El Mocador

L'Amadeu quan tenia tretze anys va viure unes setmanes de vacances a casa dels seus avis. Un dia, es va llevar trist. El seu avi, el Sr. Joaquim, un respectat fuster del barri, ho va notar de seguida quan es van veure de bon matí aquell divendres a l'hora d'esmorzar.

- Amadeu - va dir - et passa alguna cosa, fas mala cara.
- Avi, aquesta nit he tingut un somni molt trist i encara no l'he oblidat. En el somni jo sortia d'una animada festa a la Rambla. Era més tard de mitjanit. M'acabava de despedir dels amics i caminava tot sol pel carrer tornant cap a casa enmig de la gentada que passejava. Ningú s'hi fixava però en una cantonada, assegut de genolls en el terra hi havia un home amb el braç estès i la mà oberta. No parlava. Era tan pobre! Ningú s'adonava de la seva presència. En ser davant d'ell vaig descobrir la cara més trista que pot tenir un home. El volia alegrar d'alguna manera. Vaig furgar per les butxaques de la jaqueta i no hi vaig trobar ni dos rals. Vaig fer un gest com dient, ho sento, no tinc res. Ell va somriure i em va atansar un mocador blanc amb una lletra jota brodada perquè m'eixugués les llàgrimes. Després m'he despertat plorant.

El Sr.Joaquim, en veure el seu nét tant trasbalsat per aquell malson va tenir aquesta ocurrència.
- Però Amadeu, això té fàcil solució. Aquesta nit, abans de ficar-te al llit agafes aquests dos rals que ara et dono. Els guardes a la butxaca de la camisa del pijama. Així, si aquesta nit tornes a anar de festa i et trobes aquell home pobre li dius, "té, dos rals de veritat de part del meu avi".

L'Amadeu va riure davant d'aquella ocurrència del seu avi i després de donar dos petons als seus avis va sortir de casa per anar a jugar amb els seus amics. L'Àvia, que estava a la cuina i escoltava aquella conversa va dir al seu marit:

- L'Amadeu està canviant, ja no és un nen. Penso que la teva broma no li ha fet cap gràcia.
- Però Anna, si ha rigut molt! Només volia treure-li del cap aquella història, dona!

Va arribar la nit. L'Amadeu va fer cas al seu avi i aquells dos rals els va guardar en el puny de la seva mà dreta. Mentre s'adormia anava dient... Que continuï el somni d'ahir, que continuï el somni d'ahir.

L'Amadeu caminava per la Rambla i a la cantonada amb el carrer de Mar va veure un pobre que de lluny ja el mirava. Amb tanta gent passejant en aquelles hores de la nit era difícil distingir un home assegut de genolls demanant una caritat. Amb tant de brogit no s'escoltaven les seves paraules per amb el seu gest semblava dir "una caritat, per l'amor de Déu, una caritat".

L'Amadeu tenia fred. Llavors es va adonar que caminava amb el mateix pijama amb què s'havia ficat al llit. Però res l'importava més que ajudar aquell home. Sí, els dos rals! Era el moment adequat. L'Amadeu li allargà la mà i deixà caure suaument aquelles monedes daurades en les mans arrugades i brutes del pobre. Mentre ho feia l'Amadeu preguntà: quin és el seu nom, Senyor?

L'home contestà?
- Molt bé noiet, i ara tu, torna'm el mocador que ahir et vaig donar amarat amb les teves llàgrimes. No necessito res més.

El nen va trobar aquell mocador al pantaló del pijama i va entregar-se'l amb un somriure. El Senyor li va agrair el gest amb una alegre rialla i afegí.

- Ara Amadeu, mira qui ve darrera teu.

L'Amadeu va veure el seu avi, feliç que venia dient:
- Què li sembla el meu nét, Senyor. Oi que és bon noi?

Quan l'Amadeu es va despertar va baixar corrents al menjador molt content però el seu avi no estava a casa ni tampoc la seva àvia. Els seus pares havien tornat a buscar el nen abans d'acabar les vacances. Aquella nit, el senyor Joaquim va morir. El pare de l'Amadeu, en veure el nen tan trist li allargà un mocador blanc amb la lletra jota brodada:

- Té Amadeu, el mocador del teu avi.