El nen del clot

Aquell nen, el que va créixer entre flors, ara vivia entre arbustos. Toc toc!, feia un pica-soques al seu cap. No acabava de despertar. Encara s'embadalia amb la flaire del romaní, però ja havia oblidat com n'era, de flonja, la fullaraca. Es passava l'estona buscant coses, com a distracció. Un dia es va encaparrar en trobar la realitat. Es va ficar les mans a les butxaques, però res, no hi era. Va mirar sota la sola de les sabates i tampoc. Va pensar que la realitat s'amagava més enllà del bosc. Però caminava i caminava i no en sortia mai. Va pujar a un arbre per viam si l'atalaiava. Però no veia més que una mar selvàtica. Qui sap si la realitat era sota terra. Va començar a cavar i a cavar, amb les mans. Va fer un sot que déu n'hi do. Quan se'n va cansar, es va ajaure al clot en posició fetal. Plorava, frustrat. Tot d'una, va pensar que la realitat s'amagava sota la pell. Va agafar un sílex (d'aquells que es troben en qualsevol moment, quan vas al bosc i en necessites) i es va fer un tall a la mà... Li va sortir sang, esclar. Va perseverar. Se'n va fer un altre al braç. I un altre a la cama. A la panxa, a l'esquena, al coll... La sang no parava de rajar pertot. Se li escolava per les ferides. Enclotat i dessagnat, va morir feliç perquè finalment havia trobat el que buscava.