el fil "35 anys del 23-F" (fòrum de Llengua, Literatura i Història), comentant el paper del Borbó emèrit en l'intent de cop d'estat de 1981, una il•lustració conyona va evocar "el salgento Arensivia", personatge creat pel dibuixant de còmics Ivà (Ramon Tosas, mort prematurament en accident) en EL JUEVES, i aquesta va dur a l'evocació d'un personatge anterior, "Sor Angut-tia de la Crús", creació de JA (Jordi Amorós) en EL PAPUS. En aquest comentari podreu seguir un enllaç a un àlbum recopilatori de la sinistra monja, editat fa un any [nota: l'enllaç està desactivat].

Què tenen a veure aquests dos fets? Doncs tenen a veure en què els malparits de la notícia (fa molts anys que instal·ladors sense escrúpols fan l'agost amb la desinformació existent sobre les normatives del gas, però sense especialitzar-se en la gent gran amb demència) semblen haver-se inspirat en les malifetes d'aquesta "Sor Angut-tia", sàdica depredadora de vellets desnonats en un cottolengo que de vegades rep el nom de "Achilo del Copón Divino". Ja us haureu imaginat que les historietes, políticament incorrectes (en aquella època aquest concepte ambivalent no s'havia encunyat) i reiteratives, no són cap prodigi de bon gust, però s'entèn que molts ens petéssim de riure amb els primers intents de posar el nacionalcatolicisme on li tocava. Ara, la veritat, és que m'he rigut menys: potser és que estic més en situació de veure-li les orelles al llop i no m'agradaria gens caure en mans d'una mala bèstia semblant. Potser aquests comentaris s'escaurien més en el fil "El Racó dels Còmics", però cal reconèixer que "Sor Angut-tia de la Crús" (no tant "Hombre rico, hombre pobre", també de JA) ha envellit més que "Historias de la puta mili" i sobretot que "Maquinavaja el último choriso", ambdues sèries d'Ivà. Per tant, no seré jo qui animi els raconaires a comprar aquest recopilatori que, d'altra banda, té una qualitat visual manifestament millorable (són còpies força reduïdes i desisteixo de fotografiar-les), però si algun col•leccionista té exemplars originals dels "Papus" 231 (28/10/1978) i/o 255 (07/04/1979), o algun internauta agosarat els troba a la xarxa en millors condicions, veuran com tinc raó i els convidaria a penjar en aquest fil la historieta de l'excombatent franquista escleròtic i/o la del paraplègic cec. És possible que n'hi hagi més en la mateixa línia argumental de la monja extorsionant vellets terminals amb l'amenaça de treure´ls l'oxigen o no administrar-los analgèsics, o enganyant repetidament els qui pateixen algun tipus de demència, no recollides en el recopilatori, i veureu com tinc raó: també en l'abjecció, la vida real imita els còmics.

Tot aquest llarg prolegomen, que en si mateix ja constituiria un relat, era per explicar que se'm va ocòrrer escriure un comentari en el fil "Racó dels Còmics" del fòrum de Llengua, Literatura i Història, per donar notícia de "La natura imita l'art, també en la indignitat" i fomentar-ne la participació. Però, com que just al cap de tres hores en va aparèixer un altre que no tenia res a veure amb el meu, perquè allò que feia el raconaire Ruc_Català era inserir les portades dels 10 volums publicats en traducció a l'espanyol (de més de 400 pàgines cadascun) del còmic japonès "HANZÔ - El camino del asesino", de Kazuo Koyke i Gôseki Kojima, que gira a l'entorn de Hattori Hanzô, ninja i samurai al servei de Tokugawa Ieyasu, l'unificador del Japó, i que segons el presentador (que també inclou com a exemples tres pàgines interiors, una de les quals crec que és doble) és un manga històric molt ben ambientat i documentat de les darreres dècades del període Sengoku (1477 a 1573), se'm va acudir una manera enginyosa d'enganxar-me en aquest carro, que gairebé sense adonar-me'n va anar derivant cap a una nostàlgica visió de la meva infantesa. En total van ser cinc intervencions (en podríem dir entregues o, millor, fulletons) i un breu epíleg, que tot seguit reprodueixo.

Sempre he estat més aficionat al cinema que al còmics per a adults (ja sabeu que no em refereixo al porno), tot i reconèixer les mútues influències, sobretot quan es tracta de cine de gènere, i la qualitat i maduresa en recursos expressius assolida en el món del còmic, que en alguns autors, més enllà del bon ofici, arriba a la genialitat.

Pel que fa al cine japonès, sóc un fan del jidaigeki clàssic (abans que, entre Hong Kong i Hollywood, s'inventessin els gèneres d'arts marcials amb estilitzacions hiperbòliques i vols a càmera lenta). Potser és que, de petit, per recuperar-me d'una neumonia doble, infecció tuberculosa inclosa, vaig estar anant a sessions de raigs ultraviolats acompanyat de la meva mare. Parlo de quan tenia tres o quatre anys i tinc el record difús d'extasiar-me cada dia davant l'aparador del que imagino que devia ser una botiga d'antiquari (juraria que era a la Diagonal o al carrer Còrsega de Barcelona, entre Rambla de Catalunya i Pau Clarís, és a dir, pels voltants d'El Cinc d'Oros) al fons de la qual hi havia exposada una armadura japonesaarmadura japonesa. En aquells anys posteriors a la derrota de l'imperialisme japonès, els antiquaris de tot el món en devien d'anar plens, d'armadures de samurai.

Vaig retrobar-me amb aquella armadura 15 anys més tard, en el pla inicial de "Harakiri" (títol original "Seppuku", de Masaki Kobayashi, de 1962), quan la van estrenar a Barcelona tardanament, i això perquè l'Alexandra (o l'Alexis, que no n'estic segur) era "Sala de Arte y Ensayo", que si no, potser no l'estrenen. Dos anys més tard, "Kwaidan" (del mateix director, de 1964, basada en quatre contes d'apareguts de Lafcadio Hearn) i en especial l'episodi "Hoichi, el desorellat", em va retornar al mateix univers: en aquest cas, són els fantasmes sorgits d'un fet històric del segle XII (la batalla naval de Dan-no-ura, entre els clans Gengi i Heiké, última i decisiva en les guerres Genpei, i que va representar el pas del període Heian al shogunat de Kamakura). Altre cop amb el mateix retard i en una altra "Sala de Arte y Ensayo": el també desaparegut cine Savoy.

Com que avui ja m'heu aguantat una llarga batalleta, demà (si no puc, dilluns), torno a la càrrega amb "Harakiri", que de les dues és la que més em va marcar.

Doncs "va a ser que no", com es va posar de moda dir fa uns anys. Vull dir que els meus comentaris sobre "Harakiri" (ep!: la primera i definitiva versió de Masaki Kobayashi, en un suggerent blanc i negre; ni parlar-ne de de la molt posterior versió en color (i 3D) del remakaire professional Takashi Miike) els hauré de deixar per dilluns. La causa?: que sóc a València i alguns dissabtes només funcionen al matí algunes biblioteques de la xarxa municipal. Avui, teòricament, una n'era La Petxina, a l'antic escorxador. Però, en arribar a la porta, un rètol avisava que per "raons tècniques" van haver de tancar ahir i avui (m'han dit que a Carles Ros també), i he hagut d'anar, a peu i carregat amb un portàtil de 3 kg. (sense bateria), des de La Petxina (a 15 minuts d'on visc a València) a Azorín, situada al barri de Patraix. Els que sigueu de València ja m'entendreu.

Per acabar aquest intermedi d'avui, una forta estirada d'orelles al Conseller d'Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana, Vicent Marzà, sense arribar, però, a la dràstica arrencada que el guerrer fantasma l'infligeix al pobre novici Hoichi, a "Kwaidan".

Aquí he de fer un incís per informar que el raconaire Jotun se'm va molestar una mica pel menyspreu que havia manifestat pel remake de 2011. Segons sembla, té una botiga especialitzada en còmics, que un dia va visitar Takashi Miike en persona i es va emocionar en veure les edicions dels manga "Ichi the Killer" i "Crows". Ell recomanaria a la gent veure de primer el remake i després l'original de 1962, que reconeix que és superior. Tot seguit, la meva resposta.

Potser sóc massa impulsiu parlant. Quan deia "ni parlar-ne" del remake de Takashi Miike (2011) no pretenia menystenir aquesta pel•li, molt digna pel que s'acostuma a estrenar en aquests temps que corren. La desgràcia de Miike és comparar-lo amb Kobayashi, com la desgràcia de Salieri, que no era tan mal músic, va ser coincidir amb Mozart a la Cort de Viena.

El teu suggeriment em sembla perfecte, però no he trobat a la xarxa cap visionat complet del remake. Pel que fa a l'original, recordo que fa uns 5 anys, fart de remenar per Youtube i veure-hi només tràilers i fragments, vaig acabar trobant un exemplar sencer en VO subtitulada en espanyol. Llàstima de no haver-me guardat l'URL a la llista de Favorits! Ara només he localizat aquesta versió, de Seppuku (1962) Masaki Kobayashi

¡Quina passada, raconaires dels còmics, quina passada!

Ahir a la tarda em vaig empassar sense interrupcions tot el metratge de 2:12 hores, i això que no duia subtítols ni sé un borrall de japonès. Val a dir que havia vist dues vegades l'original de Kobayashi i una el remake de Miike, i per aquesta raó recomanaria als qui no hagin trobat cap opció millor que recórrer a l'enllaç del comentari precedent, que abans es legeixin l'article "Harakiri (película de 1962)" de la Wikipedia castellana (a la Viquipèdia no l'he trobat).

Allò que millor recordava de la primera vegada era el ritme cerimoniós de les primeres gairebé dues hores (ahir ho vaig comprovar: 1 hora i 59 minuts), en fort contrast amb els 7 minuts que segueixen, d'acció trepidant a ritme sincopat. De l'epíleg final de 6 minuts ni me'n recordava.

La violència desfermada en aquells 7 minuts no té res a veure amb els heròics happy ends made in Hollywood, tarantinades incloses: el prota finalment sucumbeix (això sí, aconseguint esventrar-se ritualment abans que el rematin amb armes de foc), però no abans de carregar-se una dotzena llarga de contrincants (no a tots, per suposat) i un parell de mampares (mampares lleugeres, no com els forçuts superherois, ciborgs o humans dels films actuals, que ensorren parets d'obra); un final èpic però mesurat i versemblant.

De tota manera, el que a mi m'havia impactat més eren aquelles dues hores prèvies al desenllaç. Jo era un jove estudiant d'Arquitectura, nou adepte a la consigna loosiana del "menys és més", que s'embadalia davant d'aquells espais de la seu del Clan Iyi, tan ben articulats entre si i al voltant dels claustres, amb la llum tamisada pels tancaments de paper i el moblament minimalista però refinat propi de la cultura nipona. Tot aquest marc d'una acció coral, tot i centrar-se en els personatges dels dos sol•licitants (el ronin protagonista i el seu gendre/afillat) i el regent del clan, magníficament filmada amb plans estàtics, amb pocs i molts pausats moviments de càmera. Sempre que va d'escenes solemnes, amb tots els personatges asseguts a l'estil seiza (ja ho sabeu, de genolls, amb el cul descansant sobre els talons i l'esquena ben dreta), la càmera se situa a l'alçada de la vista (és a dir, a uns 90 cm), com havia ensenyat el mestre Yasujiro Ozu.

Pel que fa a l'armadura totèmica del clan, muntada sobre un suport que l'exhibeix en posició sedent, ja he dit que surt a l'inici i al final de la pel•lícula, un cop recomposta després que el protagonista l'hagi malmesa com a símbol de la hipòcrita moral feudal, i en ambdós casos se la veu a la penombra, de manera que la grotesca màscara incorporada al casc evoca un rostre real, tal vegada el del fundador del clan. Així és com la recordava jo al fons de la botiga d'antiquari. Però, de guerrers vestits amb armadura, cap més en "Harakiri". Vaig haver d'esperar a "Kwaidan", del mateix Kobayashi, i posteriorment a les superproduccions tardanes de Kurosawa, per veure'n a dojo. I ara estava just al punt de començar a explicar què coi fan aquests llargs comentaris en un fil dedicats als Còmics, però tinc feina. Així doncs que, com Xahrazad, demà us acabaré d'explicar el conte.

Tranqui, que aquesta és l'última entrega!

Fa una setmana, en el fil "Soluciona/proposa un problema" (fòrum de Ciència i Tecnologia) i contestant unes preguntes personals que li havia fet, un raconaire deia "Com que sóc fill únic sempre m'ha agradat inventar jocs per fer sol, i en alguns d'aquells jocs de vegades enfrontava coses fictícies (com ara equips de futbol inexistents). De vegades em trobava amb aquest problema quan enfrontava més de dues coses, i d'aquí se'm va acudir", referint-se al problema que havia proposat en aquell fil. Doncs jo també sóc fill únic, cosa que no li desitjo a ningú, i sort en vaig tenir de l'afició al dibuix que em va inculcar la meva mare perquè, si no, hagués sortit encara més taradet.

La meva socialització va ser tardana: quan tenia tres anys, més o menys pel temps del descobriment de l'armadura de guerrer japonès al fons d'aquella botiga d'antiquari, els pares van intentar escolaritzar-me en el Col•legi Reis Catòlics (ara Col•legi Els Llorers), a l'Esquerra de l'Eixample, però estava tan emmarat que al tercer dia la mestra els va recomanar que ho deixessin córrer de moment, perquè em passava els matins plorant. Llavors vivíem a casa dels avis paterns (els materns vivien a Sants), on jo havia nascut i on, d'ençà de la mort de l'àvia, visc quan sóc a Barcelona. Però la relació entre la mare i la seva sogra era tan dolenta que, quan jo tenia cinc anys, vam marxar a l'extraradi, a la part de Les Corts més propera a Collblanc, on tot eren descampats i nuclis de barraquistes (tret del complex de La Maternitar i d'una finca dels Bacardí posteriorment convertida en parc) al voltant del grup de cases de contrucció recent (i dolenta) on vam anar a raure. Fins que no van construir el Camp Nou, el carrer estava sense pavimentar i pràcticament no hi passava cap més vehicle que el carro de l'escombriaire, circumstància que ja li anava bé a la canalla, que hi podia jugar lliurement. Però a mi mai no em van deixar baixar a jugar al carrer. La "raó" era la composició del veïnat, amb una majoria aclaparadora d'immigrants recents, bàsicament andalussos acabats d'arribar del poble, que a l'estiu feien tanta vida al carrer com a casa: a la nostra escala només 4 dels 26 habitatges estaven ocupats per autòctons. Doncs bé: la mare no volia que el seu fill es barregés amb "murcianos", i per això en Joan Colom va haver d'esperar als sis anys per poder tractar nens de la seva edat, als Maristes de Sants. El xoc va ser dur perquè, aviciat com era el reiet de la casa, i fatxenda i d'insult fàcil amb els demés, en poques setmanes va rebre més hòsties dels nous companys que les que s'havien repartit en el Congrés Eucarístic dos anys abans. A més, va descobrir que allò que només havia vist en els curts de Tom & Jerry, que de resultes d'una bufetada algú aixequés el vol i anés a caure uns metres més enllà, també es produïa a la vida real: era el que passava quan el "hermano" de Primer de Primària, alt i fornit com un sant Pau, li fotia una hòstia a un pàrvul de 5 o 6 anys perquè havia arribat tard a la formació, al final ds l'esplai, o seguia xerrant quan ja havia sonat el segon timbre i tot déu havia de guardar silenci; potser això de volar ho posa la meva imaginació, però que es desplaçava un quants metres sobre la pista de ciment, com si hagués estat de gel, sí que és rigorosament cert.

De tot això, l'únic que té a veure amb el fil era l'afició al dibuix, que em va ajudar a superar la soledat i l'ensopiment. I, abans que als deu anys arribés a tenir molt clar que de gran volia ser ninotaire (com en Blasco -o era en Sanchis?- del "Yumbo", en Benejam, en Coll i en Muntañola del "TBO" o l'Escobar, en Peñarroya i en Vázquez del "Pulgarcito"), la meva obsessió era dibuixar guerrers amb armadura, i "l'ombra del guerrer" em dominava (la del guerrer de l'antiquari; no la del molt posterior film d'Akira Kurosawa, en què els jesuïtes ja havien introduït la moda de les molt menys ergonòmiques armadures occidentals), sense que jo en fos massa conscient. Però, abans de seguir, haig d'aclarir que jo no copiava (d'altres dibuixos, vull dir, perquè això de copiar del natural va venir més tard, ja d'adolescent) sinó que dibuixava "de memòria", basant-me en allò que m'havia cridat l'atenció al cine o en els tebeos. I, és clar, en aquella època només sortien els "japos" dels films de propaganda bèl•lica o postbèl•lica dels guanyadors (precedits per l'inevitable leitmotiv modal que també servia per subratllar en els westerns la presència dels pèrfids apatxes), que com a molt duien moderns cascs de combat. Així que vaig començar a dibuixar el que més s'hi aproximava: pesants armadures medievals de torneu, o de llegat o tribú romà (en aquella època, el xivato Robert Taylor s'enduia tots els papers, i tant el recordo fent de Wilfrid d'Ivanhoe com de Marc Vinicius).

Després d'una època en què m'entretenia dibuixant estrafolàries naus espacials inspirades en aquella fortalesa volant del malvat Mekong (Diego Valor), equipada amb canons de raigs desintegradors ("rayos telecero"), vaig passar a intentar imitar aquelles supervinyetes de combats aeris de Boixcar (Guillermo Sánchez Boix) en "Hazañas Bélicas" (tan admirables en el verisme documental dels models d'avió i en una singular tècnica de clarobscur basada en la superposició de trames encreuades, com mediocre era el tractament del rostre humà, uns amb cabell negre, altres de ros, amb bigot o sense, però tots inexpressius i clònics), sense haver aconseguit dibuixar mai un escorç de Spitfire prou convincent. Tot això, és clar, abans de posar seny i que m'ensenyessin que un no sap dibuixar ni pintar si no ho fa del natural, que em culturitzés i m'habitués a visitar galeries d'exposició i museus, i a fullejar llibres d'art ben il•lustrats. Fins i tot vaig pintar a l'oli dels 13 als 19 anys; el gènere que més m'interessava era el paisatge (ah, Monet i aquells mestres impressionistes pintant "a plein air"!), però per punyetera comoditat preferia no sortir de casa i m'avorria pintant natures mortes i retrats.

Tot això es va acabar per culpa d'en Xavier Rubert de Ventós, intel•lectual "engagé" i filòsof implicat (del PSUC al PSC, passant pel FOC, ...fins arribar a Convergència, com tants d'altres) que la meva promoció de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona va introduir a la casa i de qui la lectura de la seva tesi doctoral "El arte ensimismado" em va proporcionar la coartada elegant que necessitava per deixar córrer d'una vegada una activitat que ja no m'omplia. Transcorregut mig segle, encara alguns companys de promoció em demanen per què no em dedico a pintar o almenys a dibuixar (jo, que ho feia tan bé) ara que tinc tot el temps del món, en comptes d'inventar-me uns sudokus que no entretenen ningú o participar en fòrums de xitxarel•los (sigui dit amb tot el respecte ...i l'enveja per la joventut perduda).

Així que, quan finalment vaig retrobar l'armadura de samurai somniada tants anys, jo ja no dibuixava armadures.

I uns dies més tard rematava aquesta plúmbia intervenció amb un toc de cultureta:

¿Què seria, no només dels Manga sinó del món del Còmic en general, si no hagués estat pels ukiyo-e (les "estampes japoneses" que van causar furor en occident, a la segona meitat del segle XIX), amb figures com Utamaro, Hokusai o Hiroshige?

PS: De propina, per connectar amb la llarga saga de l'armadura de samurai i cloure-la.