El moment que buscava

Remolins de sensacions en només veure't.
Les mirades intercanvien amor sense dependre de les paraules. Per una vegada les mirades en tenen prou i poden actuar soles...
Les deixem perquè improvisin, perquè sense haver-se après cap guió de la vida, visquin, mirin i actuïn.

"De tu en sóc part jo". Aquesta és la traducció que el cor fa de les nostres mirades, dels ulls que sempre han parlat sense saber una paraula...

Permet-me anar més enllà i arriscar-me... és així com sorgeix la primera carícia. No en saps la reacció de l'altre; només es fa evident el calfred que corre pel teu cos. I és que de fet... acabo de sentir qui més estimo. Però amb tot això, els meus llavis encara no han articulat ni una paraula...

Ara sí sé la teva reacció. Només teva? No. També som un de sol quan sentim...
Un pas endavant. Decideixes, per tant, deixar-te que et vegi més a prop. A tocar de mi... I les nostres mirades encara conversen... Els teus llavis, els que desitjo acariciar amb els meus, volen sentir-me.

Quantes vegades ho han desitjat? No m'atreveixo a dir-ho... crec que un nombre infinit encara és miserable...
Llavors la memòria fa de les seves i em recorda que, en múltiples ocasions, t'he sentit respirar a cau d'orella, i després... a un centímetre dels meus llavis.

La decisió està presa: en aquells moments un centímetre és llunyà per mi. No em conformo... i decideixo sentir-te d'una vegada per totes.
Ens unim i, per un instant, les nostres mirades deixen protagonisme als llavis... els ulls es tanquen suaument, per deixar-nos emportar i així, ser conscients que des de fa tres anys desitjàvem aquest moment.


Ara, et puc dir amb tota tranquil·litat que t'estimo i no per ser el meu amic, sinó per ser la persona amb la qui necessito estar i compartir la meva vida. Perquè amb tu sóc i sento...

Gràcies...