el nen feliç

Marcel va acostar una cadira fins recolzar-la a un pesat moble on a la part més alta hi havia una vella màquina d'escriure, aixecà les mans i va tractar d'arribar unes quantes vegades sense èxit, fins que finalment en un últim intent va poder agafar-la sense problemes. Va col·locar-la sobre el terra de rajoles i va buscar un paper entre els mobles. Va començar a escriure el conte del príncep feliç, tal com ho recordava, teclejant amb els seus petits dits fins a veure com poc a poc les lletres s'anaven imprimint en el paper, de vegades els seus dits menuts es quedaven atrapats entre els esquelets d'aquella Olivetti. Li agradava l'olor de tinta i del paper vell que s'anava impregnant de lletres fins a formar paraules.

Es posava una mica nerviós al no poder escriure amb la rapidesa amb què ho feien els més grans quan, rares vegades, utilitzaven aquell vell trast. La lletra "n" no es podia escriure, per la qual cosa diverses paraules semblaven tenir un espai confús i algunes semblaven inventades, però en acabar d’escriure en Marcel tractava d'imitar la cal·ligrafia perquè no es veiessin aquells errors tipogràfics però tot i el seu esforç, les "n" ressaltaven.
“M'agradaria escriure un conte així”, li va dir a la seva mare, “M'agradaria ser com aquest príncep”. I durant la resta de la nit va pensar en aquella estàtua amb un ànima tant generosa, fins que es va quedar adormit sobre el llit.
Aquella nit va tenir un somni, i es va imaginar com a part d'aquella història que li semblava fascinant. Ell era el príncep feliç. El sol emmirallat en la seva armadura d'or el feia brillar com si d’un sol més es tractés, i per un moment es va sentir admirat de la manera com els transeünts es detenien a observant cada un dels detalls de les seves faccions, en el seu cabell d'or que gairebé fregava les seves espatlles, i va sentir la mateixa vergonya que aquell personatge del conte.