El nen i el monopatí

El nen tenia el peu descalç i l'altre peu es recolzava en un monopatí, lliscava per la plaça alegrement, content amb la seva troballa, el seu tresor.

Algú l'havia abandonat al costat dels contenidors, estava una mica gastat però es veia com a nou.

En Toni estava feliç, jugava amb certa recança, els altres nois es quedarien de pedra si el veiessin, potser se'n riurien d'ell per amagar l'enveja.

Algun d'ells li demanaria que li deixes provar i, cames ajudeu-me, apretaria a córrer fins perdre's de vista, o pitjor, apareixeria en Ricard que li donaria una empenta i el tiraria a terra.

En Ricard és molt alt i corpulent i això que té un any menys que en Toni.

Aquesta tarda en Toni no es reuneix amb els seus amics al descampat. se'n va a una placeta, uns carrers més enllà, és el seu racó secret.

En aquest racó, en Toni, de vegades es queda a passar la tarda quan esta trist i enyora la seva mare que morí de no sé quina malaltia, ara fa un any. La troba a faltar, però ell és un noi i els nois no han de plorar, tenen que ser forts i seguir endavant, això li va dir el seu pare, per això és millor està sol i netejar-se la cara a la font perquè ningú sàpiga que és dèbil i plora algunes tardes.

Altres dies, en Toni pensa:
-No, no, jo sóc fort, vaig a jugar amb els meus amics i ficaré molts gols.

I aquells dies, el noi juga amb una febre, una passió, com mai, es concentra i marca...¡¡gooooooooooooooooooooool!! i tota la canalla l'aplaudeix admirada.

Ep!! Toni! Aquesta tarda estàs genial!!

Però ell no sempre té ganes de jugar i els demés no s'ho expliquen, sovint, el noi està pensatiu, absent...

Aquesta tarda la placeta no és un racó trist, més aviat és com un tímid somriure.

Juga a donar voltes al voltant de la font i somia que és un astronauta navegant cap a les estrelles.

Estrelles, les que va veure en Toni, quan el monopatí es va escapar del seu peu relliscant en el basserol de fang i aigua. Caigué sentat, més l'ensurt que es va endur que no el mal, un blau per uns dies.

Torna a casa i amaga la joguina sota el llit i para la taula abans que arribi el seu pare.

Mentre sopen:

-Què tal t'ha anat el dia, Toni?
-Bé...
-Estàs molt callat avui...
-Sí...
-Sé que trobes a faltar la mare, jo també la trobo a faltar, però ella voldria que estiguessis content i feliç.
-Sí papa, estic bé.

Aquella nit, en Toni li costa agafar el son pensant en el monopatí, té por. Si el veuen els altres nois li prendran o li faran la vida impossible perquè els del grup son tan pobres com ell i no poden tenir un.

El monopatí és la seva primera joguina en tota la seva vida, 8 anys.

I també té por que el seu pare li digui que es deixi de tonteries i que faci el que el manen.

Mig adormit en Toni veu als seus companys rient i jugant amb el monopatí, donant-li empentes i allunyant-se d'ell i el seu pare dient-li que no ha de plorar.

- És hora d'aixecar-se - el desperta el seu pare.

I el pobre no ha dormit bé, decideix desar la seva "nau espacial" allà on l'ha trobada.

Dos dies després, en Ricard arriba al descampat amb el monopatí i tots meravellats corren darrera d'ell. Ara en Ricard és el "líder" i en Toni s'asseu al gronxador trasbalsat....