El mosqueta morta

En Magí du escrit a la cara que és una bona persona i d'això n'ha après a treure'n un bon profit. En realitat, és un individu molt perillós, el que en podríem dir un mosqueta morta.

Mai va de cara però no per por sinó perquè no sabria ni per on començar a fer-ho. Ara, clavant-te la per l'esquena és un mestre: casa seva és la traïció i és trobaria totalment fora de lloc en un ambient a on tothom fos sincer. Afortunadament -i això que ha estat a tot arreu i conegut un munt de gent- no ha hagut de passar mai per tant desagradable experiència. Els únics que li diuen el que pensen són els pertorbats mentals i aquests, per a ell, no compten.

Avui, però, ha passat un fet excepcional. La seva mare -l'únic humà sincer per natura que coneix, sense que li falti un bull- li ha dit una cosa que l'ha destrossat:

-Tu, fill meu, si ets tan traïdor és perquè, en el fons, ets la persona més lleial que existeix al món.

Aquesta frase deixa en Magí rumiant una bona estona i no sap quina conclusió treure'n: o la mare s'ha begut l'enteniment o aquí passa una cosa que no quadra. Arriba fins i tot a plantejar-se que potser el narrador d'aquesta història s'ha deixat algun detall bàsic quan estava escrivint o quan la reescrivia (tampoc tantes vegades, que avui està molt mandrós). Podria haver-hi algun fet del passat, algun amor antic, quelcom que preparés al lector, però no és així. La historia, més ben o mal escrita és la que és. Es podria canviar l'estil, les comes, posar més adjectius o el que es vulgui però no, tot el que cal dir està aquí.

Per primera vegada a la vida en Magí té por. Té por que les paraules de sa mare siguin veritat (ho han de ser, la mare sempre diu la veritat). Però si és tan sincer no ho pot suportar: ell, el gran Magí, el gran mosqueta morta és, de debò, un mosqueta morta. Llavors ¿què li queda?. Ser un mosqueta morta al cent per cent és el pitjor que li podria passar.

Abans de fer una bestiesa més grossa, se'n va al monestir budista de la Plana Novella (Garraf), es talla els cabells i es fa monjo per reflexionar.

Al monestir en Magí hi troba la felicitat. Els monjos formen un col·lectiu d'hipòcrites d'un estil que desconeixia o que, com a mínim, no havia tractat mai de tu a tu. S'hi troba molt bé amb el rotllo que porten i considera que les punyalades que es gasten -al tanto, que en Magí sap de que parla; és un sibarita- són de primera qualitat. Decideix que no s'hi quedarà tota la vida però si que hi passarà una temporada més llarga del que tenia previst, perfeccionant els nous mètodes apresos.

Vint anys més tard torna a la civilització i topa amb l'antipàtica sorpresa de que el món és ara un lloc utòpic i meravellós per viure: tothom és sincer, bo i solidari; humans, animals, plantes, minerals i màquines viuen en perfecta harmonia còsmica i ecològica, gaudint d'una simbiosi retroactiva entre totes les parts; la violència ha esta substituïda per l'amor fraternal i fis i tot anarquistes i feixistes es casen, comparteixen cromos i llibres i xerren entre boniques rialles de complicitat. La gota que li fa vessar el got cau quan sent aquesta conversa -¿Qué t'ha semblat "El catecisme revolucionari" d'en Bakunin? -Oh, gairebé tan xiroi com el "Mein Kampf", i no ho dic per fer-te el llit, eh -.

No sap com pair el que veu i sent: ¿veritablement tot és el que sembla o en realitat s'ha produït el que en podríem dir el súmmum de l'apoteosi maginesca a escala universal? Tan tranquil com venia ell del monestir i ara el cap li bull més que no pas quan hi va entrar. No, ha estat massa temps allunyat del món i la societat ha evolucionat tant de pressa que l'obliga a fer-se preguntes que ara no pot respondre. No sap si és el mateix de sempre però elevat a una potència que fa que sigui el que és o el que no és amb una hiperexactitut de la raó de l'ésser... vaja, tot un embolic!

Finalment, llença la tovallola i es torna a fer monjo però aquesta vegada se'n va a Montserrat que, al cap i a la fi, és molt més nostrat, si és que això, en aquest nou món idíl·lic, té encara alguna importància.