El músic.

Un relat de: Onimusha

Em trobava en aquell racó fosc... el fum robava la vida lentament i s'anava obrint pas entre crits i presses... contemplava la llum que descansava en la copa, les paraules mortes restaven sobre aquella taula greixosa...

En aquell petit escenari del fons un jove tocava una melodia trista... em portava records amargs, no podia deixar de contemplar aquella figura, aquells dits que dançaven al ritme del silenci...

Jugava amb la copa sense perdre de vista l'espectacle.
Les petites albúmines que neixien de cada llum dormien sobre cada taula de manera tranquil·la, disfrutant del somni d'aquell local de mala mort.

A la barra, just dues persones ofegades en els records, no aixecaven la vista, assassinaven lentament les penes en la beguda.

Quin espectacle... a la taula del costat hi havia una noia, semblava jove, com si les notes d'aquell músic li donéssin vida... semblava esperar algú, de tant en tant mirava el rellotge que portava amagat al braç esquerra, sota un vestit negre, llarg, preciós...

Silenciosament vaig acabar-me la copa, em vaig aixecar i vaig restar d'empeus fins el final de la cançó. Realment era trista però tenia alguna cosa que m'atreia. Van ser dues o tres persones les que van aplaudir. Vaig acostar-me al músic, amb discreció li vaig demanar que toqués una cançó, i que le dediqués al final a aquella noia que encara restava assentada.

Vaig abandonar el local amb el mateix anònimat amb el que havia entrat, la cançó que va sonar aquella nit va ser Nature boy, versió de Jon Hassell...

Estava confós... volia endinsar-se en la foscor d'aquell carrer i desapareixer entre les fredes ombres, però aquella nit alguna cosa el feia tornar enrere, perquè estava nerviós? el cor bategava a un ritme frenètic i de tant en tant se li escapava un petit somriure... invisible...

Es va girar, va decidir seguir el que li deia el seu cor, va caminar endavant, amb cada pas sentia el ritme de la cançó del músic, encara tocava... l'ambient no acompanyava gens... tenia que mantenir la vista a terra perque el paisatge era depriment... una nit fosca, pocs llums tacaven les velles parets de les cases... caminava amb els ulls del cor.

Quan va arribar a l'entrada del local es va aturar. El músic havia deixat de tocar la cançó que li vaig demanar, ja no es sentien aquells crits... només es sentia el vent fred que dançava per el carrer, de tant en tant un gat negre creuava silenciosament d'un costat a un altre, tot buscant bocins de menjar oblidats a les escombraries...

Realment aquesta situació era dantesca... senzillament penosa, però l'esperança de trobar aquella noia allà dins... anhelava poder parlar amb ella, era el que més desitjava, i sense més pensaments incerts, va obrir la porta negrosa, va començar a caminar cap a l'escenari... ja no hi havia ningú, va fer un cop d'ull a la taula on havia estat, seguia igual de misteriosa... el racó fosc, aquell llum esmorteït...

Estava allà...

Estava amb la mateixa posició que la úlima vegada que la va admirar, realment les penes i els dubtes es van esvair mentres observava aquell vestit, preciós, elegant, li donava un toc diferent, fi, un regal fet de seda, com si poguéssis navegar per ell eternament.

Estava allà...

Com li hauria agradat anar allà, parlar amb ella, era el que més desitjava del món, inclús hauria donat la vida, perquè la veia com aquell somni que hom vol aconseguir, el somni més difícil de fer realitat, però... la por el tenia pres allà dret, com si per més que lluités no pogués atravessar mai aquell pont que els separava, i ara, el pont ja era massa llarg...

Quina por? la por a fracassar...

Es va fixar amb aquells ulls... verdaderes perles dormien en aquella mirada, com si la lluna s'ofegues en el mar tot formant joies d'un blau pur, enigmatic... preciós. I que m'has de dir d'aquells llavis, fruita de la més dolça de totes les besades, perfectament dibuixats...
I aquells cabells... llargs, podia sentir-los, veurel's dançar al ritme del vent de primavera... rodejats de mil petals de rosa, de clavells...

No podia deixar de mirar-la, era el somni que volia fer realitat... era el que més desitjava en aquell moment. Es va recolçar a la barra, va demanar una copa i va seguir contemplant l¡estrella més bonica de totes...

Per un moment amndos es van mirar, fou un segon fugaç però etern, ell volia que així fos, etern.

La noia es va aixecar, portava un paper a la mà i es dirigia cap a ell, el cor sentia la presencia d'ella i delicadament començava a bategar amb més força.

Es va acostar a ell, i li va dir a cau d'orella... - Gràcies...- li va donar el paperet i com la mateixa nit, va sortir del local.

Tenia por d'obrir-lo, realment era un noi tímid, tenia por de fracassar i no s'atrevia a donar el pas i a llegir el contingut del missatge...

No el va obrir, es va acabar la copa i fracassat va anar cap a casa, el paper va caure en l'oblit... el vent s'el va emportar carrer avall cap al port, i sense miraments el va enfonsar al mar...

Plorava el cel i plorava ell, perquè no podia atrevir-se? perque no veia clar que les coses no tenen perquè anar malament sempre? és cert que mai havia tingut sort en aquest tema, sempre pèrdues, poques satisfaccions...

Es va endinsar en aquell paisatge pobre... ja era una part d'ell...



Comentaris

  • Arbequina | 27-08-2007

    El relat m'ha agradat. El final és sorprenent. No m'esperava pas que desprès que se li acosti aquella dona tan bella i li digui a cau d'orella "gràcies", no obri el paper. Què hi podia trobar, de dolent?
    Has fet bones descripcions, i al ritme de la cançó (que m'he anat a posar), el relat guanyava en ambientació.
    Té un regust al gangsterisme (que he vist a les pelis), als anys de depressió... això m'ha agradat.

    Ara bé, i aquí va el que no m'ha agradat: saltes de manera per mi injustificada (o no ho he entès) de la primera a la tercera persona. Això no m'ha agradat, com tampoc que casi a cada paràgraf li posessis un parell o tres de punts suspensius. Trobo que és un error (de la transcripció dels nostres pensaments, que no van de punt en punt). Però queda més elegant no usar-los, i al cap i a la fi l'escriptura és un grapat de normes arbitraries que millor seguir. El meu consell és que els intentis evitar. A més, no considero que et calguin; amb l'estil que tens, ja queda la narració com amb frases a l'aire.


    Bé, una abraçada. A publicar més.

    Arbequina

  • La por...[Ofensiu]
    boleta | 27-08-2007

    ... fa desastres. Tot allò que deixem de viure per la por... fins i tot del fracàs s´aprèn, així que de què serveix de bo?... amb valentia es pot tot, només cal decidir i ser ferm amb les decisions, sense pensar-hi gaire més... de fet, només cal no pensar i seguir el cor... seguir el cor i no fer cas de la por. És una pesada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Onimusha

1 Relats

2 Comentaris

767 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor