El misteriós cant de les siernes

Un relat de: Marina Soto Castillejo

Jo, com a bon mariner que sóc, he viatjat arreu del món. El meu vaixell i jo formàvem un equip invencible, ni les onades ni les tempestats ens tombaven. He vist el món de cap a cua, i us asseguro que res és més esgarrifós que el cant de les sirenes.
Elles s'han endut a desenes d'homes de la meva tripulació.

Quan érem a la costa xinesa, per exemple, jo era un mariner conegut per la meva valentia, amb el nom de "El Tossut".
Havíem travessat l'oceà fins allà per a comprar grans quantitats de peix i marisc. Era migdia, i el vent gairebé bufava. Teníem que remar, però la tripulació estava esgotada, i ens faltaven forces a tots. De sobte, el meu col·lega ens va esperançar tot dient-nos: "Costa a la vista!" Jo, que era el capità, m'hi vaig acostar i ho vaig confirmar amb l'alegria de tots els altres mariners. Segons els meus càlculs, estaríem a costa cap a l'ocàs. Com que era hivern, se'ns va fer de nit molt aviat, i una boira molt espessa ens va tapar la poca visió que ens quedava.
Pocs minuts després, per l'Oest vàrem sentir una melodia preciosa, dolça, però la cantava una veu ferma. Tots vam parar la nostra feina, i ens vam acostar a la proa del vaixell, que va trontollar perillosament. Però nosaltres estàvem tan absorts en la música que no ens n'adonàrem que el rumb va canviar tot sol, cap a l'Oest.

Hores després, la melodiosa veu va parar d'entonar la cançó i nosaltres vam despertar d'una mena de trànsit. Ens vam trobar en un indret desconegut, on tot tenia un color blavós. Fins hi tot nosaltres semblàvem blaus. Vàrem amarrar el vaixell i ens endinsàrem selva endins, quan de cop la melodia va tornar a sonar. Jo ja començava a notar els anys al cos, i l'oïda no em funcionava gaire bé, apart de que tenia una alga a l'orella -llavors no ho sabia- perquè ens havíem banyat al mar tot refrescant-nos. De cop i volta, vaig veure horroritzat com els meus companys m'abandonaven i sortien corrents cap a l'origen d'aquella melodia; que si la memòria no em falla feia així:
Bon pescador,
tu que vas per la mar
lluitant contra les ones,
jugant-te la vida cada dia;
digues bon pescador,
és possible resistir-te
a la meva cançó?

Bon pescador,
diga'm d'on vens
i et diré on aniràs:
on la flama crema
i el cor no batega,
hi aniràs
quan jo ho vulgui.

Bon pescador,
la teva vida
és ara meva,
ja pots marxar
on la flama crema
i el cor no batega.

Era una melodia irresistible, i la vaig sentir tota la nit, que no vaig dormir pas. Estava preocupat per als meus companys, quina sort els hauria tocat? I jo, pobre de mi, abandonat en aquella esgarrifosa selva blava! No sabia què preferir, si la vida destrossada -i blava- o la mort segura anant cap al lloc d'on provenia aquella melodia. En part, estava agraït al mar per haver-me proporcionat tanta aventura, que ja em feia falta, i per tapar-me una orella amb l'alga, perquè de ben segur que no estaria explicant-vos aquesta història si no hagués sigut així.
Al dematí, quan els primers raigs del sol em van il·luminar el rostre, vaig obrir els ulls i em vaig mullar la cara amb l'aigua del mar, intentant oblidar la mala nit que havia passat. Quan vaig recollir el llençol que havia fet servir per a dormir, vaig veure un paper escrit:

Bon pescador,
ells ja han marxat
al lloc que els hi toca.

Ves-hi tu amb ells,
on la flama crema
i el cor no batega.

Massa temps
has passat aquí,
ja no podràs tornar
a la teva terra.
Vine amb nosaltres.

Si hagués sapigut el que m'esperava, hauria sigut sensat i tot avarant la barca me n'hauria anat d'allà, però, preocupat pels meus companys vaig resistir la temptació i em vaig endinsar encara més a la selva blava per tal d'ajudar-los.
Un altre cop, quan havia fet dues passes escasses, vaig tornar a sentir la cançó, encara amb més força. Semblava que tot l'oceà estigués cantant alhora, com una coral, entonant aquella misteriosa cançó. Jo havia previst aquell detall, i m'havia tapat l'oïda amb una boleta de cotó. La música de la cançó era més picardiosa que l'altre i prevenia del perill:


Pescador,
bon Pescador:
No hauries de ser aquí,
no pots pas ser aquí.
Sóc preciosa
i delicada,
però compte!

Si t'acostes molt a mi,
la meva cançó t'atraparà.
Si em veus?
Moriràs.
Si m'escoltes?
Moriràs.

Pescador de mala sort,
què t'ha portat fins aquí?
No hi ha
cap tresor amagat,
ni pirates,
només dones maques.

Si em veus?
Moriràs.
Si m'escoltes?
Moriràs.
Facis el que facis...
Moriràs!

Pescador,
bon pescador:
Fuig d'aquí
ara mateix,
o la mateixa sort
correràs.

No hauries de ser aquí,
no pots pas ser aquí;
fuig o has de morir!

Estava tan confós que em vaig parar a pensar i a utilitzar el seny. Deia que "no hi ha tresors ni pirates, només dones maques"? I allò era poc? Mare meva! Jo no era jove, però si inconscient, i em vaig endinsar a la selva no a buscar als meus amics, a veure les dones maques!
Varen passar hores, quan vaig arribar a una platja preciosa. Hi havia unes roques gegants, i se sentia el soroll de les ones trencar sobre elles. Una hamaca gegant estava allà plantada, penjada entre cocoter i cocoter. Però hi havia alguna cosa més... Què era? M'hi vaig acostar sigilosament, i vaig cridar d'horror quan ho vaig descobrir: Un cadàver. Al crani hi duia escrit en vermell:

Si t'acostes molt a mi,
la meva cançó t'atraparà
com a ell li va passar.

I va ser llavors quan les vaig tornar a sentir. Les ones del mar ja no feien soroll, el vent no bufava i jo no sentia ni els batecs del meu cor.
Només se sentia la cançó d'aquelles criatures màgiques: Les sirenes.
Eren cinquanta, i no exagero. Totes van aparèixer davant meu, estirades a la sorra de la platja amb la cua d'escates ben a la vista.
Era una música tan maca... I elles cantaven tan bé... Em van agafar de les mans, i me les van estirar, convidant-me a que em tirés al mar, com elles tan bé ho feien.
Jo, com hipnotitzat em vaig deixar fer, i em van empènyer al mar, on allà em vaig quedar gairebé dues quinzenes. Durant tot aquell temps vaig estar pensant en les seves cançons, i vaig arribar a entendre el que les sirenes volien dir amb "on la flama crema i el cor no batega": Era l'infern.

I aquesta és la meva història, la del misteriós cant de les sirenes. Des de llavors que ja no he agafat un vaixell mai més. No vull ni imaginar el que em podria passar si hagués de tornar a viure allò... Vaig perdre una cama... I a la cicatriu s'hi pot llegir:

Pescador de bona sort:
La teva vida has salvat,
però el pròxim cop
no viuràs per explicar
el cant de les sirenes.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Marina Soto Castillejo

Marina Soto Castillejo

12 Relats

20 Comentaris

26703 Lectures

Valoració de l'autor: 9.15

Biografia:
Vaig néixer un primaveral dia d'abril, al 1990, pertant tinc 14 anys.
Quan era petita volía ser "científica", nom que li donava a l'acció de treure sang i mirar-la pel microscopi. Poc temps després, les meves dots artístiques es van manifestar, de manera que em va donar per pintar i fer gargots a qualsevol lloc.
Fa un parell d'anys, els boligrafs i llàpissos em van enamorar, i van fer que no parés d'escriure ni un sol moment.
Actualment, les meves aficións es decanten per fer el bago (acció no recomanada a ningú), llegir i escriure.
Però les dots artístiques no es rendiràn mai: A un prestatge de la meva habitació, hi descansen 30 figures de plastilina, totes elles fetes i adorades per mi, al costat de la taula del meu estudi, hi tinc una caixeta (100% reciclada) que serveix per guardar el mòvil.
Si tot segueix així, potser d'aquí a uns anys seré dissenyadora d'ordinadors. Mai se sap.