EL NEN DEL TRICICLE - La Tia Lola

LA TIA LOLA

Era una dona menudeta, primeta, un sac de nervis, amb uns ulls de carbó i uns cabells negres com la nit. Tenia la cara morena i arrugada com una pansa, uns llavis fins i prims, que sobrevolava una mena de borrissol de nadó. El seu nas era camús, però malgrat tot això, allò que més marcava la seva fisiognomia eren les celles, unes celles grosses i espesses, tan juntes l’una de l’altra que semblaven una sola.
Les seves mans que recordaven uns sarments de vinyes, seques i nerviüdes, amb unes ungles netíssimes, feien olor de lleixiu.
Tenia una boca riallera, amb unes dents blanques i grans, i al bell mig de cada galta, un clotet d’aquells que en diuen de simpatia, alegrava la seva carona ossuda.
Anava pentinada amb una melena a ras d’orelles que ella intentava dominar malgrat els rinxols rebels que allisava amb brillantina i mantenia al seu lloc amb uns ganxets de cabell.

Vestia sempre de negre, estampat o lliç, amb mitges i “biso” a conjunt. Molts anys enrere havia enviduat i ja s’havia acostumat, era com una mena d’uniforme; no li calia pensar massa quan s’havia de vestir. El seu davantal blanc amb unes flors brodades per ella mateixa, eren la sola nota de color en la seva persona.

Era la tia Lola, l’anima de la taverna que portaven el seu germà i ella.

- Lola, un xato de vi.
- Lola, porta’ns unes olivetes, dona.
- Lola, un cigaló ben curtet de llet...

Una doneta d’aquelles que saben fer-ho tot; collir fruita, portar la “somera” al moli per moldre el blat, improvisar un dinar amb quatre coses, fer de mainadera, contar acudits i fumar un puret de tant en tant.
S’atansava als clients per servir-los-hi el que havien demanat, i amb una ma dins de la butxaca del seu davantal de rateta presumida, deixava anar l’altre sobre l’espatlla del client que tenia més a prop seu, tot dient:

- Que Mingo, xiquet, que feu per casa? Tots bé? Oh, tu que la Pepita deu sortir de compte aviat, no? La vaig veure molt grossa l’altre dia.

No blasfemava, ni permetia que ningú ho fes davant d’ella. Tampoc era practicant, ni d’anar a missa tret dels “enterros”, els batejos i les bodes. Mai contava penes tot i que la vida l’havia tractat malament.
Se li havia endut el marit, i al poc temps el seu fillet de dos anys.
I així s’havia quedat ella, sense voler-ne substituir cap dels dos.
Però quan el seu nebot l’Enric, fill de la seva germana petita, va nàixer, ella se’l va fer gairebé seu i el nen va créixer feliç entre Cal Agutzil i la taberna de la Lola.