EL MISTERIÓS CAS DE LA FORMIGA ROJA

S’ha escrit un crim era la sèrie que Alexandre Riera seguia amb entusiasme, després d’haver dinat, des del televisor penjat en un racó de la seva habitació a la llar dels ancians, on hi havia poques feines a fer. El dia del seu aniversari, en la primera passejada matinal va recordar (perquè, això sí, encara gaudia d’una aguda memòria, que l’hauria d’acompanyar fins el dia de la seva mort) l’horabaixa en què el seu pare li regalà la seva preuada Minolta. Palma era aleshores una ciutat que s’erigia sobre el seu barri antic i prometia un futur d’esperança per a qualsevol jove emprenedor. I Alex ho sabia. Aquell va ser el primer dels artefactes que li varen servir per guanyar-se la vida com a fotògraf. Una de les seves millors instantànies fou una imatge grossera: el brutal assassinat de Francesc Masmiquel mentre dinava a La Madonna. Va saber captar aquell cap de titella, que descansava sobre el plat d’espaghetti, esquitat per una mescla indissociable de sang i salsa de tomàtiga. La fotografia deixava veure una formiga roja tatuada en el clatell del finat. Semblava que després del tir, li havien marcat el senyal a la pell com si es tractés d’un xai. Del restaurant estant, va fer la fotografia el mateix dia que va conèixer Catalina Pons, l’esposa de l’experimentat empresari. Alex la contemplava des de la llotja de la seva grisa existència, mentre un agent de policia encetava un interrogatori rutinari:
Sap si el seu marit estava amoïnat darrerament per alguna cosa?
No.
Notà res d’estrany en el seu comportament?
Ja li he dit que no.
Coneixia alguns dels seus companys de negocis?
Si us plau, deixi-ho estar. Ara no és el millor moment...

Francesc Masmiquel tenia pocs amics a l’hora de fer negocis. El seu esperit empresarial el portava a adquirir béns amb tota la seva sang freda, amb una estranya i contradictòria combinació de cultura i especulació. Quan li demanaven per la seva formació ell contestava bromejant que era un “autodidacta fet a la universitat subtil dels prostíbuls i de les tavernes portuàries”, resposta apresa d’un empresari rus amic seu ja mort. Sabia triar els pocs amics que tenia. Aquest i altra gent de confiança: Katia i Konstantin Popov, li semblaven extraordinaris acreedors. Tots tenien en comú haver triat l’exili voluntari en aquesta illa perduda enmig del Mar Mediterrani.

Alex feia aquest i altres treballs perquè li pagaven bé. No era el primer fiambre que retratava i ja s’hi havia acostumat. Era ell qui efectuava el darrer dispar. En certes ocasions llançar la fotografia era d’allò més complicat: cadàvers en estat de descomposició que suren en els safareigs de fora vila, cossos escorxats i penjats com a verros, o ja convertits en cendres dins qualque forn de Ciutat.
Mentre l’agent apuntava un número de telèfon, acabava la tinta i la paciència. Arrabassà el full d’un cop sec:
-Aquí té, aquest és el meu número, avisi’m si recorda alguna cosa.
Uns quants sentiments definien l’enigmàtica Catalina Pons: desig, ressentiment, admiració...tot manco indiferència. Alex recordava el seu cosset blanc enfundat dins un vestit negre, i el seu caminar lent i harmoniós quan va sortir del restaurant.
Aquella mateixa setmana, un diari sensacionalista li encarregà les fotografies d’una demolició d’un edifici del qual l’empresa de Francesc Masmiquel n’era la propietària. Allà hi havia Katia i Konstantin, que esperaven l’arribada de les autoritats que havien de prémer el botó que ocasionaria la detonació: aquella era la instantània que va cercar Alex, i que aconseguí sense gaire dificultat. Després de l’acte, Daniel li comentà que tots estaven molt consternats pel dissortat succés, i que estaven disposats a fer el que calgués per esbrinar qui hi havia darrere l’assassinat. Hi havia un tercer home, que Konstantin presentà com el detectiu Jon Garmendia. Era un basc corpulent vestit amb una jaqueta Emilio Tucci i uns calçons Burberry nous de trinca. Els socis de Masmiquel, ara s’enfrontaven a una nova desgràcia: la sobtada desaparició de la seva esposa Catalina. Havia de ser Jon qui s’encarregàs del cas. I fou precisament Jon qui suggerí que també contractassin un fotògraf professional:
Avui en dia una bona imatge és més perillosa que qualsevol arma.
Alex havia treballat sempre sol i mai no havia estat a les ordres de ningú, però quan Katia li va proposar, ell acceptà de seguida. Tot i així, li deixà clar que treballava totsol.
Aquell mateix vespre començaren la feina. Havien quedat en el Macgowans per parlar de l’assumpte. Minuts abans Alex comptava els escalons de l’entrada de casa seva, que davallava mentre feia petits salts i els comptava:
- Un dos tres, un dos tres.
Ja era al carrer. En un cap de cantó hi havia el bar Sa Llotja amb una antiga porta giratòria de la qual sortí una turista amb una copa a la mà a gran velocitat que travessà el carrer en ziga-zaga i s’estavellà contra una de les taules de la terrassa. Va caure de grapes en terra. Quan Alex voltà la cantonada encara sentien les increpacions dels clients i com la turista, més gata que una sopa, s’esclatava de rialles. La bandera irlandesa de l’O’Braians era un pedaç brut que penjava de la balconada, però per al propietari del bar era un motiu d’orgull. Alex passava de llarg el bar i pujava el carrer mentre contemplava amb certa enveja les parelles que devallaven endiumenjades, agafades del bracet amb un llustrós somriure. A mà dreta hi havia un carrer sense sortida per on entrava un borratxo per buidar tot l’alcohol que s’havia begut, banyant-se en el seu propi vòmit. A la dreta també hi havia la portassa de l’Ábaco, el bar de moda, on va gaudir de la vista de la font central i del coloms, tan sols, el breu instant en què un guàrdia de seguretat li tancava la porta davant dels seus nassos: ell no era un privilegiat. Passà per l’antre La bodega, des d’on li va venir una bavarada de peix frit. En el carrer, un ionqui li pegava una hostia a un altre ionqui, mentre algú negociava pels barrils de cervesa rera la cuina del Líric. Abans d’arribar al Mc Gowan’s se llevà el capell i pegà una escopinada en terra. El seu nou soci l’esperava assegut davant el tasser del bar. Jon el saludà amb una alçada de celles mentre banyava els llavis amb l’escuma d’una Guinnes i mirava per una pantalla gegant un combat de boxa:
T’agrada la boxa?
No m’entusiasma.
Qui mossega la lona perd el combat
El senyor Masmiquel ja ha perdut el seu.
I la senyora Pons ha desaparegut pels voltants de la plaça de Santa Eulàlia.
- Desapareguda o... segrestada.
És probable que els qui se carregaren l’empresari segrestassin també la seva dona. Però encara no han dit res: no han demanat rescat, tampoc han reivindicat res...
Haurem d’esperar.

Pels altaveus antics sonava de fons un blues abatut: una veu escardada era el color trist de la nit. Quan només quedava un client que apurava el cul d’un tassó de ginebra, Alex decidí despedir-se. Havien parlat sobre el cas, i no sabien exactament per on començar. Les ombres esvalotades l’acompanyaren en el viatge de tornada cap a casa seva. Des de la plaça de la Reina se sentien les rialles de dos al·lots beguts. Pujà el carrer Conquistador fins arribar a la plaça de Cort. Aleshores va voler aproximar-se fins a la plaça Santa Eulàlia. Hi va fer una volta. La senyora Pons segurament hauria sortit del Modern i passejaria vorejant les façanes, fugint del sol, cap el carrer del Sol. Allà algú l’hauria feta pujar a un cotxe, amenaçant-la amb una arma blanca, tapant-li la boca amb un mocador. Alex pensava que hauria passat d’aquesta manera, o qui sap com. Va tornar d’aquesta hipòtesi a la realitat freda d’aquell vespre d’hivern. En el mateix moment que en Figuera tocava hores, va senti una forta olor de sofre, i va veure en un carreró que s’enfonyava pel lateral dret de l’església, un rétol brut on hi havia dibuixada una formiga roja.


Alex va maleir el moment en què aquell horabaixa, abans de partir a la seva cita amb Jon Garmendia, decidí deixar la Minolta descansant a casa seva. Recordà que el seu pare li havia dit cent vegades que un bon professional sempre du les eines a damunt. “Un bon professional mai no té dies lliures ni vacances”... S’acostà al dibuix de la formiga vermella i el mirà detingudament. Podria tractar-se d’una coincidència però si la seva memòria fotogràfica -i mai millor dit- no li fallava, aquell traç era idèntic al que havia captat amb la seva càmara del clatell de Francesc Masmiquel. Tenia la certesa que la mà que dibuixà la closca del mort era la mateixa que havia pintat aquella paret milenària i que, segurament, hauria estat la mateixa que va prémer el gallet de la pistola i la mateixa que havia fet desaparèixer la senyora Pons. Però ara Àlex estava cansant i un poc begut i va pensar que la millor cosa que podia fer era marxar a casa seva i tornar l’endemà per fer les fotografies. En aquell instant no podia imaginar que, just en el moment en què el pes de les mantes l’oprimien contra el matalàs deixant-lo immòbil, la formiga vermella ja hauria desaparegut de la paret.
Algú l’havia esborrada. Algú l’havia fet desapareixer. Quan? Com? En quin moment?... Perquè?... Àlex mirà el cel i digué “merda”, pensant una altra vegada en el consell del seu pare. “Ja ho sé, tens raó”, digué per ell mateix malgrat la mirada d’una dona major que passava pel seu costat li va fer dubtar si havia pronunciat aquelles paraules en veu alta. Havia tengut una prova clau davant els nassos i l’havia deixada perdre. Va intentar posar-se en contacte amb Jon però tenia el mòbil apagat o fora de cobertura. Estava ansiós. Ara no només l’amoinava la desaparició de Catalina Pons -tanmateix la mort de Masmiquel havia passat a un segon terme perquè no es podia fer res per la seva vida-, ara la formiga vermella també s’havia esfumat per sempre i ja no podria comparar-la, saber si era la mateixa que l’assassí de Masmiquel havia dibuixat en el cadàver o si era una simple coincidència. S’intentà calmar pensant que encara no feia ni 24 hores que es dedicava a aquell cas i que encara era prest per voler tenir resultats. Malgrat tot, el que més el preocupà en aquell moment era que qui va esborrar la formiga vermella, segurament ho havia fet perquè ell l’havia vista i si l’havia vista era perquè algú volia que així fos i si aquest algú volia que així fos, era perquè ja sabia que Alex era un dels encarregats en aclarir el cas. “Totes les cartes són damunt la taula. El pòquer que jugam és descobert i en el pòquer descobert hi ha molt poc marge pels farols... i pels errors”, pensà.
Amb totes aquestes cavil·lacions que no sabia si el duen enlloc, va decidir tornar a casa seva tot i sabent que casa seva seria, en aquells moments, com una presó. I això ho sabia bé la Cristina Newman. La dolça Cristina, l’escultural Cristina Newman que dormia en un marc de plata sobre la seva tauleta de nit des d’aquell dia en que va decidir marxar de la presó en que s’havia convertit la seva vida. Cristina Newman hagués pogut aconseguir tot allò que hagués volgut en la vida i tal vegada perquè ho sabia va decidir agafar una drecera. Alex encara recordava el dia en què la va trobar dins la banyera plena de sang. Alex no podia esborrar i sabia que no aconseguiria mai llevar-se del cap la frase que deixà escrita en un paper que tenia a la mà que usà per agafar la fulleta d’afeitar i obrir-se les venes de l’altre: “Som massa feliç”. Res més. Tres paraules que repicaven a la ment de l’Alex al manco una o dues vegades cada dia. Malgrat pensés sovint amb Cristina Newman i amb la frase que deixà escrita, feia ja molts anys que no intentava endevinar el motiu pel qual es va suicidar. El missatge estava clar però a ell no li quadrava. Ningú no es suicida per ser massa feliç. Durant un temps intentà trobar un significat amagat darrera aquell missatge però ho deixà anar. La frase continuava repicant cada dia dins el seu cap però no l’intentava entendre ni comprendre. Era com si fossen tres paraules escrites amb un idioma desconegut, com una cançó que cantes malgrat no entens el que diu. Tampoc va caure en l’error de sentir-se culpable. La seva relació funcionava, eren feliços i no hi havia cap motiu per pensar ni tan sols que ell l’havia induida al suicidi. Ni el fet que les fulletes d’afeitar fossen seves el va fer patir. Tanmateix algú que es vol matar ho aconsegueix. Els qui fracassen és perquè no estan segurs de voler donar la passa definitiva.



Altre cop en el McGowans. Mentre l’escuma amarava els seus llavis, observà a través del líquid daurat de la gerra un mostrador piramidal. En el petit espai que la llum limitava hi havia un improvisat escenari, fet amb taulons de fusta sobre caixes de cervesa. Un músic vell donava color a la nit: bohemi de virtuts excepcionals que intentava sobreviure al compàs d’uns acords de blues. Els seus dits acariciaven les sis cordes d’una Gibson nova de trinca. Parlava l’ànima d’aquell blues-man, que manejava la guitarra com si fos la seva amant. Una veu pregona experimentava amb l’aire. La música envaí l’espai i Alex deixà emportar-se per complet. L’inoblidable refugi de blues en què s’havia convertit aquella casa de putes, es transformà amb la nota més trista, quan va apurar la cervesa fins al cul. Fou en aquell instant que a coa d’ull va poder veure, espantat, dins del mirall com de darrere les cortines de vellut vermell sortia la delicada figura de Cristina. Alex va fer rodar el taburet en el qual s’havia assegut i donà la mitja volta fins que quedà enfront de la dama. Va ser en aquell moment que va quedar corprés, en una rampallada que el va fer recular, en un primer instant. Pel cap li va passar la figura de l'estimada surant a la banyera, el caminar harmoniós de Catalina Pons, la nota de suicidi, la formiga vermella...però mai no s’hauria imaginat que aquell rostre femeni que esperava encuriosit i neguitós havia canviat per un altre. Perquè allò que descobrí fou que Cristina no era Cristina, al manco la que ell esperava que fos, aquella en què pensava quan passava per la Porta des Camp, sinó que era Pilar, la Pilar de les bragues amb encaixos de vori, la mateixa que volia donar-li conhort quan va perdre Cristina Newman:
Què hi fas aquí?
Hi ha secrets que no poden saber ni els teus millors amics. Contestà ella amb una mitja rialla insinuadora.
Molt bé, m’ha agradat molt la brometa, ara ja pots plegar: me’n vaig.
Espera! Jo no volia... Mira, Alex, me sap greu, però no puc deixar que te'n vagis així com així. Sé coses.
En aquell moment l’expressió del rostre d’Alex canvià, i pensà que aquestes “coses” que Pilar sabia tenien a veure amb els darrers aconteixements. Pilar li havia amagat que en tenia d’altres d’amistats. Li contà que el Sr. Masmiquel blanquejava diners de l’empresa amb el negoci de cases de joc i Editorials d’ubicació dubtosa (Mèxic, Ecuador o Paraguay), a part d’una xerxa de locals controlada pels seus socis. Va ser ell qui li prometé una vida millor, per treure-la de la situació de misèria en què es trobava ella i la seva família. Per dir-ho d’una altra manera, quan arribà a l’illa els socis russos Katia i Konstantin, l’havien obligat a prostituir-se amb l’amenaça què si no ho feia, matarien la seva família. Alex sabia que en aquesta illa tothom se coneix, però mai no hauria arribat a imaginar que els mateixos que li oferiren a Jon i a ell resoldre el cas, extorsionaven a la dissortada Pilar. Quin sentit tenia? Un missatge sonà per l’altaveu del cel·lular: Jon el cercava. Pagà la copa i sortí del local, desconcertat per la revelació de la seva amiga, si és que encara la podia considerar una amiga, després de tot el que li havia amagat. Quan va ser dins del taxi va girar la vista enrere i des de la distància va veure com el neó vermell d’aquella casa de cites s’apagava i s’ecenia, amb el moviment oscil·lant d’una cuixa que apareixia i desapareixia, i unes lletres fluorescents: “La hormiga roja”. Però aquesta vegada dur la càmera a sobre no li serviria de res. Ara el nom havia deixat de ser revelador, ara era una fina ironia que el destí li brindava. Ja tant se li enfotia: els seus clients s’havien convertit en els botxins.


A Àlex li estranyà haver de quedar amb Jon a l’Hospital Universitari de Son Dureta. Just a l’entrada, el detectiu conversava amb un doctor que tenia un català marcat d’accent francès. Quan arribà s’incorporà silent a la conversa amb un alçar de celles.
- Era un tio alt i prim, va dir el doctor, el duien cablejat, rera l’escortaven dos policies nacionals. Quan li demanàrem on va començar el dolor ell va dir que a casa seva.
- Es tracta de Konstantin, li ha pegat un infart. Aclarí Jon a Àlex. Però “a casa teva” no t’hi acompanya la bòfia.
- Això mateix li diguérem nosaltres.Respongué el doctor. I ens contestà que bé, que la policia l’havia detingut.
- I no li va dir perquè?
- No. Solament ens repetia insistentment que havien de cercar al seu soci, que hi havia hagut una baralla, i que si no impedíem que arribes a un mercant que hi havia a la badia tots podíem patir-ne les conseqüències.
- La seva sòcia i germana era Katia Popov.
- Chapeu!. Així la va anomenar.
El doctor els hi explicà com va anar la cosa: en un moment de distracció del personal mèdic Konstantin Popov s’arrencà tots els cables que duia al pit i saltà del llit i es dirigí cap a la porta d’urgències sense atendre als crits dels policies. En la seva cursa s’endugué tot el que hi havia: llits, infermeres, malalts...Quan sortí per la porta els policies no hi foren a temps per reduir-lo. Va presentar-se l'inspector Morey al lloc dels fets. Jon ja havia sentit parlar de l'inspector, el consideraven una rata vella per les seves males arts; coaccionava al criminal fins al punt que aquest li confessava fins a la darrera malifeta.
L'inspector Morey tenia com a primera prova una pistola, que després de passar per balística hauria coincidit amb la mateixa arma amb la qual assassinaren a Francesc Masmiquel: una Wildey Calibre 475 de canó retxat i funcionament semiautomàtic amb un carregador incorporat que podia albergar fins a vint projectils. Alex pensava que eren els únics que intentaven esbrinar qualque fet sobre l'assassinat, però Morey els havia passat davant. Per altra banda, Jon sabia que els mateixos que els havien ficat dins el merder els enganaren.
Què en sabies dels Srs. Popov abans que et contractassin?
Res, es presentaren un dia al meu despatx com a representants de la vídua Catalina Pons i em proposaren el cas. Pagaven bé i no vaig poder dir que no.
Tot el món es doblega davant del color dels diners. Ponderà Alex.
Alexandre va demanar permís a l'inspector Morey per poder fer unes quantes instantànies de l'arma; Morey alçà una cella i li advertí que aquí tots estaven implicats, que podia fer les fotografies, però que anàs amb compte perquè també el tenia vigilat. Mentres, Jon decidia seguir l'estela de Konstantin. Quedà amb Alexandre al restaurant Els quatre vents, després de realitzar totes les investigacions pertinents. Abans d'arribar, Jon s'atura a la fàbrica de vidre de Can Guardiola, on sabia que Katia Popov tancava alguns dels seus negocis amb el seu esquerp soci. No tenia l'esperança certa que hi fos, però hi anà amb la confiança de trobar-hi algunes pistes més.
A la comissaria, el fotògraf disparava la primera instantània, una fotografia de precisió, de foc ràpid, amb la seva càmara de fàcil maneig i transport, talment l'arma homicida. A la culata hi descobrí gravada una formiga.
Entrega't Popov! Cridà Jon.
Just entrar per la porta principal havia estat rebut per un enfilall de trets. Jon tornà enrere i
cercà recer a una de les estàtues de l'entrada. Es tragué l'arma i quan tornà entrar Katia ja no hi era. Registrà el magatzem, però havia fuit. Just quan pensava que s'havia escapat. Va poder veure per la finestra com intentava arrencar el seu tot terreny. Sortí a corre cuita per la part de darrere de la fàbrica i es situà a davant del cotxe amb l'arma apuntant el conductor.
Atura el motor i davalla del cotxe.
Però Katia s'estimà més donar gas. Una bala esquerdà la lluna davantera del vehicle per acabar dins del cor de l'empresària. Quan Jon obrí el maleter hi descobrí Konstantin lligat i amb un tret al cap: negoci tancat.
Alex acabà de fer l'última fotografia amb el permís de l'inspector Morey.
Hi ha hagut alguna empremta? Demanà Alex.
Pel que hem pogut esbrinar l'arma era d'un llop marí anomenat Frank Savage. El trobàrem, la setmana passada, en el dic de l'Oest, sec i amb la cara feta un mapa.
Quan abandonà la comissaria va dirigir-se cap al port de Palma, no abans sense avisar a Jon Garmendia. Quan arribà a Portopí feia fosca negra. Allà descansaven dos vaixells de càrrega i un de passatgers. En aproximar-se a la primera nau va contemplar amb estupefacció un nom, amb lletres gairebé esborrades, a la proa mig rovellada de l'embarcació: форуме. Era un vaixell rus que estava vigilat per dos homes que parlaven a la coberta. En una maniobra de distracció Alex calà foc un contenidor i als dos mariners no els quedà més remei que davallar a sufocar-lo. En aquell moment pujà per l'escala de la nau. Registrà els camarots i burlà un grup d'homes armats que bevien vodka i jugaven a cartes. En la planta inferior i havia un llarg passadís quan es disposava a travessar-lo una silueta que li resultà familiar es retallava al fons. Va ser aleshores quan tornar a sentir aquella pudor de sofre: els ulls encesos de Catalina Pons el fitoraren de seguida. L'apuntava firmement amb les dues mans a la pistola.
- Entrega'm la teva arma o disparo.
Veig que era vostè la vertadera amant dels negocis.
El senyor Masmiquel va comprar una empresa russa d'adob, però desconeixia que la seva estimada ocultava rere l'anagrama d'una formiga carnissera un producte que vendria en el mercat negre altament tòxic; una pols vermella amb un alt contingut en sofre i òxids de nitrògen que era capaç d'originar la pol·lució més devastadora, augmentant fins i tot el forat de la capa d'Ozó. Masmiquel, que no era beneit s'assebentà, i és clar feia nosa. “La formiga vermella” el fregí en el restaurant italià i després deixà la marca de la corporació. Era un col·lectiu d'activistes russos que planificaven una acció terrorista que arribàs fins i tot a accelerar el procés de calentament global del planeta, i tot perquè consideraven que la humanitat havia de pagar la seva irresponsabilitat de contaminar el paradís terrenal i augmentar un vuitanta per cent l'emissió de gasos. Tot plegat, un desbarat. I la contradicció més grossa era el seu cappare i ara estava palplantada al seu davant.
-Acompanya'm.
Davallaren fins al celler, que estava ple de sacs grogosos, on hi guardaven la pols.
Amb això n'hi ha prou per fer un bon forat al sostre del planeta.
Un forat al cap deus tenir, si penses això!
Calla!
I d'un cop de puny el tombà en terra, com el boxejador que cau altre cop a la lona.
Després d'un monòleg de gairebé deu minuts sobre les aberracions ecològiques provocades per les principals potències mundials, s'enfundà les mans en uns guants de làtex, obrí un dels sacs i collí una grapada de la substància nociva.
Ara prepara't per a la teva darrera instantània...
Però una forta empenta la llançà sobre els sacs i la pols li caigué a sobre. Sense que pogués reaccionar Jon ja li havia lligat les mans a l'esquena.
Sra. Catalina Pons. Els seus homes em contractaren perquè acabàs una feina i ja l'he enllestida.
Els tripulants no foren a temps a reaccionar davant de l'arribada imminent de l'inspector Morey.
A la llar dels ancians, la conversa de dues infermeres va treure Alexandre Riera de la seva llunyada i càlida abstracció; s'aferrà fort a l'arrambador de l'entrada principal, i es disposà a regressar a l'habitació, on de ben segur que esperaria impacient la reposició d'un vell capitol de S'ha escrit un crim.