El nen de tardor [Primavera]

Penso amb tu siguis on siguis...

La flor de l'hivern ja a obert els seus pètals de glaç i el fred recobreix el cos inert ara ja enterrat i mort. Aquest cos, aquell nen, morí en la Primavera. Morí de mal de cor, una decepció més gran que la decepció, amb un petó suïcida en un front d'infant.

Aquell nen era de tardor, vestit amb els més majestuosos escarlates, ocres i daurats de tardes de sol sangonós, cel de suc de taronja i núvols de sucre; si, aquells dolços rosats de fires passades.

Quan la nit es ponia, es llevava mandrosament amb un sospir de la seva mare a cau d'orella i ell que li responia amb un xiuxiueig de "cinc minuts més", "deixa'm quedar avui a casa" i "mama, avui no vull anar-hi"

El nen de la tardor es refugiava a l'estiu sota la banyera sense sortir mai al carrer. Amics? No pel nen de la tardor d'ocres, d'aurats i escarlates del palau del tsar.

Com a paradoxa, aquest nadó d'ulls de setembre, es refugiava també en la seva pròpia època. Només sortia per contemplar passar els núvols i, des de allà dalt de la torre, contemplar la Devesa rere l'àngel de la catedral. Baixava pel barri vell, de la arcaica Gerunda, on els rics mercaders jueus dominaven la petita burgesia i els erudits pujaven, en direcció contrària a ella, cap al tapís de la creació.

El nen de tardor, cansat de la espera del amic imaginari, entrava sol al cinema deixant enrere Correus.

Així foren les tardes que sortia; i les que no, les passava dins a sa llar acariciant la esvelta i sensual figura de la temptadora literatura.

Cor innocent, cor d'infant, cor de nen, cor de tardor.

Ell no sabia, no podia comprendre, no coneixia el que deien aquelles paraules:

"Per a la meva Angelus rosae, Ubis sunt aquelles frases pulchras que et dedicava cantant-te des de la magna luna anhelant la prohibitiva passió de dedicar-te una poesia i saber que no hi ha necessitat de resposta perquè sé el que sents, al llegir-ho, en els teus ulls. Parpelleges, bella aimada, i cada vegada que clous els teus ulls són petons a la meva galta;i cada vegada que pronuncies "plaer de ma vida" sóc jo que tanco mos ulls per tu.

Sé que no t'agrada que digui el teu nom però deixa'm que et digui Mar perquè ets eterna, impossible, salada i em dones llibertat; i m'ofegues. Aquesta nit no he pogut dormir i ja em faltava l'aire a causa de les teves onades cobertes de delit.

No sé nedar en les teves aigües però m'hi he llançat. Si vols que m'enfonsi i m'enterri en tas profunditats, jo moriré soterra't sota l'oceà amb una làpida de petxines i per flors els coralls. Mes permeteu-me, ma vida, poder seguir vivint, i, si això no fóra possible, que em mori però que no deixi de somiar; de somiar en el mar, en tu, en nosaltres, en l'eternitat."

"Que bonic"-pensava-"Que bonic però no sé el que és"

Una ignorància que feia que desconeixes els llavis virginals se sobre la barbeta i sota el ventre.

L'hivern arribà:

Sol, fred, en un jardí de boira i rosada,
amb una noia de fum, de un poema de Bécquer inspirada.
I sense evitar-ho li deia aimada.
I, amb aquesta rimada,
la noia li contava:
"Aún no sabes nada"

Odiant el Nadal, anhelant dormir per no despertar, el temps passà.

No sortia deguda la fredor. Els núvols grisosos cobrien les estrelles del dia i la nit encobria els ulls del nen que somiava de dia i dormia, sense somnis, amb el pensament buit; de nit.

Un dia el seu cor ressonà, bombejà trencant la presó del gel que mantenia rígid el temps, els seus sentiments.

La Primavera desfè el seu glaç interior. Ella, ella es deia Primavera, una noia de xocolata , ulls d'argent i caràcter tenaç.

El nen caigué mort, sepultat en la terra el seu cos, retrobà, en aquella tarda de tardor, el que mai havia tingut: la Primavera.

Cada dia, el bell adolescent que va a la seva tomba, li porta flors d'hivern, tancades, les flors de boira que li agradaven al nen de tardor. L'adolescent plora, li deixa el ram etern i li diu davant la làpida, amb un dibuix de fulla de tardor:

"Et trobo a faltar, nen de tardor, la meva infància. Al trobar la Primavera, vas morir i jo em sento culpable... Ara ja sé què deien els llibres al parlar de paraules d'amor, paraules de Mar, paraules de Primavera"