El moai estressat

Hi havia una vegada un poble envoltat de volcans on cada any s’ homenatjava a un dels seus fills il·lustres dedicant-los un carrer o una plaça.
Aquell any l’escollit fou un home que havia viatjat per tot el món i que durant els seus últims anys de vida havia lluitat per la independència de la illa de Pasqua.
Així doncs aquell insigne viatger va donar nom a la rotonda de l’entrada del poble. I per fer aquell homenatge encara més sentit, es va encarregar a un escultor local un moai.
Com n’estaven d’orgullosos els ciutadans d’aquella figura embarretada que els mirava amb ulls de corall des del bell mig de l’illa central!
Tot va canviar, però, quan un rapanui va arribar al poble per participar en un congrés de vulcanologia. L’home va quedar esgarrifat en veure com aquella representació dels seus avantpassats difunts “vivia” envoltada de fum, soroll i cotxes.
- Aquest moai està molt estressat. Cal canviar-lo de lloc immediatament!
Davant d’aquelles paraules, el batlle i els regidors de la ciutat, es varen reunir de manera extraordinària. Després d’un intens i esgotador debat varen decidir que el que deia el rapanui eren bajanades, i que de cap manera canviarien l’estàtua de lloc.
Aleshores, un reguitzell de fenòmens inexplicables van començar a tenir lloc: els llums que il·luminaven l’escultura pampalluguejaven sense parar; la gespa sobre la qual reposava el moai creixia cada nit mig metre; els eixugavidres dels cotxes es posaven en marxa quan els vehicles voltaven per la rotonda; dels ulls del moai queien llàgrimes vermelles...
En veure tots aquells prodigis, al batlle no li va quedar més remei que tornar a reunir de forma extraordinària els seus regidors. I després d’un altre intens i esgotador debat, varen decidir que portarien el moai al parc, on en lloc de fum, hi hauria aire net; en lloc de soroll, silenci; i en lloc de cotxes, arbres.
I així fou com el poble va recuperar la seva tranquil·litat i el moai va retrobar per fi la pau que li havien manllevat.