El món és complex

Un relat de: Galàxia
El món és complex.
Galàxia

-Hola, Sóc la Nuri. Em pots obrir? Trucava del carrer estant, parlant pel telèfon interior de l’escala. En Miquel va pitjar el botó que alliberava la porta del cancell i s’adreçà a la cuina. Es posà el davantal que havia comprat per Nadal a La Bisbal. Estava decorat amb estris de cuinar. Engegà el forn i el posà a 200 º C. Després aplegà sobre el taulell de marbre tots els ingredients precuinats i es preparà per barrejar-los; però abans de fer-ho va anar a la porta del pis per tal d'obrir la Nuri. Deixà la porta ajustada. Feia ben bé dos mesos que no la veia. Quedaven els dos d’en tant en tant per parlar dels afers de l’associació ecologista que encapçalaven i havien decidit que com que als dos els hi agradava la cuina, ho ferien amb un bon tec preparat cada vegada per un d’ells. S’alternaven doncs les cases on quedaven. Aquesta vegada en Miquel havia escollit un plat únic segons una recepta de la Carme Ruscalleda: Macarrons amb calamars. L’havia fet algunes vegades i l’havia trobat sempre excel·lent, amb un gust molt especial.
Sonà el timbre del pis i en Miquel anà a rebre-la. La Nuri estava esplèndida, riallera, com sempre. Tenia uns ulls verds, preciosos, ben vius. Duia un pentinat curt amb els cabells tenyits de color rogenc que li esqueia moltíssim. Portava un vestit jaqueta blau cel molt maco, llampant, i uns pantalons molt, molt estrets, que li ressaltaven les natges rodonetes i llises, només solcades a la l’alçada dels malucs per la beta elàstica del tanga. Es besaren afablement...
-Vine, Nuri, T’ensenyaré com es fa el plat d’avui. Espero que em surti bé. Vols que et desi la jaqueta i la bossa mentrestant ?- Un cop guardat tot a la seva habitació s’adreçaren tots dos a la cuina.
-No t’acostis massa, no sigui que et taquis. Fas molt de goig avui. Guaita. Aquí hi ha en aquest plat, pebrot vermell tallat ben menut i fregit amb oli d’oliva a la paella. En aquest altre, porros fets ben fins i fregits amb un xic de pebre i en aquest platet, calamars tallats a trossets d’un cm per un cm, també fregits apart. Els macarrons es bullen al “dente” amb sal i una fulla de llorer. Després es refreden amb aigua per tal d’evitar que s’enganxin. I aquí al morter, hi ha el més difícil de tot. Una bona picada d’avellanes. Prop de 100 gr. És una feinada esmicolar i fer pols totes aquestes avellanes. Però li dona un gust increïble al plat. Ara ho barrejo tot ben barrejat, ja he tastat el gust de sal i ho saltejo en aquesta paella que ja té l'oli ben calent. És cosa d'un parell de minuts. Després ho poso en una plata per anar al forn. Hi afegeixo per damunt mantega i formatge ratllat I au!, ja està tot. Només falta un quart d'hora al forn per tal de que es gratini per sobre. Espero, Nuri que puguem llepar-nos-en els dits.
Tot seguit, un cop acabat els preparatius del plat, obrí una ampolla de vi del Priorat, i serví sobre la taula ja ben parada, un entrant fluixet a base d’aperitius i entremesos. Ells ja havien decidit que aquests àpats havien de ser lleugers, ja que complerts els 50, no convé fer grans tiberis els caps de setmana.
S’assegueren a taula i la Nuri començà amb el tema que els havia dut a reunir-se:
-T’he portat l’esborrany del butlletí de primavera, del grup. Ha quedat força bé, em sembla... Teníem molt bones fotografies de l'Albert, el Lluís i l'Andreu i dos articles molt interessants, un de teu i l'altre del Benigne. Espero que t’agradi. Te'l deixo perquè li facis un cop d'ull aquest cap de setmana. Ja em diràs si toquem alguna cosa. Com que en format PDF no arriba a dos megues, jo seguiria insistint en que els socis i simpatitzants renunciïn a rebre’l imprès en paper. Ens estalviem a més a més les despeses de l'enviament i els sobres. Totes les associacions estan deixant de distribuir revistes impreses i ja només fan servir l’edició digital. Al cap i a la fi, si algú la vol llegir en paper, se la pot imprimir. Ets d'aquest parer també?
A en Miquel li semblà bé. Gairebé sempre coincidia amb l’opinió de la Nuri. Era una persona que li havia semblat sempre molt assenyada apart de meravellosa. Per al Miquel, ella era el prototip de persona d’esquerres des del capdamunt de dalt fins al moll de l’os. Una esquerra, ben és veritat, una mica anarcoide, però molt liberal i humana. Un cop enfonsats tots els models d’estat socialistes, la Nuri va decidir posar el cos i l’ànima en el moviment ecologista. Ella deia que en una societat desenvolupada com la nostre, el punt més dèbil, el que més exigia l’esforç i la lluita de tota persona progressista d’esquerres, era la defensa del medi ambient. Es féu sòcia de Greenpeace i d’un grapat més d’associacions, però se n’adonà que en totes només la volien per pagar la quota, ben elevada per cert i per poc més, i tanmateix, ella volia ser-ne un membre actiu. Quan conegué el seu grup ecologista, dedicat a lluitar contra la contaminació lluminosa i a promoure l’estalvi energètic, immediatament s’oferí a treballar-hi de valent. La defensa del cel fosc atapeït d'estels sempre li havia semblar una lluita preciosa. La junta li va proposar fer-se càrrec de la vocalia de publicacions i des de feia anys la portava meravellosament i sempre des de l’anonimat ja que no volia sortir mai enlloc com a responsable.
En Miquel la coneixia de feia anys, i poc a poc havia sabut més i més detalls de la seva vida. Malgrat posseir una bellesa tan femenina que l’atreia tantíssim i la feia ser admirada per gairebé tothom, la Nuri era una lesbiana de cap a peus. Bé, no sempre. Es va arribar a casar i fins i tot va tenir un fill, que als 19 anys es va matar estimbant-se al Pirineu. Va ser una autèntica tragèdia. A més a més van tenir que rescatar el cos en ple hivern amb helicòpter. Van haver de passar dies fins que ho van aconseguir. El seu cos estava colgat de neu al fons d'un congost. Va ser un tràngol terrible per a la Nuri. Del pecat del pares, els fills en van geperuts, deia a vegades ella amb un gran sentiment de culpa, tot recordant que la mort va coincidir amb la separació i divorci traumàtic amb el seu marit. La Nuri havia trobat una dona que li va fer sentir per primer cop, intensament, la seva sexualitat amagada fins aleshores. Se’n va enamorar com una boja. Va abandonar la seva llar i se’n va anar a viure amb ella. Però era un tabalot, un cap de trons i tot va se'n va anar en orris. Es van acabar separant. Sortosament no en va sortir massa perjudicada ni econòmicament ni emocionalment. Des de llavors va decidir separar la sexualitat de la seva vida de cada dia. Vivia sola en un piset a la part alta de la ciutat i els caps de setmana s’ajuntava amb el seu segon amor. Una noia soltera força més jove que ella. Al principi van llogar una caseta a un poble de Les Guilleries i passaven la majoria de caps de setmana prop de la llar de foc, llegint, escrivint i compartint un amor que poc a poc anà creixent. Però el dilluns tot s’acabava i tornava a la vida normal de treball i solitud a la fàbrica. Feia d'ajudant de laboratori de qualitat. Més endavant la Nuri va heretar una bona quantitat de calés al morir-se els seus pares. Conjuntament amb els seus germans van decidir vendre’s el pis on vivien els seus progenitors i amb els diners que li van tocar va poder comprar-se un xalet a la Garrotxa. Era lluny de Barcelona però tenia molts més metres quadrats que el de les Guilleries, i un jardí esponerós que ella cuidava amb l’ajut de la seva companya. Allí seguiren compartint el seu amor...
-Ja deu estar el plat.- En Miquel anà a veure si els macarrons estaven ja daurats per sobre. Obrí amb el guant de cuina la porta del forn i va veure que era cosa d’un parell de minuts més. Mentrestant agafà l’amanida que havia preparat una bona estona abans i la va portar a taula. Era un xic exòtica amb alvocats, créixens i olives arbequines.
-Nuri. Prepara’t a llepar-te els bigotis, que porto de seguida els macarrons.- Tot seguit, apagà el forn, tragué la plata amb uns eixugamans ben gruixuts i la portà fins a la taula, deixant-la reposar sobre un suport metàl·lic que l’aïllava de les estovalles. Començà a omplir el plat de la Nuri i en acabar serví el vi del Priorat abocant el líquid vermell fosc sobre dues copes molt elegants.
.-Es boníssim Miquel.-li digué la Nuri després de tastar el plat- Quina barreja de gustos tan intensos. La pasta, els calamars, el pebrot vermell, els porros i les avellanes... Trobo sobretot el gust de les avellanes. Li dona un tast profund, pesant....
-¿Saps què diu la Carme Ruscalleda en el pròleg del seu llibre Cuinar per Ser Feliç?-La Nuri aixecà el cap del plat i el mirà amb atenció. Ell acabà la frase.-Doncs que cal saber cuinar, perquè menjar bé no sols influeix en la salut, sinó que ens ajuda a ser més feliços.
-Jo hi estic plenament d’acord. -Contestà la Nuri.- ¡Quin desastre anar de restaurants!. No tens intimitat per parlar, sempre has d’esperar fins que et vulguin servir, suportant unes esperes a vegades esgarrifoses entre plat i plat i al final reps la clatellada amb la factura i te n’adones que el que has menjat no justifica ni pel cap baix el preu que n’has pagat. Per cert tinc un parell de receptes boníssimes de les cuineres de Sils que les faré el proper dia que quedem. El meu preferit són les seques amb marisc. És un plat que em queda sempre excel·lent. T’agrada la combinació?-li preguntà ella
La Nuri no sols estava ficada de ple en el camp del moviment ecologista. Era membre també del Barcelona Decideix, que preparava la consulta sobiranista sobre la independència de Catalunya a la ciutat de Barcelona. També havia participat força vegades a favor del immigrants sense papers. Una cop va tancar-se i tot un parell de dies en una església sol·licitant papers per a tothom. Ella deia que ara el proletariat, la part més dèbil i desafavorida de la societat,eren els immigrants i calia ajudar-los. Ella havia arribat a aquesta conclusió perquè durant uns estius havia estat amb la seva companya, de vacances, a diferents països ben pobres i conegué el pa que s’hi dona. En molts d’ells no tastaven la carn pràcticament mai. Potser menjaven com a molt una mica de pollastre, una vegada al mes.
-Si poguessin menjar aquest plat tants i tant pobres de pa sec de tot el món. Que et sembla, Miquel?. Que n’és d’injust el món !-S’exclamà ella.
-Potser sí, es veritat, però jo no m’hi encaparro. No puc pas resoldre tots els problemes del món. Em conformo en procurar que el medi ambient resulti una mica menys destruït...ara per ara... ja que això sens dubte no té cap solució. Aquest món capitalista acabarà destruint-ho tot i carregant-se tots els recursos del planeta.-Sentencià en Miquel. I mentre deia això mirava els ulls de la Nuri tan expressius i vius. Sentia tant per ella...
Ell sempre havia tingut la sensació, des de poc després del seu divorci, esdevingut ja feia 10 anys, que s’haguera entès molt bé amb la Nuri. Compartia tantes coses... Potser no era tan generós i liberal com ella, però les dones sempre són molt més despreses que els homes i normalment ho fan tot de forma molt més desinteressada. Compartien el gust per la cuina, eren ambdós d’esquerres i ecologistes, però, el problema era que a ella no l’interessaven gens ni mica els homes, i en canvi molt les dones.....
Encara van parlar una bona estona tot fent el cafè, de l’edició del proper butlletí i dels articles a incloure: la llei de prevenció de la contaminació lluminosa de Castella i Lleó la nova normativa de l'Ajuntament de Madrid i el Pla d’estalvi en enllumenat de la Generalitat...De sobte va sonar el mòbil de la Nuri. Ella el mirà de seguida, ja que el tenia sobre la taula i se li veié de cop i volta que la cara se li encenia d’alegria. El despenjà i digué:
-Hola Laura. Com estàs?...Sí, ja estem acabant. Podem quedar quan vulguis....Excel·lent que em recullis amb el cotxe en 20 minuts. Saps el carrer i el número ?...Sí, és el 24....Sí. T’espero a la porta...Fins ara amor meu...-La Nuri es disculpà per la interrupció i se la veié que frisava ja per l’arribada de la seva companya. Els ullets verds li brillaven més que abans i reia amb molta més facilitat. No volgué que l’acompanyés a la porta a esperar l'arribada de la seva companya. Del pis estant tanmateix, en Miquel estigué a l’aguait mirant per la finestra,. Era fàcil controlar el carrer ja que estava a l’alçada d’un tercer pis només. A la poca estona arribà la Laura i baixà del cotxe per abraçar la Nuri. Era molt, molt maca, amb una gran cabellera, rossa com un fil d’or i amb un vestit curtet, curtet, que li feia ensenyar ben bé mitja cuixa. Les tenia molt ben fetes les cuixes. La Nuri s'havia descordat el botó de dalt de la brusa i ensenyava la part de dalt dels sostenidors, blaus, a joc amb la jaqueta. Es besaren intensament... Es ficaren al cotxe i se n’anaren a tota velocitat...


Galàxia





Comentaris

  • EnricMadrona | 10-09-2011 | Valoració: 9

    El teu relat té un to de narració naturalista, descriptiva d'uns personatges d'avui dia, tal com son. M'ha agradat força. El Miquel i la Nuri volen mantenir el cel negre on hi brillin els estels tot reduint la contaminació lumínica. En canvi tu vols il·luminar la vida d'aquests personatges. La llengua amb el que ho fas es dúctil i expressiva de manera que es la gran conductora del relat. Per cert m'apunto la recepte dels macarrons amb calamars de la Ruscalleda. Sobre aquest tipus de cuina només una crítica: no m'agrada cuinar per separat els ingredients dons es perd aquella concentració de sabors tan vellutada i característica original de la cuina catalana. Quan la provi, fregiré el pebrot vermell, els porros i els calamars en el mateix oli. Tinc pràctica de ferh´en una paella gran, posant-ho tot junt però cada ingredient en la seva pròpia secció. Felicitats pel relat!

l´Autor

Galàxia

39 Relats

10 Comentaris

27584 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Potser perquè he viscut gairebé tota la meva vida fora de Catalunya, sóc un enamorat de la nostra llengua catalana.
Vaig néixer a Sabadell (Vallès Occidental),, però des que tenia 12 anys he viscut a Madrid. Ara en tinc 63. Hi va haver una època en que vaig estar a punt de perdre la meva llengua de naixença, però me'n vaig adonar i vaig ser capaç de recuperar-la.

El llibre complet que recull tots els contes sobre la vida del Miquel ha estat editat amb el títol de: Retrats de la vida d'en Miquel Casamitjana.
Pot trobar-se a la pàgina web
www.amazon.es/libros
A la 1ª línia de Buscar cal escriure Miquel Casamitjana i clicar el botó IR.

He iniciat la publicació del llibre Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. 75 anys després de l'acabament de la guerra civil, crec que és un bon moment per retre homenatge a les persones que visqueren i patiren aquella horrorosa guerra.

Galàxia