el món d'una finestra

Un relat de: Mercedes Álvarez

La poca llum que entrava per la finestra de la meva habitació em va despertar tot sentin el preciós cant dels ocells. Feia un bon dia de primavera. Allà fora de la finestra es veien uns bonics núvols blancs amb un gran sol brillant per dalt d'ells. El carrer estava ple de gent doncs era dia feiner, però no per a mi, avui era el meu dia lliure i el tenia aprofitar bé.
Podia veure com en aquestes hores treballadors anaven a corre-cuita cap el treball, a més de un se li van pegar els llençols. També es veien mares que portaven als seus fills a l'escola o nens que portaven a la mare com aquell que passava correns pel carrer després d'haver tocat el cul a una jove que s'havia trobat.
Tothom estava per lo seu i jo també ho tenia que estar, per això hem vaig arreglar i vaig endinsar-me en el carrer. Des de aquí hi havia un altre punt de vista, era diferent, com si en comtes de veure el món per fora ara el veiesis des de dins. Si, això era, hem vaig ficar en el món de la meva finestra.
Com no tenia res important a fer vaig decidir anar veure al meu xicot com treballava a l'oficina. Moltes vegades m'he penedit d'haver près aquesta desició, però llavors no podia fer-hi res.
Una vegada vaig arribar a l'empresa on treballava li vaig preguntar a la secretaria on era però per desilusió meva hem va dir que en aquell moment no hi era allà, que estava reunit en un hotel però que aviat terminaria. Al sentir això vaig pensar que li donaria una gran sorpresa si hem presentès allà. ¡I tant que el sorprendria! Vaig agafar la direcció i m'hen vaig anar cap aquell hotel.
Hi havia sentit moltes coses sobre aquest hotel però mai havia entrat. Deien que era molt luxòs i que tenia unes suites molt precioses, bon lloc per a una reunió.
Després de recòrrer tots els pisos i perdre'm per alguns pasadissos vaig trobar l'habitació que buscava, el lloc de la reunió. Després d'obrir aquella porta... No vaig ser conscient dels meus actes, sabia que avans de fer-hi cualsevol cosa ho tenia que pensar dues vegades però en aquell moment tot era tant confús que no podia pensar en res.
No sabia que les reunions es fessin al llit, i menys amb una dona tan guapa. El cert és que no li vaig veure la cara, però no necessitava veure més, ja ho havia vist tot. Les paraules que utilitzava el noi que deia que m'estimava no li serviren de res, jo me l'estimava molt, li havia donat tot el meu amor, tot el meu afecte, tot el que podia tenir i més, i no hem podia imaginar viure sense ell, no creia que fòs capaç però alguna cosa tenia que fer, així que vaig agafar una navalla que portava sempre a la bossa i li vaig clavar a l'esquena d'aquella dona tot dient-li plorosa al que fins aquell moment havia sigut elmeu novi, "O ets meu o no serás de cap més."
Llavors vaig sentir-me bé saborejant la venjança però no durà molt, per desgràcia meva li vaig clavar tan fons la navalla que li va tocar el cor i la va matar, la vaig matar. Jo només volia fer-li mal però l'havia matada i ho tenia que pagar. Hores més tart va venir la policia i hem van detindre, sería l'últim dia en molt temps que veiès la llum del carrer per la finestra.
Els dies a la presó van ser-hi horribles, estava tota sola en una petita fastigosa habitació amb la meva consciència. Moltes nits somiava amb aquell dia, en els sucessos, en la cara que se li va quedar al meu xicot quan vaig matar la seva amant, i de vegades somiava que veia la cara de la meva victima. Aquells somnis hem feien molta por doncs en les següents hores la veia en tot lloc i moment.
A vegades he pensat que aquell món que jo veia per la finestra no era tant bonic com jo pensava doncs al ficar-me vaig veure la realitat d'aquell món.
Així van anar pasant els dies, els mesos, els anys rebent añguna vegada la visita dels meus pares o algún amic que s'enrecordava de mi fins que va arribar el dia tan esperat, en el que vaig cumplir la meva condena. Després de tants anys sense sortir ho veia tot molt diferent, havien uns grans canvis per tota la ciutat, semblava altra nova.
La primera cosa que vaig fer una vegada fora va ser anar a la casa de la meva família i donar-lis la notícia. Tots els carrers estaven canviats però encara podia passejar-me sense perdre'm, eren els mateixos de sempre.
Quan vaig arribar a la casa quasi no la vaig reconèixer, hi havia fet moltes reformes en la meva ausencia.
Sense pensar-mo més vaig entrar i li vaig donar un abraç molt fort a la meva mare i després al meu pare, tot era molt emocionant però vaig trobar a faltar una persona, la meva germana. Així que li vaiog preguntar a la meva mare on era i ella hem va contestar tota trista i amb llàgrimes als ulls: "aquella noia que vas matar... Era la teva germana!"
Tot començava a donar-me voltes, ¿com podia ser la meva germana l'amant del meu xicot? ¿com podia haver-me traicionat la meva pròpia germana? ¿com podia haver-la matat? Tot de preguntes ompliren el meu cap i ja, no sabia com reaccionar, però els meus pares van ser molt comprensius i hem van dir que estiguès tranquila, el pasat pasat estava i no podia fer res per canviar-lo, que per molt que plorès o em penedis no tornaria a aquell espantòs dia.
Així que he decidit començar de nou, un altre vida que espero que sigui millor però no podia borrar-ho tot, així que he escrit aquesta història per tenir-la present sempre i no caure en els mateixos errors, doncs de totes les vivencies, bones o dolentes se n'aprèn.
Mercedes Álvarez

Comentaris

  • el món d'un relataire[Ofensiu]
    Cugat Vil·lajoana Robert | 26-04-2005 | Valoració: 7

    Carai amb ta germana! quina et tenia preparada.

    Val a dir que la Mercedes del relat té molt de geni. I la Mercedes que el signa té una voluntat alliçonadora: està prou bé això de valorar les coses que ens toca tenir, començant pel que ens toca veure per la finestra. Força esperançador.

    Benvinguda al món d'una finestra relataire

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Mercedes Álvarez

4 Relats

2 Comentaris

5647 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00