El motiu

Un relat de: diesi
El públic és el mar negre enmig de la fosca nit. El piano s’espera, fortament il•luminat pels focus de l’escenari. Unes sabates cares, una camisa, una corbata i una americana surten de l’esquerra i presenten. Parlen d’una jove i talentosa pianista que, malgrat la seva curta edat, ha demostrat la seva maduresa en nombroses interpretacions. Comenta, com de passada, algun dels premis que ha guanyat i els concerts més cèlebres que ha ofert en els darrers anys. Però des del moment en què ho diu, ja no són interpretacions en viu de música que sense ella estaria morta, sinó que esdevenen només currículum, medalles de guerra, llistes de la compra. També parla de la futura importància que té per la jove pianista el realitzar una bona actuació durant aquest vespre. No ho diu, però és evident que parla d’una importància econòmica. Acaba demanant un fort aplaudiment i retirant-se. El mar aplaudeix. Se senten uns darrers comentaris que van des de la innocent expectació fins al menyspreu més absolut.
Un noi vestit de negre però informal truca la porta del camerino número dos. Ariadna, la jove i talentosa pianista, no el sent. El noi pensa que és perquè es creu massa important i, per no enfadar-se, pensa en el míser però valuós sou que l’espera a final de mes. Torna a trucar i entra, amb precaució. D’entrada no veu la noia, ja que està asseguda en un racó, sobre un petit tamboret de fusta amb un llibre de partitures – tancat - a les mans. Ni s’ha immutat de la seva presència.
- Disculpi, però li toca sortir a l’escenari. – diu el noi. Aleshores ella el mira i els seus ulls buits gairebé el xuclen endins. Ell aparta la mirada i de seguida s’oblida de la tristesa profunda encara que, per sort, fugaç que li ha encomanat la noia. Els seus pensaments més urgents són que ha d’anar ràpidament cap al hall de l’auditori per ajudar a preparar el piscolabis de després del concert.
Ariadna no està gaire segura del què passarà, però comprèn que ha d’aixecar-se i iniciar el camí cap a l’escenari. No diu res, deixa el llibre a sobre el tocador, no es mira al mirall i surt, intentant no pensar. Té els braços i dits freds i els turmells adolorits a causa de les sabates de taló a les quals no està acostumada. No es permet de sentir res més. En altres concerts havia notat com l’adrenalina li omplia les venes fins arribar-li al cor, que s’accelerava lleugerament i com la saliva li desapareixia de la boca, cedint el pas a un tremolor de mans que feien una mica més complicada encara la seva activitat de tocar el piano. “Nervis bons”, que en diuen, els que permeten estar en alerta màxima durant tot el que dura l’actuació. Però just ara, en el moment més decisiu de la seva carrera només sent fred i dolor de peus. “Toca, ves-te’n a casa i plora”, pensa.
S’asseu al piano. Algú ha deixat la banqueta massa baixa. L’apuja estirant suaument d’una palanca. Recolza les mans sobre la falda i aixeca el cap amunt, amb els ulls tancats mentre respira fondo. El mar està expectant, ansiós perquè la jove falli alguna nota, s’entrebanqui en alguna escala o faci unes dinàmiques poc convincents. Ella s’està allà, asseguda i amb la mirada una mica més distant del que és habitual en ella. Pensa en una cosa que el seu professor li va dir en una classe sobre no sap quin músic que va oferir un concert el mateix dia que havia mort la seva mare. Posa la mà dreta sobre el piano, sense arribar a prémer cap tecla, i la torna a treure, com si hagués patit una descàrrega elèctrica. El mar comença a inquietar-se. És clar que a ella no se li ha mort la mare. Ni tan sols se li ha mort mai ningú. Sol, re, fa, mi. Canta interiorment el motiu del preludi de Bach que els programes indiquen que tocarà. Una dona de les últimes files a mà esquerra estossega i un senyor del primer pis a la dreta li respon mocant-se el nas. No vol estar allà. Per què triga tant? De sobte no vol estar allà. Sap que, si la humanitat té salvació, aquesta és l’art. Però en aquest moment no creu en la humanitat. Ni tampoc creu en l’art. Què fot aquesta? Se sent terriblement sola. Incompresa. En aquests moments els estossecs del públic ja s’han menjat tot el silenci de la sala. No pot més. No vol tocar mai més el piano.
Algú de la cinquena fila està a punt de cridar una obscenitat quan, inesperadament, les notes sol, re, fa, mi omplen la sala de l’auditori.

Comentaris

  • Pànic escènic?[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 02-04-2015

    Jo crec que tots els que hem trepitjat un escenari, un moment o altre, abans de començar l'actuació, hem desitjat trobar-nos ben lluny del lloc on estem.
    M'ha alegrat molt tornar a llegir un relat teu, diesi. Encara recordo comm em va impactar "El dolor d'oblida".
    No deixis d'escriure que ho fas "superbé".
    Una abraçada.

  • L'angoixa[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 31-03-2015 | Valoració: 10

    Si alguna cosa és l'angoixa, això és el que sent la protagonista del relat. Ens l'has transmès amb coneixement i jo m'he sentit transportat dalt de l'escenari. M'has fet patir, m'has fet gaudir llegint-te. Una forta abraçada, a tu i a la pianista.

    Aleix