Cercador
El Monjo que pintava gárgolas
Un relat de: Marc Pujol Rios- Compartir:
EL MONJO
Mont St Michelle, França finals del s XIV
Tot just vaig entrar, vaig emputxar aquella porta vella I escardada de fusta suau i polida. Dintre, estava ell estirat en aquell llit, amb la cara, com no, plena de taques amb la marca del diable: La Pesta. L’habitació, amb lo just per viure: un llit a la banda dreta, una tauleta al mig, una finestra al costat del llit i una porta a l’esquerra que donava a una petita estança.
-On va la porta?- vaig dir jo trencant el silenci.
-No l’interessa. A a vostè només l’interessa la meva vida oi?
-Sí...Si Si!!, Sóc el monjo Josep i vinc a confessar-lo i a escoltar de la seva vida, tal i com m’ han ordenat.
-La meva vida?- va fer una pausa i es va mig asseure, i arremangat al capsal del llit, amb les cames estirades, va mirar tot pensatiu cap a la finestra del seu costat, va respirar profundament i va dir- La meva vida, Ha! Que puc dir de la meva vida?...
Em dic Guillem i tot va començar fa 17 anys quan la meva mare, va trucar a les portes de el Mont St. Michelle. Amb la promesa dels 1.200 m quadrats de camp de la família i 40 monedes d’or, vaig ingressar en el monestir. Un any mes tard la vaig veure embalsamar i tirar a la fosa del cementiri. No vaig plorar, només vaig resar. La rutina es va apiadar de mi. Em despertava i resava, esmorzava i resava, dinava, estudiava i resava, sopava, idormia i resava... L’única diferencia que vaig trobar en aquell constant seguit d’accions era que cada dia estudiava, llegia i aprenia coses diferents. L’estudi i la lectura es van convertir en el centre de la meva vida, i el resar, evidentment.
Fins que un bon dia, quan tenia 10 anys, va arribar un nou novici, en Lluís, un noi de cabells castanys i arrissats. Aviat ens vam fer amics i junt a ell aquella religiosa rutina es va tornar una mica mes divertida. Em va explicar que era fill d’un Duc que el va enviar al Mont St. Michelle. Però la nostra amistat va ser efímera, a l’edat de 13 anys van traslladar-lo al sud. L’únic que em va deixar de record va ser una banderola amb un lleó pintat emblema del ducat de són pare i un llarg adéu des de la carreta que s’ allunyava mentres el veia des de la muralla. Molt aviat em vaig enamorar, d’aquella banderola triangular de tela groga amb un lleó pintat que conbinava un fons marró amb petites ombres negres. Un dia passant per davant d’un absis de l’ església vaig veure el Pere, el pintor “oficial” del monestir. Aviat amb l’excusa de “et sembla maca aquesta banderola”?, ens vam fer amics. Ell em va ensenyar a respectar i apreciar la pintura. Molt aviat i en secret, vaig posar en pràctica les ensenyances del meu “ savi” mestre. Lo primer que vaig pintar, ho recordo perquè aquell dia un ocell se’m va cagar en la calba, va ser el campanar, des del claustre, sobre una planxa de fusta que m’ havia deixat el Pere i 3 colors ; blau, gris i negre. No cal ser un expert per veure i reconèixer que allò només era un rectangle gris acabat en punxa amb ralles negres alineades sobre un fons blau. Ho vaig intentar amb les escales, la muralla, el claustre..., però tot acabava igual: un desastre!!. Fins que un dia mentre el Pere mirava i jutjava les meves “pintures” va veure un petit detall.
“-I això ?
-Doncs.. una gàrgola, també està malament oi ?
-No, al contrari, de tot el dibuix. de fet, es lo millor.
-Gràcies a Deu !! Per fi algo decent !
-Potser el paisatge no és el teu estil, perquè no intentes pintar una gàrgola ?
Efectivament la primera gàrgola que vaig pintar va ser un lleó alat, on vaig demostrar la traça que tenia per dibuixar plomes, ombres i animals. Des de aquell dia no he parat i totes les que pinto estan allà darrera aquella porta. I per una vegada la religió na va ser el centre de la meva vida. Lo que va comencar sent un secret, es va anar sabent entre els monjos però no em van despreciar ni revoltar sinó que van acceptar aquell estrany “hobby” que tenia. De fet, ningú mai ha vist les meves gàrgoles, excepte una persona, però ja hi arribarem.
A l'edat de divuit anys em van ascendir a capellà i a poder viure independentment en aquesta torre, mentre en Pere es va partir el coll quan va caure per les llargues escales, desprès vaig agafar totes les seves pintures i m´ho vaig quedar. Tot anava be quant va arribar ella...
-Esperi!- va interrompre qui m’escoltava- mentre, vaig deixar de mirar a la finestra per mirar-lo.
Si m'imagino lo que dirà, m’ esta dient que ha pecat ?
-El pecat només és pecat quan és alguna cosa dolenta, llavors sí que és pecat- vaig dir-li i llavors vaig tornar a mirar a la finestra i vaig afegir- O és que estimar és pecat ?
-No, suposo... –continui sisplau.
-Entesos.
Era un dia de pluja i la marea ja havia pujat. Jo tenia ja vint anys i m’ havien assignat anar a rebre la lletera, una noia que només venia un cop al mes a portar-nos sis cups de llet. Es quedava 3 dies a descansar ja que vivia lluny. La vaig anar a rebre i allà la vaig veure. Era molt guapa, mes que las monges, encara que no eren molt guapes, amb uns llavis carnosos rosats, una pell blanca com la neu, amb cabells i ulls negres. Es deia Mònique.
Molt aviat ens vam fer bons amics, de fet mai havia tingut una amiga. Un dia va descobrir la meva afició per pintar. Llavors em va demana que li ensenyes més quadres, i com no! no m'hi vaig poder negar? I fins ara ha sigut l’única persona a qui li he ensenyat .
-I la única que ha entrat per aquella porta? , em va dir tot rient
- A ella li va encantar la meva pintura i li vaig ensenyar. Però aviat va marxar i al cap d’un mes va tornar. Em demanava que li ensenyes nous quadres i jo li ensenyava. Al final sobre ella em va venir un sentiment rar.. com ho diria...
- Ell va dir- Enamorar ?
-SÍ, suposo que si... Al final ens vam fer molt amics i cada vegada esperava que pasessin els mesos per torna-la a veure. Ens vam enamorar. Al llarg dels mesos ella em va convèncer perquè marxéssim de St. Michelle per viure junts per sempre.
-Però..
-Però, ella...va morir. Ja ho havíem decidit de marxar a viure a la seva granja, però la vam trobar gairebé morta, estirada a les escales de l’església amb la infecció de la pesta i per primera vegada al morir una persona, no vaig resar, vaig plorar i enyorar. I així acaba tot. L'única dona que he estimat està morta, i l’única que m'ha deixat de record, és el sentiment de que, a part de Deu, algú m’ha estimat , i un regalet.
-Un regalet ?
-La pesta.
-Ha!!!, doncs jo t’ absolc dels teus...
-Déixa’t estar d’absolucions! Monjo Josep!, jo no he pecat ni res. Ja m’has escoltat i ara ja pots marxar.
Em va acabar fent fora mentre es va anar estirant i girant-se de cara a la finestra.
I així em vaig aixecar, vaig fer una senyal de la creu amb els dits i sense dir res me’n vaig anar.
Tres dies després, el capellà Guillem va morir i va ser enterrat. Jo em vaig quedar amb la seva habitació. Vaig deixar la meva bossa de sac mentre recordava aquella història d’un noi amb la pesta que pintava gàrgoles i es va enamorar. Quan de cop la vaig veure, la porta. Vaig pensar... és la meva habitació, perquè no hi podria entrar ? i també, ningú els haurà tret, podria mirar els quadres? M’hi vaig apropar, vaig girar el pom, vaig tancar els ulls i vaig sentir el grinyol de la porta al obrir-se i esperant un miler de quadres de gàrgoles, vaig obrir els ulls i només vaig veure el res. Una habitació quadrada sense res, excepte un, només un rectangle de dos pams amb un lleó alat molt ben dibuixat i perfectament pintat. El vaig recollir ,i el vaig observar amb cura, el vaig girar i darrera hi havia un escrit en tinta que deia:
“A quí llegeixi aquest escrit. La meva fama de pintor és coneguda, i no us equivoqueu al qui obri aquesta habitació nomes trobarà això, el meu primer dibuix, ara que me n’he anat és teu i es que els altres dibuixos me’ls he emportat. M’he emportat els meus dos grans tresors: la pintura i la Monique. Pot semblar que ja no hi siguem, però us equivoqueu, ja que a hores d’ ara ja devem ser a la seva granja vivint, vivint lliures per sempre.”
Guillem
En tota la meva vida de monjo mai he acabat d’ entendre aquelles paraules,. El Guillem i la Monique s’ havien escapat en secret per alliberar-se de tot fingint la seva mort?, o be ara estaven junts al cel?. Ell mai em va deixar del tot clar l’amor que sentien l’un per l’ altre però en el fons sabia que s’estimaven. En els dos casos sé que ara el Guillem està en un lloc millor lluny de Deu, lluny de la rutina, lluny de St. Michelle. Però sé que viu be, pintant i estimant.
Mont St Michelle, França finals del s XIV
Tot just vaig entrar, vaig emputxar aquella porta vella I escardada de fusta suau i polida. Dintre, estava ell estirat en aquell llit, amb la cara, com no, plena de taques amb la marca del diable: La Pesta. L’habitació, amb lo just per viure: un llit a la banda dreta, una tauleta al mig, una finestra al costat del llit i una porta a l’esquerra que donava a una petita estança.
-On va la porta?- vaig dir jo trencant el silenci.
-No l’interessa. A a vostè només l’interessa la meva vida oi?
-Sí...Si Si!!, Sóc el monjo Josep i vinc a confessar-lo i a escoltar de la seva vida, tal i com m’ han ordenat.
-La meva vida?- va fer una pausa i es va mig asseure, i arremangat al capsal del llit, amb les cames estirades, va mirar tot pensatiu cap a la finestra del seu costat, va respirar profundament i va dir- La meva vida, Ha! Que puc dir de la meva vida?...
Em dic Guillem i tot va començar fa 17 anys quan la meva mare, va trucar a les portes de el Mont St. Michelle. Amb la promesa dels 1.200 m quadrats de camp de la família i 40 monedes d’or, vaig ingressar en el monestir. Un any mes tard la vaig veure embalsamar i tirar a la fosa del cementiri. No vaig plorar, només vaig resar. La rutina es va apiadar de mi. Em despertava i resava, esmorzava i resava, dinava, estudiava i resava, sopava, idormia i resava... L’única diferencia que vaig trobar en aquell constant seguit d’accions era que cada dia estudiava, llegia i aprenia coses diferents. L’estudi i la lectura es van convertir en el centre de la meva vida, i el resar, evidentment.
Fins que un bon dia, quan tenia 10 anys, va arribar un nou novici, en Lluís, un noi de cabells castanys i arrissats. Aviat ens vam fer amics i junt a ell aquella religiosa rutina es va tornar una mica mes divertida. Em va explicar que era fill d’un Duc que el va enviar al Mont St. Michelle. Però la nostra amistat va ser efímera, a l’edat de 13 anys van traslladar-lo al sud. L’únic que em va deixar de record va ser una banderola amb un lleó pintat emblema del ducat de són pare i un llarg adéu des de la carreta que s’ allunyava mentres el veia des de la muralla. Molt aviat em vaig enamorar, d’aquella banderola triangular de tela groga amb un lleó pintat que conbinava un fons marró amb petites ombres negres. Un dia passant per davant d’un absis de l’ església vaig veure el Pere, el pintor “oficial” del monestir. Aviat amb l’excusa de “et sembla maca aquesta banderola”?, ens vam fer amics. Ell em va ensenyar a respectar i apreciar la pintura. Molt aviat i en secret, vaig posar en pràctica les ensenyances del meu “ savi” mestre. Lo primer que vaig pintar, ho recordo perquè aquell dia un ocell se’m va cagar en la calba, va ser el campanar, des del claustre, sobre una planxa de fusta que m’ havia deixat el Pere i 3 colors ; blau, gris i negre. No cal ser un expert per veure i reconèixer que allò només era un rectangle gris acabat en punxa amb ralles negres alineades sobre un fons blau. Ho vaig intentar amb les escales, la muralla, el claustre..., però tot acabava igual: un desastre!!. Fins que un dia mentre el Pere mirava i jutjava les meves “pintures” va veure un petit detall.
“-I això ?
-Doncs.. una gàrgola, també està malament oi ?
-No, al contrari, de tot el dibuix. de fet, es lo millor.
-Gràcies a Deu !! Per fi algo decent !
-Potser el paisatge no és el teu estil, perquè no intentes pintar una gàrgola ?
Efectivament la primera gàrgola que vaig pintar va ser un lleó alat, on vaig demostrar la traça que tenia per dibuixar plomes, ombres i animals. Des de aquell dia no he parat i totes les que pinto estan allà darrera aquella porta. I per una vegada la religió na va ser el centre de la meva vida. Lo que va comencar sent un secret, es va anar sabent entre els monjos però no em van despreciar ni revoltar sinó que van acceptar aquell estrany “hobby” que tenia. De fet, ningú mai ha vist les meves gàrgoles, excepte una persona, però ja hi arribarem.
A l'edat de divuit anys em van ascendir a capellà i a poder viure independentment en aquesta torre, mentre en Pere es va partir el coll quan va caure per les llargues escales, desprès vaig agafar totes les seves pintures i m´ho vaig quedar. Tot anava be quant va arribar ella...
-Esperi!- va interrompre qui m’escoltava- mentre, vaig deixar de mirar a la finestra per mirar-lo.
Si m'imagino lo que dirà, m’ esta dient que ha pecat ?
-El pecat només és pecat quan és alguna cosa dolenta, llavors sí que és pecat- vaig dir-li i llavors vaig tornar a mirar a la finestra i vaig afegir- O és que estimar és pecat ?
-No, suposo... –continui sisplau.
-Entesos.
Era un dia de pluja i la marea ja havia pujat. Jo tenia ja vint anys i m’ havien assignat anar a rebre la lletera, una noia que només venia un cop al mes a portar-nos sis cups de llet. Es quedava 3 dies a descansar ja que vivia lluny. La vaig anar a rebre i allà la vaig veure. Era molt guapa, mes que las monges, encara que no eren molt guapes, amb uns llavis carnosos rosats, una pell blanca com la neu, amb cabells i ulls negres. Es deia Mònique.
Molt aviat ens vam fer bons amics, de fet mai havia tingut una amiga. Un dia va descobrir la meva afició per pintar. Llavors em va demana que li ensenyes més quadres, i com no! no m'hi vaig poder negar? I fins ara ha sigut l’única persona a qui li he ensenyat .
-I la única que ha entrat per aquella porta? , em va dir tot rient
- A ella li va encantar la meva pintura i li vaig ensenyar. Però aviat va marxar i al cap d’un mes va tornar. Em demanava que li ensenyes nous quadres i jo li ensenyava. Al final sobre ella em va venir un sentiment rar.. com ho diria...
- Ell va dir- Enamorar ?
-SÍ, suposo que si... Al final ens vam fer molt amics i cada vegada esperava que pasessin els mesos per torna-la a veure. Ens vam enamorar. Al llarg dels mesos ella em va convèncer perquè marxéssim de St. Michelle per viure junts per sempre.
-Però..
-Però, ella...va morir. Ja ho havíem decidit de marxar a viure a la seva granja, però la vam trobar gairebé morta, estirada a les escales de l’església amb la infecció de la pesta i per primera vegada al morir una persona, no vaig resar, vaig plorar i enyorar. I així acaba tot. L'única dona que he estimat està morta, i l’única que m'ha deixat de record, és el sentiment de que, a part de Deu, algú m’ha estimat , i un regalet.
-Un regalet ?
-La pesta.
-Ha!!!, doncs jo t’ absolc dels teus...
-Déixa’t estar d’absolucions! Monjo Josep!, jo no he pecat ni res. Ja m’has escoltat i ara ja pots marxar.
Em va acabar fent fora mentre es va anar estirant i girant-se de cara a la finestra.
I així em vaig aixecar, vaig fer una senyal de la creu amb els dits i sense dir res me’n vaig anar.
Tres dies després, el capellà Guillem va morir i va ser enterrat. Jo em vaig quedar amb la seva habitació. Vaig deixar la meva bossa de sac mentre recordava aquella història d’un noi amb la pesta que pintava gàrgoles i es va enamorar. Quan de cop la vaig veure, la porta. Vaig pensar... és la meva habitació, perquè no hi podria entrar ? i també, ningú els haurà tret, podria mirar els quadres? M’hi vaig apropar, vaig girar el pom, vaig tancar els ulls i vaig sentir el grinyol de la porta al obrir-se i esperant un miler de quadres de gàrgoles, vaig obrir els ulls i només vaig veure el res. Una habitació quadrada sense res, excepte un, només un rectangle de dos pams amb un lleó alat molt ben dibuixat i perfectament pintat. El vaig recollir ,i el vaig observar amb cura, el vaig girar i darrera hi havia un escrit en tinta que deia:
“A quí llegeixi aquest escrit. La meva fama de pintor és coneguda, i no us equivoqueu al qui obri aquesta habitació nomes trobarà això, el meu primer dibuix, ara que me n’he anat és teu i es que els altres dibuixos me’ls he emportat. M’he emportat els meus dos grans tresors: la pintura i la Monique. Pot semblar que ja no hi siguem, però us equivoqueu, ja que a hores d’ ara ja devem ser a la seva granja vivint, vivint lliures per sempre.”
Guillem
En tota la meva vida de monjo mai he acabat d’ entendre aquelles paraules,. El Guillem i la Monique s’ havien escapat en secret per alliberar-se de tot fingint la seva mort?, o be ara estaven junts al cel?. Ell mai em va deixar del tot clar l’amor que sentien l’un per l’ altre però en el fons sabia que s’estimaven. En els dos casos sé que ara el Guillem està en un lloc millor lluny de Deu, lluny de la rutina, lluny de St. Michelle. Però sé que viu be, pintant i estimant.