EL NEN DEL TRICICLE - LA TAVERNA DE LA LOLA I DEL ROGELIO

LA TAVERNA DE LA LOLA I DEL ROGELIO

Tot el poble d’ Alcoletge coneixia la taverneta de la Lola.
La dona i el seu germà, el Rogelio, solter i poc despert, tot al contrari d’ella, portaven el negoci.
La Lola es llevava ben d’hora, preparava l’esmorza per ella i el seu germà, i mentre el Rogelio baixava a obrir la taberna, ella enllestia el piset on vivien tots dos.

Al acabar, ben neta i polida la seva persona, baixava ella també cap al bar. Els matins sempre eren més tranquils que els vespres perquè els homes treballaven tots, però tot i així, sempre arribava algun padrí que no volia estar-se més a casa seva, i que fugint de la família es refugiava a la taverna.

Quan arribava la Lola, el Rogelio, molt aplicat al seu deure de posar totes les cadires sobre les taules per facilitar la neteja del local a la Lola, ja aviat obert la única finestra i ventilat tot el ambient carregat de fum del localet. La Lola que ja havia passat pel forn de pa, deixava la bossa dins del quartet que feia de magatzem, i agafant la galleda de ferro pintat que el Rogelio havia anat a omplir a la font de la plaça, es preparava pel ritual de la neteja.

Llavors, en un gest molt seu, la doneta empenyia amb les seves mans, la roba negra del vestit embotonat que li cobria els malucs, fent entrar el teixit per dins dels camals de les seves calces, escorçant així la llargada de la bata.
Desprès es cenyia el davantal blanc que penjava d’un clau en la paret i treien de la butxaca central de la peça, dos ganxets de cabell, es pentinava amb les mans i clavava un ganxet per sobre de cada orella.
Ja estava llesta en enfrontar-se a la feina que fes falta.
Semblava la rateta que escombrava les escaletes...

Les cadires l’esperaven de cap per avall sobre les taules bancals. La dona és movia amb nervi i destresa pels espais estrets que separaven els mobles vells i emmascarats per la fum del tabac i per la carbonissa de l’estufa.
Els glops d’aigua que anaven salpicant el terra a mida que la seva ma dreta entrava i sortia amb rapidesa de la galleda, dibuixaven uns semi cercles molt regulars, pintant com unes pinzellades grosses unes ombres molles que quedaven absorbides àvidament per la sequedat del sol.

Llavors la tia Lola s’armava de la “granera” i començant pel fons de la sala, anava escombrant per tots els racons fins arribar a la porta de fusta del carrer que obria en un grinyol rovellat; la claror del dia que havia estat retinguda fins llavors, entrava rapida i escorredissa, enlluernant a la doneta.

- Passiu bé, Lola – deien els veïns del carrer.
- Apa, passiu bé Cilia. Adéu Anton – contestava ella expulsant la brossa cap a fora.