El muc més mucús de tots els Mucusus.

Un relat de: Mena Guiga
Un muc que no volia ser muc engarjolat va voler deixar aquest mal estat JA, d'una punyetera vegada.

I va començar a desprendre's de l'orifici nasal amb una facilitat que t'hi cagues. S'anava estiragassant -perillosament- i estiragassant i pendolejava marejadorament.

Va tenir sort que la persona refredada no tenia mocador a mà.

Penjava la candela que fotia un fàstic superlativament fastigós.

No en descriuré el color, per si algú ha menjat fa poc o en breu ho ha de fer.

Els Mucusus -tota la família i parents diversos i gens propicis per a dedicar-hi versos ...o sí?- se'n feien creus de l'agosarament del muc. N'hi havia per a llogar-hi cadires i butaques i sofans i chaises longues, tan longues com el muc que ja arribava a l'alçada del pit del propietari del cos que l'havia creat.


Poca estona més i va aconseguir tocar a terra. Va notar el tacte fred. Era de marbre.

Va girar-se i va mirar amunt, amunt, per acomiadar-se per sempre.

Desitjava trobar una muc rodoneta i seca, una boleta feta amb els dits d'algú que es grapeja el nas.

Quan la trobés (segurament entre les pàgines d'un llibre de matemàtiques o de llengua d'algun colegial en estat tediós i autoremenaire o en una amanida per a algú odiat on el cuiner malpagat hi hagués afegit aquell ingredient propi) el muc seria immensament feliç.

I, no sé, què farien un mOc penjarella i una mOc sec junts...


Això seria una altra inspiració...però amb el nas net com una patena, no fotem!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434374 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com