El nan de les tres barbes

EL NAN DE LES TRES BARBES
-per Zimhur Rocagran-

Una historia explicada por un nan orgullos.


Hi havia una vegada un nan sense barba i, sens dubte, el més desgraciat del seu poble. La providència havia volgut que l'armer, amb una especial habilitat per a forjar espases i martells de guerra, sofrís la burla silenciosa dels seus companys de raça, cosa que el martiritzava dia rere dia.
Aquest nan sense barba treballava sens descans a la seva forja, esperant que el reconeixement per les seves obres superés la mancança de pèl a la cara.
Però els nans son orgullosos i obstinats i, tot i que la forja del pobre no parava, el seu ànim anava decaient amb el pas de les estacions.

Un dels pocs amics que tenia, aparegué una nit mentre sopava. Molt emocionat, li va allargar un pergamí que semblava molt antic. Es tractava d'un text que havia pertangut a un mercader ancià.
Les runes, enrevessades i cal·ligrafiades per algun mestre de l'escriptura cursiva, indicaven el lloc exacte on es trobava una cova secreta de difícil accés, amagada entre muntanyes llunyanes.
Les coordenades apareixien borroses sobre un dibuix intuïtiu, doncs la tinta havia perdut claredat i solidesa. El més extraordinari de tot era la darrera indicació, que especificava que tan sols els descendents de les famílies llistades en el pergamí podien entrar en aquell lloc.

El nan va llegir la llista amb els ulls molt oberts. El seu cognom hi era! Emocionat, va obrir la petita arqueta on guardava les seves possessions més preuades i en va treure una bosseta de cuir. Dins hi havia una runa tallada en una pedreta, i la lletra representava la inicial del seu cognom. La va mirar i la va comparar amb la del llistat. Sens dubte, era el seu dia de sort!
Es va sentir content com un nen, i després de compartir el sopar amb el portador del pergamí, que era el seu client i amic, va decidir que l'endemà començaria els preparatius del viatge. Va extingir el foc de la forja i va guardar bé totes les eines. Mentre les quatre parets on donava forma a noves meravelles cada dia anaven perdent temperatura, la lluna s'alçava majestuosa i expectant.

El mestre armer es va llevar molt d'hora, i amb calma somera es va enfundar la roba d'abric. Es va col·locar l'armadura de cuir i la malla d'acer. Va escollir dues destrals mitjanes i un gran martell que es va penjar a l'esquena. Finalment es va cobrir el cap amb un casc de brillant acer nan.

Es va lligar dues bosses a la cintura amb queviures per a dues setmanes i no, no es va oblidar pas el valuós pergamí ni la runa, perquè sabia que, arribat el moment, s'hauria d'identificar d'alguna manera. Animat amb la lluentor dels primers raigs de sol, inicià l'ascens per la falda oest de la muntanya més propera.

La obaga quedava just al darrera del lloc de la muntanya on es trobava, i això li assegurava sol durant una bona estona. Feia les parades justes per menjar, descansar breument i dormir. Res el desanimava, doncs trobar la cova era la única cosa que li importava. Tot i que ja no era jove, feia gala d'una gran energia i, amb pas ferm i les armes sempre a punt, avançava amb rapidesa pel costat de la muntanya.




Quan va arribar al primer pas de muntanya va trobar el camí que el portaria fins al pic que buscava i que encara es trobava a cinc dies de camí. Després d'un trajecte on no hi van faltar obstacles, el nan va arribar al seu destí. La cova era just davant seu, i a l'entrada, una pedrota gran com un ós adult li impedia l'accés.

"Això no ho puc pas moure!" va pensar el nan, tot mirant la roca una i altra vegada, escodrinyant la unió fatal entre la pedra i la muntanya, però no hi veia res. Va provar de fer palanca amb les destrals… i tampoc. Res li donava ni tan sols una pista i tampoc podia moure la pedra, ni una miqueta.
Va parar una estona per pensar. No havia previst trobar l'entrada obturada. Va rellegir el pergamí mentre mossegava un tros de carn i es va tornar a fixar en els dibuixos quasi esborrats. Què més podia fer?
Va encendre foc i va cuinar el que quedava del conill que havia caçat al migdia. Se li tenia que acudir alguna cosa… No havia arribat tan lluny per trobar-se davant d'una pedrota sense poder fer-hi res. La nit el va cobrir amb el seu mantell de foscor i estrelles, que brillaven clares i diàfanes, com si el volguessin animar.

Va estendre una manta a terra i, assentat, va treure la runa de la bosseta de cuir per donar-li una altra ullada. Observà el petit objecte amb reverencia, pensant en el seu pare, en l'avi i, més enrere, en els seus avantpassats. Potser ells s'havien trobat en la mateixa situació... O potser no. Era ell realment un dels descendents que es llistaven al pergamí? S'hauria trobat un descendent veritable una entrada tapada?

I si la prova d'identificació consistia en obrir aquesta entrada?
Va girar la petita pedra tallada i aquesta emeté un fulgor gairebé imperceptible. Havia estat una mala passada dels seus ulls cansats? De sobte, va recordar quelcom del seu propi ofici, una tècnica que havia utilitzat només en les armes que es transmetrien de generació en generació... La creació de runes tallades que tan sols brillaven amb la llum de la lluna i les estrelles. Sí! Havia de ser això!
La claredat va inundar la seva ment i, amb un drap, va començar a netejar la part més baixa de la roca que tapava l'entrada de la cova. Poc a poc anaven apareixent formes de runes que, en ser tocades per les estrelles i la lluna, brillaven amb suaus esparpells.

Empès per l'emoció del moment, va col·locar el seu tresor, la seva runa tallada, sobre la inicial que li corresponia a la roca. Tot seguit es van escoltar una colla de cruiximents i petites allevadisses, com si la roca es queixés per ser molestada després de tant de temps, despertant d'un somni centenari. La pedrota va girar de costat deixant l'entrada lliure, per fi, i descobrint una cavitat ni gaire gran ni gaire petita. Sense pensar-s'hi gaire, el nan va agafar una de les fustes del foc que tenia encès i va improvisar una torxa. Mirant ara a la dreta i ara a l'esquerra, pas a pas es va endinsar cautelosament en l' ansiejada cova que, poc a poc, s'anava convertint en un passadís de construcció nana, una arquitectura que coneixia molt bé.

No va trigar en arribar a una estança modesta, flanquejada per inscripcions i relleus que no recordava haver vist a cap altre lloc. Després de deixar enceses les torxes que havien preparat els seus avantpassats, es va embriagar amb l'ambient d'aquell lloc durant uns instants breus, doncs els colrats guerrers i armers nans no es permeten més.





Una veu poderosa va retronar a la seva ment. Sorprès, però no espantat, es va despenjar el martell de guerra i va preguntar en veu alta: "Quina meravella és aquesta? On t'amagues?"

La veu va respondre, orgullosa: "Sóc el primer que va portar el teu cognom, i per això, se m'ha atorgat un privilegi. Demana'm el que el teu cor desitgi sincerament, i se't concedirà".

Atordit, el nan no podia creure el que li passava. Estava parlant de veritat amb el més antic dels seus familiars? Era aquesta veu un esperit, un fantasma, o un eco de la cova que el volia turmentar i enfollir? Amb el martell ben agafat, tornà a dirigir-se a la veu:

"Si de debò ets el meu avantpassat. Mostra't! Com puc saber-ho d'altra manera?"

La runa tallada que portava penjada al coll va emetre un calor lleuger, que anava augmentant fins que gairebé el va cremar. Va deixar anar el martell a terra i va treure la runa de la bosseta de cuir. Amb la intuïció del que sap el que ha de fer, va posar la pedra ardent a terra i la va cobrir amb una torxa.
Una figura borrosa va aparèixer davant seu, el reflex d'un nan que se li assemblava molt, però que lluïa una espessa i frondosa barba trenada.

"Digues-m'ho! Revela el que més anhela el teu cor abans me'n tingui que anar!"

I tant que sabia el que volia. Ho havia sabut durant molts anys, i ara era el moment de dir-ho:

"Vull tres barbes!: Una blanca per honrar els meus avantpassats, una bruna perquè la inspiració no m'abandoni a la forja, i una de vermella per fer tremolar els meus enemics!"

L'avantpassat va somriure complagut amb el descendent que tenia davant i li va respondre amb la brevetat de paraula que caracteritza els nans:

"Així sigui".

La imatge es fa fondre i una ràfega de vent va apagar el foc de l'estança. El nan va abandonar el lloc com va poder, avançant enganxat a les parets fins que va trobar la sortida.

Va trigar cinc dies més a tornar a casa, i va dormir dos dies seguits. Quan es va despertar, va enfonsar les mans entre els pèls gruixuts d'una més que saludable barba negra. El seu desig s'havia complert, i aquest curiós do que concedia colors diferents a la barba mentre treballava, lluitava o resava, el va transmetre a tots els seus descendents, convertint-se en el primer de la família que havia tingut tres barbes.



---Fi---


Per Mary Molina
ocioprensa@ocioprensa.com
zakarosh@hotmail.es