El museu

Pere Claudi atorgà al diari del matí uns escassos minuts. Es deturà a la pàgina cinquanta-nou. Llegí l'obertura en una sala d'art d'una exposició dedicada a un pintor hiper.realista que havia assolit no pocs èxits en els ambients intel.lectuals de París i de Nova York.
Baixà del seu pis i es dirigí a la sala d'art. Les seves faccions, com sempre, donaven a entendre un home sacrificat, i feble.
Pere Claudi, als trenta anys, se sentia desanimat i llangorós. Per moltes causes especials. Primer, pel seu casament amb l'Amàlia, una dona esbelta, bella i de braó, però estèril i frígida; segon, per la recent mort de la seva mare; tercer, per la mort del seu pare en un accident d'aviació; quart, pel seu ofici de mestre, rutinari i d'especulacions demagògiques, que intentava escamotejar donant als seus deixebles nocions pràctiques i decoroses extretes de "L'art d'ensenyar als nens qualsevol cosa que no els distregui de ser ells mateixos"; cinquè, per la visió insistent d'una massa disposada a aplaudir o a xiular onsevulla a qualsevulla a requeriment dels demagogs de torn; sisè, pel robatori diari que la societat ens fa de la major part de les hores de la nostra vida, amb la conformitat de la majoria; setè, perquè aquella muntanya estimada i aquella platja de somni han estat prostiuïdes pel turisme de masses; vuitè, per...

Pere Claudi, a qui les lectures que escollia no aconseguien abrandar-lo mai (com cabia esparar en un home de lletres), ni que fossin obres mestres, sí que aconseguia, en canvi, profundes emocions contemplant bona pintura. Sabé discernir, de molt jove, el bo, del fals; l'art, de la mentida; la creativitat, de les absències de contingut. Pere Claudi, deien els seus amics, era l'home que mai havien conegut menys notable, menys polititzat, més abstret, més eixut i més honest i més emotiu amb l'art. La seva vida, buida d'interès, incloïa el fàstig -és a dir, aquella sensació de cansament que produeix en l'ànim allò que no ens interessa gens- i la idea fixa de creure's un polissó de la vida i fins i tot de la mort. Des del seu casament no havia recorregut cap museu ni cap sala d'art. Avesat als diumenges de sofà, avesat els silencis casolans i a corregir amb desgana els exàmens dels seus deixebles, Pere Claudi era un home que podríem qualificar desheretat d'alegria.

La sala d'art es complicava amb espais alts i baixos, lluminosos i foscos, recollits i desangelats. El primer que observà foren les vases dels quadres. Llàstima de ramploneria -es digué. S'aturà al davant d'una tela. I s'anà transformant: esdevingué altiu i enèrgic; li desaparegué tota enervació; la passió l'animà a parlar. I parlà tot sol. Se li acostà un primer oient imbuït de curiositat i de sorpresa, i un altre després, i un altre, aconseguint finalment que tot el públic de la sala s'agombolés darrera seu, en tant que ell, parlant com un oracle, bevia i es sadollava de la lucidesa profunda d'aquell univers creat per l'artista-poeta, vibrant, emotiu... Mentre l'autor de la tela, entre el públic, es vanava íntimament d'aquella brillant vindicació de l'obra.

Amàlia, aquella nit, no identificava el seu marit amb el marit dels dies i anys anteriors. La besava, l'excitava, li contava coses boniques, excel.lint en delicadesa i amor. Amàlia plorà d'emoció; però no sospità la causa d'aquell fet insòlit. Durant set dies la felicitat ocupà la llar. Amàlia aprofità aquella falaguera transformació del marit per no pensar més en metges ni en psiquiatres. Però al vuitè dia de la distracció, el fàstig i el llanguiment tornaren a aparèixer. Decaigué "el fet artístic" i l'esperit tornà on era abans. Amàlia retornà a la buidor vital de sempre. La buidor de la vida de cinc anys que, en omplir-se per vuit dies, permeté destriar-los com els vuit dies més plens de felicitat en el seu patrimoni.
Tres mesos més tard Pere Claudi arribà un migdia a casa seva esgotat de ser servicial a gent estúpida, esgotat de converses odioses, i esgotat de contemplar com s'anaven incrementant les guerrilles particulars al centre on treballava. Devia acudir aquella tarda a algun lloc especial que recordava vagament haver anotat a la seva agenda. Quan compartia la taula amb l'Amàlia , tractava d'esborrar de la seva memòria l'existència de l'agenda. Però avui era en va perquè el pes del fàstig ho abastava tot, anul.lant el seu interès per les converses amb l'Amàlia, per allò que ella li explicava i per les seves preocupacions. L'agenda li era necessària perquè allí podien anotar-se llocs de fugida -actes, reunions, conferències- tot i que les escapades resultaven un fracàs la majoria de les vegades. Recordava vagament que un amic li havia recomanat un acte per aquella tarda, un acte que devia tenir anotat a l'agenda. Ja l'obriria: tampoc no hi havia pressa.
A les quatre de la tarda comprovà amb satisfacció que a l'agenda hi deia: visitar el museu d'art contemporani del carrer dels Ducs, cent onze.

Pere Claudi era un home que no creia en les circumstàncies. Havia llegit Ortega amb no poca admiració al principi, i amb total indiferència més tard. Pere Claudi afirmava que les circumstàncies no són més que lucubracions mentals que tendeixen a inventar casualitats; o bé, intentant una definició més clara, una sèrie de tombs mentals que es produeixen al cervell des de la infantesa fins que definim la nostra voluntat i creem la pròpia representació del món. El nostre entorn són fets dispersos que es manifesten per produir en l'ésser humà el flagell social de l'individualisme. Pensament que el portà a aquest altre: la filosofia no és sana si no rebutja l'individualisme.
-És greu no saber-se fer entendre, però és més greu encara pensar malament com jo, parlar malament com jo, i escriure malament com jo -es deia, entrant al museu.
Al museu, sense preocupar-se del perquè, es desposseí de l'apatia, i anà coneixent un entusiasme progressiu, assaborint exquisides sensacions i aconseguint emocions intenses.

Repetí amb l'Amàlia aquella setmana de tres mesos enrera. Però al vuitè dia Pere Claudi cessà, de sobte, d'estimar la seva dona amb ferotgia. Amàlia, espantada i preocupada, intentà estirar-lo de la llengua per saber el motiu d'aquell comportament irregular, sense aconseguir-ne el més petit indici.
Fins molts dies després no s'assabentà, ben bé de casualitat, que els instants que revolucionaven el caràcter d'en Pere Claudi eren conseqüència de la seva visita als museus o a les sales d'art.

La vida del matrimoni tornà a la tristesa habitual. Amb un agreujant per al Pere Claudi: l'increment d'absències diurnes i nocturnes de la seva muller. Arribà a la necessitat de freqüentar restaurants, de portar la seva roba a rentar, d'ocupar-se de totes les feines de la casa. Sense dir res, anà suplint la falta de dedicació de l'Amàlia a les feines de la llar.

Un dia tornà molt tard a casa. Sentí soroll a una sala gran que mai no habitaven. Obrí la porta i hi trobà l'Amàlia installada de llarg a llarg, pintant una tela extraordinària. L'Amàlia havia après a pintar i tenia vena d'artista. Pere Claudi fou des d'aquell moment un apassionat marit, un entusiasmat xerraire i un incisiu declamador del delicat art femení.