El Moment

Primerament, voldria aclarir el motiu d’aquest dietari; és simplement una cirurgia expeditiva a una petita part de la societat, sovint castigada, però que lluita per omplir les seves inquietuds, i que, per molt aspecte de desarrelats que tinguin, vull mostrar el seu esperit amorós cap a la vida, clarament, a la seva manera.

Eren les set del matí. S'observava com l'activitat del poble es començava a activar, gent amb cares de resignació absoluta i de son, que sortien de les seves cases i anaven a treballar o començaven a obrir el seu negoci.
Jo, decidit i directe, com cada matí em vaig dirigir cap al bar, un bar discret i amb una exclusivitat involuntària de clients, tots ells, persones amb el mateix fons que jo, però marcades per experiències distintes. El primer que es veia amb claredat del bar era el seu cartell blanc amb unes lletres d'un blau gastat on hi posava '' El Moment’’, un moment que ja havia passat feia molt de temps i on només hi quedaven aquells homes carregats de melangia que l’intentaven perpetuar, encara que només obtenien una versió desfigurada i quasi còmica del que era la seva aspiració: clients o més ben dit inquilins tristos que duien una vida confusa i estranya, i que apagaven les flames de les seves molèsties espirituals i intel•lectuals en aquell bar, que intentava simular el que sempre havien aspirat.

Tot d’una que em vaig situar davant l’entrada del bar ja podia observar tots els parroquians que hi havia, ja que la seva entrada consistia en unes vidrieres, d’un vidre rugós, que et permetia observar amb una certa seguretat el que hi havia a dins. Vaig obrir la porta, olor de cafè i de Terry, sinònim de matins durs i amb certa buidor existencial.
Just amb la meva entrada, el cambrer, en Pere, un home baixet, d’uns cinquanta anys, calb, amb mitja barba a la cara d’un color gris i molt espès, que sempre duia un somriure desencaixat a la cara; el seu caràcter ja tindreu temps de descobrir-lo.

Em vaig asseure a la meva taula habitual, al racó dret de la entrada del bar, en Pere em va dirigir una mirada de complicitat, jo vaig assentir tot dient ‘’El de sempre!’’. Mentre esperava el meu petit plaer matiner, ja com un vici, vaig fer una mirada expeditiva al bar, tasser de fusta a l’esquerra de la entrada, gastat pel temps i per la falta d’interès per la seva restauració, un boteller immens que ocupava tota la part de darrere de la barra, tots els estris per manipular begudes i per dipositar-les estaven situats davall de la barra. Al final de la barra hi havia l’ entrada de la mateixa i una petita porta que es dirigia a la cuina, d’un ús no molt habitual per cert, però molt recomanable.
La resta del bar estava ocupat per petites taules de fusta que fàcilment es podien unir unes amb les altres i senzilles cadires també de fusta, tot i la seva simplicitat , aquest mobiliari no tenia res a envejar als costosos mobles moderns, en qüestions de comoditat i la seva qualitat i duració eren molt més grans.
L’escusat es trobava al cantó contrari d’on es trobava la cuina, també una porteta petita, els banys eren senzills i no massa estètics, però sempre es trobaven en unes qüestions sanitàries acceptables, cosa que era d’agrair.

Pere em va dur la meva consumició, l’activador de la circulació, cafè llarg, tot sol, sense sucre i una copa amb whisky DYC.
Aquell dia encara no havia arribat ningú al bar, els matins dels dilluns solien ser durs i els llençols s’aferraven a qualsevol, així que després d’haver acabat el meu berenar, em vaig acomiadar d’en Pere i vaig tornar a casa, ja hi haurà temps per contar totes les històries que transcorrien dins aquell bar.


L’Horabaixa em vaig tornar a deixar caure per la taverna, pareixia que hi havia més moviment, però quan hi vaig entrar només havia en Pere i l’Enzo, un home d’uns trenta-cinc anys, que sempre anava molt ben vestit, però seguint les tendències de anys passats. Son pare era mallorquí, però sa mare italiana, i es veu que va guanyar la batalla pel nom. Tenia un rostre de trets cisellats, atractiu, però amb el nas llarg, tenia el pèl molt obscur, a l’altura de les espatlles, era alt i de complexió forta. Tenia un caràcter obert i actiu i una intel•ligència més que acceptable, era l’home més adaptat als nous temps que acudia a aquell bar.

Vaig seure a la barra, devora en Pere i l’Enzo, que mantenien una conversa animada, vaig demanar una cervesa i vaig escoltar una estona. Parlaven de política, jo simplement vaig quedar callat, esperant.

-Xavier, stronzo, què fas tan callat?- tot seguit va beure un poc de la seva aigua amb gas- Que no t’agrada la nostra conversa?

Jo vaig bufar.

-No és això, és simplement que he arribat a un moment on la majoria de vegades prefereixo no xerrar de política, és per una qüestió d’estat d’ànim.

En Pere va riure i va dir mirant l’Enzo.

-Sí, segur, però espera que faci unes cerveses i ja podràs veure com canvia d’opinió.

Jo, amb l’artificiosa habilitat d’un mag, vaig elaborar una estratagema, per evitar-me el cansament d’una discussió política de bar, que em resultaven insípides i, normalment, desmereixedores de l’esforç intel•lectual, així que vaig dur la conversa d’una manera per convertir-la en un senzill monòleg.

-Us he contat mai l’historia de l’home que vestia de blanc?- Ells negaren amb el cap- Idò escoltau.
Fa uns anys, un amic meu que sempre vestia de blanc, era el batle d’un petit poble, on tothom l’estimava i ell estimava tothom. En el poble hi regnava la tranquil•litat, les feines ben fetes i la sinceritat. Des de la primera vegada que es va presentar a batle, va ser elegit any rere any, gràcies als seus esforços per millorar el seu petit però estimat poble.
Un any va ser cridat des de la capital, ell hi va anar per reunir-se amb els grans caps del seu partit, el dia que va tornar al poble va anunciar que li havien ofert un lloc al parlament, cosa de la que ell es va sentir molt orgullós i el poble va estar molt content per ell, però varen observar una cosa estranya, duia unes sabates noves i negres, davant les preguntes dels seus amics, ell responia que era un regal d’uns amics del partit que havia fet a la capital.

Ell es va traslladar a la capital i va comprar una gran casa a un dels millors barris, ja que el nou sou i el fet de haver venut la casa del poble, li permetia.
Ell cada dia anava a treballar, amb la il•lusió de la novetat i tot pareixia marxar perfecte, fins i tot col•laborava amb el treball a l’ajuntament.
Un dia es va presentar a l’ajuntament i uns dels caps del seu partit, tot serenitat i pulcritud superficial, li va dir que havia de anar a una reunió i firmar uns quants papers. Ell ho qüestionà, però li digueren que tranquil, que els papers ja havien estat revisats i que no havia cap problema, però que no es podia presentar a aquella reunió important amb aquells pantalons blancs, així que l’enviaren a un sastre que li confeccionà uns pantalons nous, de qualitat i negres. La reunió va anar molt bé i va signar els papers com si es tractes d’un simple tràmit, o encara més, d’un joc de nens.

Tot seguia el seu curs i els dies anaven passant, quant un dia al capvespre va rebre una telefonada, veu tremolosa però autoritària, on li exigien la seva presència a un despatx, ell s’hi va presentar. Allà hi trobà uns quants coneguts del partit i l’home que l’havia enviat a firmar els papers, l’avisaren de que aviat uns homes li farien unes quantes preguntes i que ell ho havia de negar tot i donar uns quants noms, alguns del partit contrari, alguns de integrants del seu partit, però que es veia que no hi havia gaire simpatia entre ells i els caps.
Alguns dies varen passar i uns homes molt ben vestits es presentaren a casa seva i l’entrevistaren. Boca seca i suant, ell va seguir tot el que li havien dit i els homes marxaren. El seu nom i els d’altres aparegueren a unes quantes notícies dels diaris, va ser entrevistat unes quantes vegades més i ell va seguir amb la mateixa postura i al final l’assumpte es va quedar en unes simples multes que uns quants pobres diables varen haver de pagar, es veia que al final tot havia sortit rodó i va significar la felicitat pels seus caps i la compensació pel seu ‘’bon treball’’ amb un sou millor i una camisa negra de la seda més fina que mai havia vist.

I així és com un home que sempre vestia de blanc es va acabar vestint tot de negra i ell, amb la innocència del que no actua directament, encara es creia que vestia de blanc.-

En Pere i l’Enzo varen quedar callats, fins que en Pere va demanar.

-I de quin partit era aquest amic teu?

-En realitat no importa- No estava d’humor ni pels meus trucs de màgia- El fet és amb el que hem convertit una cosa que sembla tan bonica com la democràcia.

Vaig dir, mentre m’acabava la cervesa i m’acomiadava. Mentrestant, els altres hem miraven amb un cert aire d’estranyesa.