El misteriós cas dels dibuixos estripats

-Mireia! A esmorzar!

El seu pare, com cada dia, l'havia d'escridassar per no fer tard a l'escola.

-Ja vaig! -va respondre la Mireia mentre començava a vestir-se.

Quan va arribar a l'escola, el primer que va fer va ser anar a trobar les seves amigues. Avui era l'aniversari del mestre i havien decidit fer-li un dibuix. Van esperar que arribés l'hora de l'esbarjo per donar-li els dibuixos:

-Jordi, per molts anys! -li van dir.

-I ara! -va dir el mestre, mentre recollia els dibuixos-. Em fa molta il·lusió que hàgiu pensat en mi. M'agraden molt, eh? -va afegir el Jordi, mentre els feia un parell de petons-. Noies, me'n vaig que tinc feina.

Quan se'n va anar, se'ls va apropar la Cristina:

-Per què li heu donat aquells dibuixos? -els va preguntar.

-Perquè avui és el seu aniversari, què passa? -va dir l'Ainhoa.

-Ai, res, nenes, ja me'n vaig -va dir la Cristina, visiblement contrariada, mentre se n'anava.

-Ja sabeu què li passa, no? -va dir l'Arlet a les seves amigues.

-Sí, li fa ràbia que li hàgim regalat el dibuix perquè està enamorada del Jordi -va contestar la Mireia.

-Heu vist com se'l mira cada dia quan entra a classe -va afegir l'Ainhoa.

-Sí, així -va fer la Mireia, mentre posava cara de gata maula.

I totes tres van baixar les escales rient.

Els dies següents el Jordi no va venir a l'escola perquè estava malalt. Al dilluns següent, en passar pel costat d'una paperera, les tres amigues es van quedar garratibades: hi havia els seus dibuixos estripats!

La Mireia va dir:

-El Jordi ha estripat els dibuixos!

-El Jordi no faria mai una cosa així -va dir l'Ainhoa-. És el millor mestre que tenim, no renya mai. Els pot haver estripat algú altre.

-Segur.-va afegir l'Arlet-. Mira, anem a dir-li-ho al Jordi.

El mestre, que ja s'havia restablert, avançava pel passadís.

-Jordi, Jordi, vine, mira què ha passat!- li va dir l'Arlet tota esverada. Hem trobat els dibuixos estripats a la paperera!

-Però què em dius? -va dir ell, tot seriós, mentre recollia els trossos dels dibuixos i se'ls quedava mirant.

-No els has trencat tu, oi? -li va preguntar la Mireia, amb cara de preocupació.

-I ara, com pots pensar això -va respondre en Jordi, tot mirant-la de fit a fit-. No patiu, noies, ja veureu com trobarem la persona que ha fet això -va afegir abans d'anar-se'n.

-Ho veus, Mireia! -li van dir les seves amigues.

-Doncs jo l'he vist una mica estrany, no sembla ell -insistia la Mireia-. Estava molt seriós.

-Clar, ha estat malalt, quina cara vols que faci? -deia l'Arlet.

-I si és un doble? -va deixar anar la Mireia.

-Apa, nena! -va dir l'Ainhoa.

-Nenes, mireu, sigui com sigui, hem de descobrir què passa aquí -va dir l'Arlet.

- Us en recordeu que al lavabo hi ha el tub de l'aire condicionat queva a parar a la tutoria? -va dir la Mireia.

-Som-hi! -van dir totes alhora.

Van treure la tapa del tub i es van disposar a enfilar-s'hi:

-Entra-hi tu, Mireia, que ets la més primeta.

La Mireia va anar arrossegant-se fins a l'altra banda. Com que al final del tub hi havia una reixa, no podia veure-hi bé del tot, però hi havia el Jordi. Llavors va veure com si es tragués una màscara... Intentava mirar per les escletxes, i el que li va semblar veure era horrible. La seva cara era com la d'un llangardaix, però amb uns ulls rodons i vermellosos, i una boca sense llavis d'on regalimava una mena de líquid verdós, com de gelatina, enganxifós i fastigós.

-Nenes, no us creureu mai el que he vist! -va dir la Mireia esbufegant quan va tornar.

Després d'un segons, la Mireia es va anar recuperant de l'ensurt, i va exclamar:

-És un extraterrestre!

Les seves amigues se la van mirar incrèdules. Després es van mirar entre elles, i si no haguessin vist la Mireia tan espantada, s'haurien posat a riure.

-Ja ho veureu! Aneu a mirar! -va exclamar la Mireia.

L'Arlet va desaparèixer pel tub i al cap de poca estona va tornar.

-Mireia...

-Què?

-Doncs que he vist el Jordi, i tenia la seva cara de sempre.

-Noies, se'ns està fent tard, ràpid -va dir l'Ainhoa.

Les tres van sortir corrent del lavabo i, quan van arribar a la classe, el Jordi ja hi era. La Mireia va anar a seure sense treure-li l'ull de sobre. Efectivament, tenia la cara de sempre. Va respirar tranquil·la.

-avui he de fer una cosa que no m'agrada gens -va dir el mestre mentre ensenyava els trossos dels dibuixos-. Fa uns dies em van regalar aquests dibuixos, i avui els hem trobat estripats.

-Tu, no has de dir res? -va dir de cop i volta, mirant fixament la Cristina.

Ella es va quedar paralitzada, però encara va tenir esma per començar a dir:

-Jo no he fet res.

-N'estàs segura? -va insistir el Jordi, sense treure-li els ulls de sobre.

-Jo...-va dir la Cristina, que també s'havia quedat mirant el Jordi, sense poder desviar la mirada-. Jo, doncs jo... sí, els vaig estripar jo. -va acabar confessant la Cristina.

-Cristina, això no es fa-va dir el Jordi, amb to conciliador. Al final de la classe en parlarem a la tutoria.

-Havia de ser ella -va pensar la Mireia, mentre treia l'estoig.

Al final de la classe, el mestre va dir a les tres amigues:

-Ho veieu, ja s'ha descobert el misteri. Mireia, anima't, que t'he vist molt preocupada -li va dir, mentre li feia un petó a la galta-. Apa, al pati. Cristina, acompanya'm.

La nena el va seguir amb la mirada perduda.

-Mireia, què és això que tens a la galta? -va dir l'Ainhoa.

La Mireia s'ho va tocar amb els dits i les tres s'ho van quedar mirant. Era una mena de líquid verdós, com de gelatina, enganxifós i fastigós.