El mòbil de Cris

La vida, en algun moment, ens pot convidar a visitar la misèria.
Una anotació marginal en la meva agenda em recorda que en conec el seu rostre: el de la intempèrie.

Ara, quan els silencis de complicitat festegen damunt la taula, talment com si ramblegessin amb les fal·làcies més encomanadisses i vulgars; anys després de les protocol·làries presentacions que amagaven les comprensibles reserves per l'impacte de la meva incorporació; al costat de l'agenda hi reposen els esguards que darrerament m'evitaven amb la pretensió de rosegar-me a força d'embats d'altivesa.

Finalment, una carta d'obligada renúncia és testimoni de la buidor d'aquesta estança òrfena de tot caliu.

Deliberadament angelical i verinosa, la melodia que la Cris hi ha inoculat ho nega tot. Avui ja no duu el penjoll daurat.

Tant de bo, alguna de les afables i inapel·lables evidències em siguin ajut per bregar amb l'alè gèlid de la misèria.

Al passadís, la melodia del seu mòbil ressona.

La seva amiga ve a ocupar el meu lloc.

Ella, joiosa avui, també té l'agenda damunt la taula.