Cercador
El nen que comptava gats
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
En Blai, nen de vuit anys i mig, cada matí de dia escolar, si no plou, si no neva, si no venteja, però sí si està núvol o fa sol, encara que faci calor, encara que faci fred, o si el temps és tebi, en Blai puja, casc al cap, per si de casc, darrere l'atrotinada rovellada bicicleta per tal de ser traslladat al centre. Davant el pàrquing hi ha, entre la Nacional II i blocs de pisos que encara que no ho siguin em semblen grisos, un camp de conreu que queda isolat. En Blai vol comptar els gats que hi fan vida, aquells felins intent de panteres de selva passa com puguis. Els compta i es descompta. Els compta i es descompta. Els animals es mouen, fan la seva elàstica gimnàstica que els fa flexibles com les canyes que decoren també el camp.
Gats esmunyedissos.
Té una llibreteta, en Blai, i anota com és cada gat per no repetir-lo. Ben difícil. No estan repetits, però potser sí clonats? Els negres, els grisos, els de taques de dos colors, els de taques de tres colors (es veu que són gates), els vells, els joves, els menuts...
Sembla que els gats no vulguin col·laborar! S'amaguen rere les cols, com Patufets. O entre les canyes. O rere el pou.
No ens hi podem estar massa, comptant. El campanar no ha de tocar les nou.
En Blai vol tenir l'inventari enllestit d'una punyetera vegada. S'asseu sota la morera del pati i rumia, rumia que rumiaràs.
A la nit anirà al camp dels gats. Avui, acompanyat de la lluna de maig, la més propera a la terra (diuen). La lluna gairebé toca el cap del nen i podria estirar una cameta i posar-s'hi de puntetes com una ballarina impensada i màgica. El nen pensa que té la lluna sobre el cap i, no se sap com, pensa que li agradaria que la lluna s'hi posés de puntetes. Ni nen ni lluna no diuen res i per això res d'això no passa.
El nen va carregat amb un pastís de peix fet amb restes de menjar peix d'uns quants dies, una plifa que vol ser teca i que desprèn una catipèn que cada cat, cada gat, sentirà i apreuarà mot positivament amb un somriure amb bigoti incorporat.
El nen del pijama gastat i foradat dels genolls es queda dret enmig de la part del camp treballada, aquella que de dia és de color cafè. La lluna no el deixa de petja.
Podrà, per fi, comptar del primer al darrer felí?
Gats esmunyedissos.
Té una llibreteta, en Blai, i anota com és cada gat per no repetir-lo. Ben difícil. No estan repetits, però potser sí clonats? Els negres, els grisos, els de taques de dos colors, els de taques de tres colors (es veu que són gates), els vells, els joves, els menuts...
Sembla que els gats no vulguin col·laborar! S'amaguen rere les cols, com Patufets. O entre les canyes. O rere el pou.
No ens hi podem estar massa, comptant. El campanar no ha de tocar les nou.
En Blai vol tenir l'inventari enllestit d'una punyetera vegada. S'asseu sota la morera del pati i rumia, rumia que rumiaràs.
A la nit anirà al camp dels gats. Avui, acompanyat de la lluna de maig, la més propera a la terra (diuen). La lluna gairebé toca el cap del nen i podria estirar una cameta i posar-s'hi de puntetes com una ballarina impensada i màgica. El nen pensa que té la lluna sobre el cap i, no se sap com, pensa que li agradaria que la lluna s'hi posés de puntetes. Ni nen ni lluna no diuen res i per això res d'això no passa.
El nen va carregat amb un pastís de peix fet amb restes de menjar peix d'uns quants dies, una plifa que vol ser teca i que desprèn una catipèn que cada cat, cada gat, sentirà i apreuarà mot positivament amb un somriure amb bigoti incorporat.
El nen del pijama gastat i foradat dels genolls es queda dret enmig de la part del camp treballada, aquella que de dia és de color cafè. La lluna no el deixa de petja.
Podrà, per fi, comptar del primer al darrer felí?
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436097 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com