El Missatge, primer capítol

PRIMER CAPITOL



Union City, dilluns 23 de març

"... AUG AUG UGC AUG UGC CAG AUG UGC CAG CAU AUG UGC CAG CAU AGC… metionina, metionina, cisteina, metionina, cisteina, glutamina, metionina, cisteina, glutamina, histidina..."
Una seqüència tan llarga, impenetrable i potser tan avorrida com les altres, però per alguna raó els ulls van deixar de lliscar sobre el paper per recular llistat enrera.
"... I tornem-hi: AUG metionina, UGC cisteina, CAG glutamina, CAU histidina… té una cosa diferent…, té una cadència... té ritme... Té sentit?"
El pensament el va sobtar
"... Quin "sentit" pot tenir una seqüència d'ADN?"

En Ramon Verdaguer estava llegint una seqüència de codons, les "lletres" amb les que s'escriu la informació codificada que conté l'ADN. Una feina rutinària de la que no esperava cap resultat concret però que feia encantat i amb total atenció. La seqüència pertanyia a un tram d'ADN processat als laboratoris del New Jersey Biological Institute tres anys enrera. Era un tram no codificant, no implicat per tant en la generació de proteïnes. En principi anodí, irrellevant. Però per ell no hi havia res d'irrellevant en la seva feina.
Després de vuit anys de dedicació apassionada, seguia sentint per aquelles minúscules estructures moleculars la mateixa fascinació del primer dia. Aquelles insípides seqüències guardaven gelosament la informació per construir del no res un ésser humà: les faccions, la forma i la dimensió dels ossos, el color dels cabells i de la pell. En elles estava esbossada la bellesa d'un somriure, el so i el timbre d'una veu, l'elegància d'unes mans, les aptituds físiques i mentals, la salut o la vulnerabilitat i tot el necessari per transmetre la vida una generació més enllà. Sense límit.
Un autèntic miracle. Un miracle que el fascinava més i més a mida que anava avançant en la comprensió dels seus mecanismes. No hi havia rutina possible.

"AUG / AUG UGC / AUG UGC CAG /
AUG UGC CAG CAU / AUG UGC CAG CAU AGC / …Ordre! Cada metionina comença línia...

AUG
AUG UGC
AUG UGC CAG
AUG UGC CAG CAU
AUG UGC CAG CAU AGC
AUG…"

La seqüència el mantenia despert des de feia ja hores. El seu sisè sentit feia estona que voltava amb les llumetes enceses i l'estava cridant a cau d'orella alguna cosa que no entenia però que feia molta fressa.
Es va regirar dins el llit, mirant de no deixar els papers fora de l'abast del llum de la tauleta. Tot un misteri: a partir d'un cert punt la seqüència s'obstinava a repetir-se afegint un nou codó per cada volta i tornava a començar fins a obtenir-ne un altre... Li recordava un joc mnemotècnic. Li va venir al cap la cançó dels elefants gronxant-se a la teranyina. Va fer una nova ullada al despertador "Un quart de tres! Valgue'm déu!... " Li va semblar que l'aparell somreia cofoi, satisfet del protagonisme que les circumstàncies li auguraven.
"... A veure, simplifiquem: assignant una lletra a cada codó… Una lletra nova per cada codó nou…
Metionina=A, Cisteina=B, ...aleshores...
A / AB / ABC / ABCD / ABCDE…Uf!" Va apartar els papers. Allò era massa estrany per posar's-hi a rumiar sense haver dormit. Els va deixar a la tauleta i va tancar el llum. A les fosques els minuts van seguir passant, un darrera l'altre. Al seu costat l'Eva es va remoure entre els llençols. En va escoltar la lleu respiració. El son també era allà, just a dos pams, reculant sorneguerament a mida que ell pretenia atansar's-hi.
"... A, B, C, D, E, metionina, cisteina, glutamina, histidina, serina..." Un segon i un altre "... A, B, C, D, E, F, metionina..." Es va llevar empipat amb els papers a la ma i es va dirigir a l'ordinador disposat a resoldre el misteri "Molt bé, tu guanyes! La nit en blanc!"


Union City, dimarts 24 de març

El va despertar un lleuger petó al clatell. Va anar prenent a poc a poc consciència de sí mateix. El cap recolzat sobre la taula, el nas entre les tecles, el cul a la cadira i un dolor sec i fred a l'espinada. Va veure l'Eva mirar-se'l somrient mentre obria l'aixeta de la dutxa. La va contemplar darrera la mampara, nua dins un núvol de vapor i escuma: Preciosa.


Amb trenta dos anys en Ramon Verdaguer portava ja vuit treballant al New Jersey Biological Institute. Un dels centres més avançats del món en biologia genètica i sens dubte el primer i el més destacat en la investigació del genoma humà. Havia arribat tot just llicenciar-se a Barcelona amb una beca per fer el doctorat i es va trobar de ple en el que per ell va ser des del primer instant el paradís.
L'Institute era un mastodòntic conglomerat farmacèutic amb potents i variades ramificacions, amb universitats, indústries i laboratoris de primer nivell mundial treballant i col·laborant coordinadament. Ni es va plantejar que el seu futur pogués estar lluny d'aquelles instal·lacions farcides de gent entusiasta, de talent, de mitjans, d'objectius, d'una activitat vertiginosa i a voltes embogida i d'una fe cega en les pròpies capacitats i en la capacitat de la ciència per resoldre tots els problemes.
Havia arribat en un moment d'efervescència, una revolució en tota regla. Davant els seus ulls s'havia començat a desxifrar el genoma humà, com un decorat de somni, fet per ell, fet a la seva mida.
Abans d'acabar amb la seva tesi doctoral havia rebut una bona oferta per seguir treballant a l'Institute com a professional. Ni s'ho va pensar: Per un noi de Banyoles, una minúscula ciutat, a cent vint quilòmetres de Barcelona, llicenciat en Biologia ben poc abans allò era més del que mai hagués pogut somiar.
Vuit anys enrera, en Josep Subirós, catedràtic de Bioquímica Molecular, l'havia citat al seu despatx a l'edifici Ramon Margalef de la Facultat de Biologia de Barcelona. En Josep era un home discret, afectuós, professor vocacional i biòleg entusiasta. Havia estat el primer a felicitar-lo pels excel·lents resultats amb que s'havia llicenciat i immediatament li va proposar que presentés una sol·licitud de beca per doctorar-se als Estats Units. Li va comentar les diferents possibilitats de que disposava el seu departament i el va aconsellar que optés pel New Jersey Biological Institute.

-El que estan fent allà canviarà el futur de la medicina i potser de la humanitat per sempre més. Necessitem gent com tu que sigui capaç d'assimilar el que estan fent i que algun dia ho pugui transmetre aquí. La beca no es gran cosa però et permetrà sobreviure i ja mirarem de complementar-la des d'aquí d'alguna manera. Fes la sol·licitud i entra-la quan abans. El departament no té cap dubte de que ets la persona ideal i et recolzarem encantats... -l'havia mirat intentant copsar l'efecte de la proposta- Què en penses? ...Podem contar amb tu, Ramon ?
Durant uns instants el noi va sentir una mena de mareig. Li va venir al cap la imatge del seu pare, en Pere Verdaguer, esperant-lo darrera el taulell de la farmàcia de Banyoles. Pel pare seria un cop molt dur que acceptés aquella proposta. D'ençà que havia començat a estudiar a Barcelona no havia perdut ocasió de dir-li com se sentia de sol sense ell a casa i de fer-li veure com el necessitava. No havia superat mai la mort de la seva dona, catorze anys enrera, quan en Ramon en tenia divuit. Un càncer de còlon se l'havia endut en sis mesos, els mateixos que va trigar el pare a envellir sense remei. La relació entre ells tampoc havia sobreviscut. El pare havia intentat substituir la mare i, ple de bones intencions, havia acabat sent una insuportable càrrega pel noi.

-... Si vols pensar-ho amb calma digues-ho -la veu d'en Subirós el va tornar al món- No tens que decidir-te ara mateix…
-Sí - va dir en Ramon.
-Et trobes bé? -havia preguntat el doctor ajuntant les celles.
-Sí.
-Així, què en penses? -insistí el professor.
-Que si! Què no ho he dit? Vull la beca. I tant que la vull!

No se n'havia penedit.


Union City, dimecres 25 de març

Aquell dia a l'Institute va ser especialment difícil. La manca de son li va passar factura i es va trobar més d'un cop amb la mirada al sostre i les metionines jugant a cuit i amagar. La activitat era, però, frenètica com sempre i a les cinc, a l'hora de plegar, es sentia destrossat.
Va conduir a través de l'espès trànsit de New Jersey el mig quilòmetre escàs que separava l'edifici dels laboratoris de les oficines centrals de l'Institute a l'imponent Goldman Sachs Tower: un mastodòntic gratacels de vidre argentat, la rèplica continental a la desmesurada Manhattan. Amb els seus 238 metres i les seves 52 plantes atalaiava la riba oest del Hudson com un colossal vigia. Era l'edifici mes alt de tot l'estat de Nova Jersey. Allà treballava l'Eva. La va esperar dins el cotxe com feia cada dia des que vivien junts. A l'altre riba del Hudson els gratacels de Nova York emmirallaven el sol ponent. Tot Manhattan esclatava amb la llum daurada del vespre.
L'Eva va sortir del hall de l'edifici, a contrallum amb els seus cabells negres, les seves mitges, els seus talons altíssims i el vestit jaqueta enfundat com un guant sobre el cos llarg i prim. Perfecta com un somni.
Cada dia, i en feia molts, en Ramon es sorprenia veient-la venir, recta cap a ell, per ficar-se dins el seu cotxe. Amb ell, just amb ell. No ho entendria mai.
Van enfilar l'Avinguda Christopher Columbus vers el nord fins arribar a la 36thst. de Union City, molt a prop de Weehawken. Allà tenien l'apartament.
A les vuit ja havien sopat i en Ramon va disculpar-se i, presurós per seguir amb l'enigma de la seqüència, va reprendre la lectura dels papers.
"Primer les equivalències... AUG=A, UGC=B, CAG=C, CAU=D... Per tant: A AB ABC ABCD ABCDE ABCDEF ABCDEFG ABCDEFG ...A?
"I ara torna la metionina? I després CUG, leucina? Buf! Aquí es perd el fil… Ordre, Ordre! A veure... si cada metionina comença línia:

A
AB
ABC
ABCD
ABCDE
ABCDEF
ABCDEFG
ABCDEFG
AH...
"¿AH?... i seguint"
AH
AB
ABCDEFG
AH
AB
AC..., hem de canviar això...
ABCDEFG/AH/AB/AC/AD...
Ho va entendre de
sobte. "Coi!, ara creix a dos codons per volta! Tornem a començar"

A
A-B
AB-C
ABC-D
ABCD-E
ABCDE-F
ABCDEF-G
ABCDEFG-AH
ABCDEFGAH-AA
ABCDEFGAHAA-AB
ABCDEFGAHAAAB-AC...

De nou tornava a ser coherent. Es va recolzar al respatller i es va passar una ma pel clatell "Què dimonis és això?" Va recular sobre la cadira per contemplar millor la pantalla. Estava astorat. Mai havia vist res de semblant.
Les cadenes d'ADN seguien una lògica precisa per l'elaboració de proteïnes que s'estava estudiant en profunditat i de la qual, malgrat les enormes llacunes, se'n sabien cada cop més coses, però allò, tota aquella reiteració evident i obstinada no obeïa a cap llei biològica. Els codons semblaven ben bé posats allà en ordre matemàtic, en estricta formació militar. A més, aquella seqüència concreta, no tenia cap funció coneguda, no codificava proteïnes, ni actuava en cap procés biològic.
"Què és això? Què hi pinta això aquí?"
Va comprovar com la seqüència de codons seguia precisa i perfecta, sense cap error fins a vint-i-una vegades creixent cada volta una lletra durant les set primeres i dues durant les catorze següents, després es trencava. "AUG AAC AUG UGC CUA CAG UGC AAC UGC CUA CAU… AIAJBBIBJD?"
Va decidir deixar estar les preguntes retòriques i passar el misteri a algú que el pogués ajudar. Si aquella cosa tenia "sentit", ell coneixia la persona ideal per esbrinar-ho. Es va posar immediatament a redactar un missatge per el doctor Deng Lee Wang matemàtic i expert en successions. En Wang: Un paio de la seva edat, encantador, gran amic i un complert pallasso. La mena de persona amb la que es pot parlar de les coses més personals i serioses sense perdre'n mai la perspectiva còmica. Hi confiava plenament.

"Benvolgut Dr. Wang: t'envio una endevinalla. No et diré d'on ha sortit ni et donaré cap pista. Un tio llest com tu no en necessita. A veure si em sorprens! Només una coseta: sigui quina sigui la teva conclusió, no ho comentis amb ningú. Es un assumpte reservat. Ja t'ho explicaré"

Va transcriure el llistat de codons substituint-los per lletres al atzar. Una lletra per cada codó sense cap ordre. No volia que els seus raonaments condicionessin els del matemàtic. Per altre banda en Wang no en sabia res de seqüències d'ADN. Era l'interlocutor perfecte.

AUG=D, UGC=J, CAG = K, UGC =E… i el llistat quedava exactament DDJDJKDJKEDJKER…
Hi va afegir fins a trenta codons més enllà dels 21 trams per veure si en Wang entenia el mateix final de seqüència que ell i el va enviar. Eren gairebé les dues. Va apagar el llum de la taula i va acostar-se al llit a les palpentes procurant no despertar l'Eva.
-Em fa molta enveja el teu ordinador… -va sentir-la dir- M'explicaràs que us porteu entre mans vosaltres dos?
-Com dius? -va dir en Ramon, sorprès i mig astorat. L'Eva va esclafir a riure.
-Ai Ramonet!, Què tens, que no dorms?
-Umh, necessitaria unes quantes hores per explicar't-ho…
-Així deu ser una historia d'aquelles de mitocòndries i d'àcids desoxirribonuclèics! Què interessant! Necessito que m'ho expliquis ara mateix! -va seguir ella emfàtica i divertida. En Ramon va intentar ordenar els pensaments provant de trobar un argument a tot plegat però no va reeixir. Les mans de l'Eva havien començat a lliscar per dins el seu pijama i no semblava ja gaire amatent a les històries de mitocòndries.


Union City, dijous 26 de març

Bip-biiiip! -El despertador era clarament feliç amb la seva feina. L'hagués aixafat si no fos perquè es va trobar ben bé a sobre la cara burleta de l'Eva.
-Ei!, has pogut dormir a la fi? Veus que bé va una mica d'exercici? -la va veure saltar del llit àgil i somrient en direcció a la dutxa. Ell era més lent. Es va posar en peu a poc a poc i es va anar acostant a l'ordinador fent servir tot el seu repertori de badalls i estiragonces. Va obrir el correu i va quedar mort: Missatge d'en Wang! "Quin tio! Es que no dorm o què?" Va pensar mentre l'obria.

"Estimat Homínid, La propera vegada que em vulguis espatllar la nit intenta-ho amb alguna cosa més enginyosa. El misteri m'ha durat uns 20 segons: Sistema Numèric Posicional Octal: una xorrada. Per cert. Has tallat la seqüència allà on t'ha donat la gana, o es que no saps dividir? I no pateixis, no ho explicaria a ningú que he estat perdent el temps en una coseta així. Tinc una reputació jo! El teu secret està salvat.
Una abraçada.

Ens veiem dissabte? segueix en peu el sopar?"

"Sistema Numèric Posicional Octal... i es queda tan ample el tio! Posicional Octal! i que dimonis deu ser això? Un crack en Wang… I tant que ens veurem dissabte -va pensar en Ramon- I això de dividir? Què haurà vist en Wang? - Es va posar a teclejar.

"Estimats Dr. & Mrs. Wang, els esperem a les vuit en punt i no es descuidin el vi a casa com l'última vegada!"

Va enviar el missatge immediatament. Estava impacient.

El trajecte fins al Goldman Sachs Tower el va fer sense adonar-se. Estava absent. El que havia començat com un joc s'estava convertint en una obsessiu trencaclosques a temps complert. Quan l'Eva es va acomiadar amb un petó a la galta es va adonar que no havien intercanviat ni una paraula durant el viatge. Li va saber greu i va esperar mirant-li els darreres fins que la noia va desaparèixer engolida per la porta giratòria del hall. Va acomiadar-se mentalment i va seguir conduint en direcció a la feina.
Va arribar al laboratori just a temps de colar-se a la reunió matinal on es marcaven els objectius del dia. En George Feldman, el seu cap, hiperactiu, o mig histèric com sempre, anava parlant, alliçonant, explicant acudits i traient conclusions de la feina feta i de la que no s'havia fet. No se li escapava res i darrera de la seva aparent anarquia dialèctica i la seva exultant simpatia amagava un cervell reflexiu i analític fins a l'exasperació. Era molt engrescador treballar amb ell. Semblava endevinar al vol els problemes del dia a dia dels empleats i se'n feia càrrec amb una habilitat desconcertant. Coneixia les vides de cada una de les persones del seu entorn i era sempre proper i accessible. Mai oblidava un aniversari, ni li mancava una paraula amable o encoratjadora.
-Ramon!! -va dir cridant de l'altre extrem de la sala- Com van els teus cromosomes? Tot correcte? Ja saps que la teva feina es fonamental.
-Tot bé George. Aviat tindré nou material per comentar -va respondre en Ramon.
-Doncs no em facis esperar! Ja saps que m'agrada molt xerrar amb tu -va tancar en George. En Ramon va respirar alleujat. Li feia por només de pensar en exposar-li el seu maldecap particular.
Arribat al seu despatx va obrir la terminal i es va connectar a la web de la National Center for Biotecnology Information, la NCBI, la base de dades informàtica que alimenten i comparteixen tots els laboratoris de recerca genètica del món. Es va baixar una nova còpia de la ditxosa seqüència i va obrir el programa BLAST d'anàlisi bio-informàtic. Tenia la esperança de que hi hagués algun error en el misteriós llistat amb el que havia estat treballant. En un parell de minuts va obtenir el resultat: Eren completament idèntics. Va ventar el cap incapaç de trobar cap explicació raonable pèr tota aquella història.
Sospitava que tot plegat fos una broma. Potser una trampa. Potser algú, i perquè no, la mateixa empresa havia ideat un nou sistema per posar a prova la capacitat dels empleats o la qualitat dels informes i estudis que es feien sobre les seqüències. Potser s'estava tornant boig per culpa d'una estúpida broma, o de l'última idea lluminosa dels idiotes de Recursos Humans.
Havent dinat i de tornada al seu despatx va passar pel departament de recursos informàtics. L'Institute havia seqüenciat aquell llistat i era per tant autor i també responsable de la seqüència penjada al NCBI. Havia pensat que potser algú l'havia modificat i va decidir comparar-la amb els arxius originals. Va pretextar, sense que ningú li demanés, que tenia problemes de connexió amb la NCBI i que necessitava una copia original. Estava disposat a seguir afegint detalls però va callar veient que ningú no hi estava interessat. Va pensar que els nervis l'estaven traint. Sense pensar-hi havia començat a mentir. De què es sentia culpable? De què s'amagava?
Va marxar amb una còpia de l'arxiu i amb una sensació estranya. Aquell assumpte l'estava superant. Va comparar novament les dues seqüències i novament van resultar ser idèntiques de punta a punta. Va decidir centrar-se en la feina del dia. Ja n'hi havia prou de cabòries.
Mentre esperava l'Eva al cotxe se li va acudir la manera de sortir de dubtes. Una última oportunitat: Sol·licitaria la seqüència directament als laboratoris de l'Institute on havia estat processada. Els arxius informàtics es podien corrompre, modificar o sabotejar però aquells laboratoris eren un món apart: El Sancta Sanctorum. Ningú aliè a l'Institute tenia accés a aquelles instal·lacions tan sofisticades com inviolables. Es va sentir molt enginyós amb aquella idea i quan va arribar la noia estava exultant.
-Te'n recordes d'aquell bar espanyol, "el Manolete" a Tribeca? -l'Eva va assentir passant-se, emfàticament, la llengua pels llavis on va dibuixar un deliciós somriure.
-Doncs va! anem-hi...


Union City, divendres 27 de març

A l'esplèndid vespre de primavera a Tribeca el va seguir un son plàcid i un despertar banyat d'ors i vermells. El seu apartament era, de fet, una sala-dormitori ampla i generosa, una sola peça, on només el minúscul àmbit del vàter quedava a recer de les vistes. La resta de les funcions es desenvolupaven en un espai que la llum del sol inundava durant les primeres hores del matí.
Des de la dutxa, l'Eva McCanon es mirava en Ramon. Li agradava restar immòbil sota el brollador, recolzant l'esquena a les rajoles i deixant que l‘aigua tèbia li llisqués cos avall. Estimava aquell home -el pensament la va fer somriure- Durant molts anys, durant tota una vida, havia considerat
que l'amor era un luxe a l'abast de quatre idiotes de casa bona. Una fàtua pèrdua de temps que no es podia permetre i per la qual no s'havia sentit mai atreta ni preparada.
Havia nascut a Redwater Lake, Virgínia, un llogaret del qual no guardava cap imatge i que el seu pare biològic havia abandonat just a temps de no veure-la. Del pare només recordava un parell de fotos esgrogueïdes i un sobre amb una carta en la que havia enviat un bitllet de cent dòlars i una sèrie de vagues intencions de tornar. Va ser l'única i l'última. La mare va quedar trencada per aquell fet i mai més va aixecar el cap.
No havia tingut una infància feliç. De fet, poca cosa podia recordar d'allò que els altres deien infància. No va tenir germans, ni amics duradors. No havia tingut un poble, ni una casa, ni una escola on ubicar aquell conjunt de records més o menys dolços on es sol emmarcar la suposadament feliç vida dels infants.
Havia fugit de l'última resta del naufragi familiar quan tenia setze anys. Una mare per la que no sentia cap afecte i a qui no la unia cap lligam. Després de la separació, en els últims deu anys, només s'havien creuat tres o quatre trucades i alguna carta, per parlar d'enterraments o de paperassa. El desafecte era mutu i insalvable.
En els anys que van viure juntes van passar per deu o dotze llars diferents, buscant recer a casa d'alguna tieta o d'algun altre parent més o menys llunyà i sempre indiferent o clarament hostil. Només tenia records clars i una certa sensació de enyorança culpable dels tres anys que van viure amb l'avia, una senyora aspre i eixuta ja molt gran, que després de vint anys de vídua s'havia fet a un estil de vida auster i solitari. L'arribada no la va complaure i no va fer cap esforç per fer-les sentir a casa. No podia ni volia dissimular la nosa que li feia la seva filla. Però amb la neta va ser diferent. No van pretendre ser amigues ni simular-ho però compartien un objectiu. Una era massa jove i l'altre massa vella per enfrontar-se a la mare, però les dues desitjaven deslliurar-se d'ella. Van establir un pacte mai dit, potser mai pensat. Un pacte del que l'Eva no en va ser conscient fins molt després de marxar de casa. Fer-li a la seva mare la vida impossible. Quan l'avia va morir, l'Eva tenia quinze anys. La mare no va poder ni va intentar mai dissimular una alegria desbocada. Per fi havia heretat. Per fi tenia casa. L'Eva en canvi es va sentir del tot sola en el món i va saber que era l'hora d'espavilar.
Mirant en Ramon, des de la dutxa, tot allò li semblava molt llunyà. El va veure llevar-se i apropar-se a la mampara. Es van fer un petó a través del vidre.
-Bon dia!
La porta es va obrir a poc a poc sembrant de bombolles el terra de fusta i una mà ensabonada va sortir a buscar-lo.

***

Els laboratoris de l'Institute estaven ubicats en el mateix edifici on treballava en Ramon. Ocupaven tota la planta soterrani d'una immensa nau on més de dues-centes màquines treballaven nit i dia en una infinitat de processos de seqüènciació i anàlisi genètic en la més complerta assepsia. "La Caverna", en deien tots: Un inframón de virus i bacteris, de plantes i animals transgènics, d'on surgia tota la informació necessària per mantenir en peu l'imperi farmacèutic de l'Institute. Un inframón perfectament aillat, on passats els exhaustius controls de higiene i seguretat, no arribava la llum del sol ni cap altre senyal de l'exterior.
En Martin Sworetski, el director, el va rebre amablement. Es coneixien gairebé des de que en Ramon havia arribat i van travar de seguida una bona relació i fins i tot certa simpatia.
-Tu diràs a que devem la teva estimada presència a "la Caverna" -en Martin se'l mirava somrient i encuriosit. Coneixia prou en Ramon per entendre que la seva no era una visita de cortesia.
-Estic estudiant aquesta seqüència d'ADN. Per les dades que tinc es va processar aquí, als laboratoris de l'Institute, i voldria una transcripció original vostre per contrastar-la amb la de recursos informàtics i la que tenim penjada al NCBI . Li va allargar un paper amb les dades que identificaven la seqüència concreta entre la multitud que conformen l'ADN humà. En Martin es va mirar el paper amb atenció abans de centrar-se en el noi.
-Mai hem tingut cap error de transcripció amb les dades d'ADN. Els protocols de qualitat que seguim son obsessius, quasi paranoics. Què et fa pensar que hi trobaràs res de diferent entre les nostres dades i les de recursos informàtics?
La pregunta va agafar en Ramon a contrapeu i va haver d'improvisar la resposta.
-Martin, no dubto de la qualitat de la vostra feina però sí que en tinc de la informació que es dóna des de Recursos. No et puc dir gaire més. És només una intuïció i, ja comprendràs que fins que no m'aclareixi t'he de demanar que no comentis res amb el personal de Recursos. Segurament tot té una explicació lògica que simplement encara no he trobat.
En Martin se'l mirava atentament. També ell voldria tenir una explicació lògica per aquella demanda tan inusual.
-... I em pots dir que és el que t'intriga d'aquesta seqüència concreta?
-Doncs encara no. Primer vull tenir la teva seqüència original, tal com es va processar al laboratori, i quan l'hagi estudiat et podré donar les meves conclusions.
-Bé, no hi veig cap problema en complaure't però em deixes ben intrigat. Vols alguna cosa més?
-Només donar-te les gràcies. Quan ho tindràs?
-Avui es divendres... Hem de seguir el protocol... ja saps, burocràcia! D'avui en cinc. Passa dimecres vinent.
-Gràcies Martin. Te'n dec una!
Sortint de la Caverna va tornar cap a recursos informàtics. Mentre parlava amb en Martin havia tingut una altra idea.
Els principals laboratoris, que a nivell mundial, investiguen l'ADN conformen el que es coneix com a Projecte Genoma, constituït a principis dels 90 amb l'objectiu de seqüenciar la totalitat de l'ADN humà: Els tres mil dos-cents milions de parells de bases nitrogenades, que conformen l'estructura interna dels cromosomes.
Als anys 90, els processos de seqüenciació eren lents, costosos i molt complexes i, compartint la informació i els avenços, els laboratoris associats volien agilitzar les tasques d'investigació i l'estudi de la genètica humana sense reiterar esforços innecessaris.
Finalment l'any 2000 s'havia aconsseguit seqüenciar per primer cop un genoma humà complert. Pels investigadors de la casa, aquell inestimable i costosíssim llistat de bases era conegut simplement com "L'Oncle".
En Ramon va demanar informació sobre tots els estudis i recerques que s'haguessin fet de la seva seqüència misteriosa a qualsevol dels laboratoris integrats al Projecte Genoma.
-Tots? -va dir estranyada, la recepcionista.
-Sí, tots.
-Doncs, quina feinada! Passa a buscar-ho dilluns.
Estranyes idees l'anaven obsessionant. Quan més hi pensava més li semblava, tot plegat, una bogeria i per davant tenia tot un cap de setmana per emmalaltir dels nervis. Per sort a l'endemà podria parlar amb en Wang.


Union City, dissabte 28 de març

-Un Sistema Numèric Posicional Octal és tan normal o tan perfectament anormal com el nostre, que es Posicional Decimal.
En Wang, gras i amb la seva indomable i punxeguda cabellera, seia al sofà amb les cames creuades sota el cul com un vell mandarí al costat de la Gong, la seva dona, menuda i deliciosa, encantadora i amb un caràcter a les antípodes del seu home. Només duia dos anys al país i amb prou feines començava a entendre i parlar l'idioma.
En Ramon va obrir l'ampolla de Chianti que havien portat els convidats i va omplir les quatre copes. Badava els ulls i quasi la boca sense poder dissimular la ignorància ni la fascinació que sentia per la incontinència verbal, matemàtica i pedagògica d'en Wang.
-Uf! quina carona! Que a Espanya no en fèieu de mates al col·le? -se'n reia el xinès- Perquè m'entenguis: els nombres són simplement un conveni entre tu i jo. Tu i jo pactem que un pal dibuixat al terra representa una unitat "I" i dues unitats seran "II", i tres, "III", i quatre, "IIII". Ara som a l'edat de pedra. Aquella gent tenia com a molt dotze fills, o quatre dones, o vuit vaques, o quinze calaveres d'enemics devorats i anaven posant pals i anaven fent. Arriba un punt en què ja no funciona. Quan apareix l'agricultura i amb ella el comerç les coses es compliquen...
En Ramon gaudia de la conversa. Va servir més vi a tots quatre.
-... Ara, aquells bèsties, tenien tres-cents sacs de blat o cinquanta-sis ovelles o vuitanta-dues monedes de bronze. Ho veus, eh? Mal assumpte apuntar vuitanta-dos pals al terra! Acabaven esllomats! Van començar a resumir: Deu pals una X i vint XX i trenta XXX i per cada deu X posem una C o una K o el que tu i jo pactem. Amb això van anar fent. El sistema de numeració romà és només una variant d'aquest i els romans eren uns paios molt llestos i sabien calcular un munt de coses, però això té un problema. Com coi se suma XII amb CMIV si no és directament amb el cap?... i has provat de multiplicar? Impossible! Hi ha un altre sistema que apareix a l'Índia fa uns mil cinc-cents anys: escolta bé perquè aquest és el bo: Tu i jo pactem que cert gargot representa una unitat, un altre representa dues unitats i un altre tres i així successivament. Això té un límit: si a cada nombre hi assignem un nou gargot fins a l'infinit necessitarem un nombre infinit de gargots i un temps infinit per posar-nos d'acord. Així doncs hem de pensar una mica més. A cert punt haurem de començar a repetir gargots i d'aquí ve el concepte posicional. El mateix gargot varia de valor segons la seva posició. Et sonen les columnes? Sí, eh? Allò de les unitats, les desenes, les centenes… Doncs això. Un 1 és un 1 a la primera columna però esdevé un 10 a la segona i un 100 a la tercera. El valor total del nombre es defineix per la suma dels valors de les seves columnes. Si recordes el sistema dels pals veuràs que un pal és sempre un pal i una X són deu pals estigui en la posició que estigui.
En canvi el sistema posicional fa variar el valor de cada signe en funció del lloc que ocupa. Ho entens reietó?
En Ramon va aprofitar l'al·lusió per interrompre en Wang
-Doncs sí. Però el que no entenc és què té a veure tot això amb la seqüència que et vaig enviar.
En Wang va somriure encantat per la impaciència d'en Ramon.
-... Com anava dient, només manca un problema: el 0. El concepte 0 és el que fa possible els sistemes posicionals. Sense el 0 passaríem del 9 a l'11 i el que volem, és poder explicar que l'1 per si sol té un valor determinat pel fet d'estar a la segona columna, i... -va callar un moment per assegurar-se que en Ramon l'estava escoltant-el fet de començar la segona columna, i per tant de posar el 10, després del 7, sistema octal, o del 9, sistema decimal, és només un altre pacte entre tu i jo. De fet, hi ha un munt de sistemes de numeració i el de base 8 és dels més coneguts i útils en informàtica.
En Wang va callar i va prendre un bon glop de vi. Es va quedar mirant el sostre una bona estona mentre el paladejava.
-Maleït set ciències! M'explicaràs què dimonis és la seqüència d'una vegada?
En Ramon començava a estar histèric de veritat
-Ah! És cert, me n'havia oblidat! -va dir sorneguer- ...Eh, tens un paper?
En Ramon va sortir disparat a buscar-lo.
-Ja està, què més?
-Fes-me un favor: escriu un nombre nou per a cada lletra nova que jo digui. A la primera l'1 a la segona el 2. Ok?
-Sí!
-Molt bé: DDJDJKDJKEDJKERDJKERQDJKERQA. Què tens?
-Doncs :1121231234123451234561234567.
-Perfecte, ara seguim: DJKERQADF, Què es?
-És 123456718.
-Malament!
En Wang va saltar del sofà pres d'un histriònic atac de nervis.
-El set és l'últim nombre del sistema octal, tret del zero és clar! I per tant després del 7 ve el 10 i la F és un 0 . Em tornes a dir el llistat?
-... A veure... 123456710
-Doncs ja ho tens. El següent és DJKERQADF+DD, per tant ha afegit l'11 i el següent afegeix DJ, o sigui el 12. Avorridíssim no?
En Ramon es mirava el llistat sense poder-se creure el que tenia al davant. Ho va comprovar... el 12, després el 13, el 14, el 15, el 16, el 17 i després, com era d'esperar, el 20.
En Wang havia reprès entusiasta la seva dissertació.
-Però el més interessant del sistema posicional és que les columnes creixen endavant i també poden fer-ho enrera. Això ens permet pensar en altres conceptes com els decimals: 0,5!... Com expressaven els romans un 0,5? No podien. Havien d'inventar unitats de mesura més petites. Si no tinc un quilo de patates i no sé expressar en xifres tres quarts de quilo m'he d'inventar les unces, els quilats, les lliures o el que sigui per tal de seguir contant en nombres enters...
La dissertació anava i venia segons l'imprevisible fil argumental d'en Wang. En Ramon, sense escoltar-lo i, després de repassar concentrat els 21 trams i comprovar-ne la seva indiscutible exactitud, es va decidir a tallar-lo.
-Entesos -va dir- i què més en penses del llistat que et vaig passar?
-Què més?... Doncs, penso que si no l'has fet tu per prendre'm el pel, segur que qui l'ha fet pensava en un biòleg com tu, algun addicte a la química orgànica i no gaire sobrat de gambals...
-I per què ho penses, això? -va replicar en Ramon, intrigat, mentre en Wang somreia divertit aclucant els ulls fins a fer-los escletxes.
-Perquè no cal repetir 21 vegades una seqüència tan simple per fer-la entenedora. Arribant al 7 i després al 10 i a l'11 ja s'entén tot! Qui ha fet aquesta juguesca sabia que no l'adreçava a un matemàtic. És evident com un far en flames en mig d'una nit sense lluna! Em sap greu dir-ho però no té cap mèrit haver-la desxifrat.
En Ramon va retenir la frase "qui l'ha fet pensava en un biòleg". Sabia per experiència que en Wang solia encertar-la, encara que no tingués ni idea del que estava dient.
-I que passa amb aquest vi? Ja no t'interessa la meva conversa? -va seguir en Wang assenyalant la seva copa buida.
L'Eva els va interrompre per fer-los passar cap a la taula. Mentre ells xerraven havia disposat sobre les estovalles tot un espectacle. Per sopar, aquella nit, l'estrella era una novetat: ànec cruixent a l'estil de Xangai. En Wang quasi va saltar per sobre les cadires per abraçar-la.
-Eva! L'has fet tu? No saps com t'estimo, nena! Un ànec com els que faria la meva mare, si pogués comprar-ne un!
Tres hores més tard, enllestit el sopar fins a l'últim bocí, encara enraonaven i, acabat el vi, estaven atacant el bourbon. Les rialles estridents i sobtades pels acudits d'en Wang ja havien posat els veïns en peu de guerra i, assenyadament, van decidir plegar.
-Ah! Perdona... -va interrompre en Ramon, que havia estat mig absent durant gairebé tot el sopar- Què em deies en el teu missatge de que no sé dividir?
-La seqüència que em vas passar... De veritat, no ho saps? Al final m'hauré de creure que no l'has feta tu l'endevinalla. Em diràs algun dia de qui és, eh?
En Ramon se'l mirava impacient.
-La seqüència acaba amb uns exemples de suma, resta i multiplicació i normalment després ve la divisió... Espera que ho tinc aquí: "1+2=3, 4+4=10, 4-2=2, 6-3=3, 2x1=2, 4x2=" i aquí queda tallada. Per tant, la seqüència hauria de continuar amb un 10, que es el resultat de 4x2 en sistema octal, i després amb algun exemple de divisió. Misteri resolt?
-En Ramon va restar mut uns instants mirant-se el full que en Wang li atansava. Va témer que els altres poguessin escoltar-li els batecs del cor.
-D'on treus el més, el menys i el per? -va preguntar provant de dissimular l'ansietat.
-Uf, xaval! T'haurem de portar a escola un altre cop!
En Wang estava ufanós de la seva pròpia sapiència.
-Després de definir tots els nombres de manera més que reiterativa i arribat el 37, enlloc de continuar fins al 25.000, l'autor de l'endevinalla, per por d'avorrir-nos, decideix que ens vol explicar quatre cosetes que podem fer amb ells: per exemple sumar-los. I per això apareix la lletra T, que no pot ser un número perquè ja els coneixem tots, i després la lletra M, i després la S... Només cal mirar-ho un cop per comprovar que la T ens amaga el signe suma, la M el signe igual i la S el signe resta.
En Wang es va estranyar de l'expressió que es llegia a la cara d'en Ramon.
-Et trobes bé? -va dir-li.
-Sí, sí! Perfectament... Deu ser el bourbon que contraataca! Perdona.
-Bé, cuideu-vos i moltes gràcies pel convit i pel sopar que estava deliciós i, Eva, ets un sol ! Bona niiiit! -van repartir petons i abraçades i finalment van marxar.
En Ramon va tancar la porta darrere d'ells i es va dirigir a l'ordinador. Va buscar el punt on havia tallat la seqüència que havia enviat a en Wang.
Efectivament: si AUG=1 i CUG=0 aleshores... 4x2=10. Va sentir una esgarrifança tot al llarg de l'esquena "qui escriu endevinalles? qui fa sumes i restes dins l'ADN?"Quan es va girar va topar amb la cara amoïnada de l'Eva. S'havia assegut al terra, al seu costat.
-M'expliques què et passa? Què és tot aquest embolic de la seqüència que tant et preocupa?
En Ramon va respirar profundament. En silenci va mirar l'Eva per uns segons abans de somriure.
-Et prometo que quan tingui una resposta tu seràs la primera persona a saber-ho... i jo el paio més feliç de la Terra.


Union City, diumenge 29 de març

A les sis ja era despert. L'alba tot just s'intuïa en el cel de llevant. Una dutxa ràpida li va treure de sobre les restes d'alcohol i atuiment per enfundar-lo tot seguit en la disfressa de ciclista. Quan va deixar l'apartament, l'Eva encara dormia.
Va prendre el camí de Highwood Terrace, una avinguda ample vorejada d'arbres cap a la riba del Hudson. Allà va enfilar el Kenedy Boulevard resseguint cap al nord la vora del riu. Pedalar li era perfecte per alliberar el cap. Sobre la bicicleta podia abstreure's completament.
"Els fets:
-Dins un cromosoma qualsevol hi ha una seqüència d'ADN.
-Aquesta seqüència es biològicament estèril i prescindible però forma part del genoma de "l'Oncle"...
-No és possible que aquest fragment d'ADN hagi entrat i s'hagi inscrit al seu genoma des de l'exterior.
-Per tant, forma part de la seva herència genètica i per tant del genoma d'algun dels avantpassats de "l'Oncle"
Fins aquí res de particular. Totes les seqüències d'ADN són així. Últim fet:
-La seqüència conté codificada la descripció d'un sistema numèric i d'operacions matemàtiques perfectament racionals... "
Va sentir com se li acceleraven el batecs del cor
"... i per tant, si la seqüència fos correcte, si fos el que hauria de ser, si no hi hagués frau ni manipulació, ...no podríem evitar plantejar-nos les següents preguntes:
-Qui i quan, va ser capaç de construir i insertar, dins la dotació cromosòmica d'un ésser humà, una seqüència d'ADN amb tècniques que tot just ara comencem a esbossar?
-Qui i quan, va ser capaç d'encriptar la descripció d'un sistema matemàtic dins d'una seqüència d'ADN?
-Qui, quan i... Per què?..."
El brutal xerric de frens i el so del clàxon a tocar seu el van tornar de volta al món.
- Carajo, Cabrón! mira donde andas!
Amb les primeres llums de l'alba s'havia saltat un semàfor en vermell. Estava completament absort. Quan va aixecar la ma per disculpar-se, el taxista s'allunyava ja renegant a plena veu. Va aturar-se sobre la bicicleta i va mirar cap a l'est. L'espectacle del sol eixint darrera les colossals estructures de Manhattan el va corprendre.
L'alba, sempre igual i sempre nova, el va fer sentir diminut. Va veure la Terra girant en mig de l'espai. Una baldufa minúscula plena de vida, plena de milions de somnis. Una baldufa surant en el buit a la recerca de respostes... Estava astorat. Cada raonament, cada intent per trobar una explicació que defugís, que esquivés l'abisme que se li obria al davant se li girava en contra com un imparable pèndul.
Potser era el moment de saber formular una pregunta i de buscar-hi una resposta... Si aquesta arribava, seria capaç d'entendre-la?
Va sentir
un calfred sacsejant-lo de cap a peus. Va ventar el cap i es va alçar sobre els pedals. Les cames el van dur fins al Washington Bridge. Va travessar el pont fins a l'illa de Manhattan i la va enfilar cap al sud, camí del Central Park. Es sentia posseït per una energia inesgotable. El fred vent de la matinada l'empenyia per les avingudes desertes.
Havia de sortir de dubtes.
Quan va arribar a casa a les vuit es va trobar l'Eva preparant l'esmorzar. Suc de taronja i torrades amb melmelada.
-Ei! Ha anat bé?
-Molt! .. Uf!, estic cuit! Gairebé trenta quilòmetres! La ciutat està preciosa…
Anava xerrant i repartint les peces de roba per tota l'habitació fins que va entrar a la dutxa. A mig esmorzar va trucar a en Wang.
-… Siiiiiií ? -La veu deixava entendre, molt a les clares, que l'havien despertat a desgrat.
-Perdona que et molesti Wang, no m'havia fixat en l'hora, però es important. Per mi, si més no. T'he de fer una pregunta i vull que la pensis bé abans de respondre: La seqüència que et vaig passar i que tu vas resoldre, pot tenir cap altre sentit?, o pot no tenir-ne? ...Pot ser casual o aleatòria?
A l'altre banda de l'aparell es va sentir per llargs segons la respiració lenta d'en Wang envoltada d'un silenci dens i malhumorat
-I tant! Podria ser la partitura d'un tango, o la transcripció a l'egipci del tercer acte de Hamlet, i també podria ser completament aleatòria... I tant que sí! També un ximpanzé podria, aleatòriament, interpretar la Quinta Simfonia de Beethoven! -La veu sonava ben ofesa- Ramon, si no te'n fies de mi, no demanis la meva opinió. Està clar?
-Deng Lee Wang! Perdona'm. No es això. Però es que la teva deducció, que de fet és també la meva, em porta a unes conclusions que, simplement no puc acceptar... Perdona un altre cop. Confio plenament en tu, però vull pensar que tot plegat es un error, encara que cregui que no ho és, per això et demano que em confirmis el que voldria que no fos cert, per deixar de dubtar-ne... M'entens?
L'estrident riallada d'en Wang el va obligar a allunyar-se de l'auricular.
-Com vols que t'entengui, Ramon? Has provat a escoltar-te quan parles? M'estàs dient que penses el mateix que jo però que no hi estàs d'acord o alguna poca-soltada encara més increïble... M'has dit que confies en mi. Doncs me'n alegro, perquè així podràs explicar-me d'una vegada que dimonis es aquesta història de la seqüència... O no, Ramon?
Aquest cop el silenci es va produir a l'altre extrem de la línia. En Ramon dubtava de tot, però tenia clar que necessitava parlar amb algú de confiança, amb algú que li pogués aclarir els dubtes.
-Quan ens podem veure, Wang?
-Bé! El meu pijama és horrible, però si no t'importa...
-Què vols dir? puc venir ara?
-Ei! Ets tu el desesperat! Però t'he de confessar que mai t'havia vist tan llastimosament patètic i ja saps que a mi això m'encanta. Estic desitjant obrir-te la porta.
-No m'ho hauràs de repetir. Fins ara...
A corre-cuita va fer còpia de l'arxiu i anava per sortir quan l'Eva el va aturar davant de la porta.
-Al menys em faràs un petó de comiat, no? -En Ramon va esbossar un somriure culpable.
-Et vaig prometre una resposta i això es el que vaig a cercar. Seré el paio més feliç de la Terra quan te la pugui donar... Te'n recordes?
-Molt bé "Paio Més Feliç de la Terra" Espero que la resposta vingui al menys amb música. Per cert, t'aniria bé un vestit de "Mariachí" per cantar-me-la. M'ajudaria a prendre'm-ho amb bon humor -El posat seriós de l'Eva no encaixava amb el somriure dels seus ulls- Ves-te'n ara mateix, però me'n deus una. Per cert, et recordo que avui dinem a Da Capo. Espero que al menys arribis a temps de pagar el compte.
-No m'ho perdria per res del món -Li va fer un petó. Es sentia com un nen afamat amb el dinar a taula i amb una pilota nova esperant-lo al jardí. Li hagués agradat duplicar-se... Va sortir corrent.

***

El trajecte a casa d'en Wang era de poc més de deu minuts. De fet, quan vuit anys enrera va arribar als Estats Units, en Ramon havia buscat un apartament que estigués a prop de la seva feina i també del Campus on vivia en Wang. Ell era el seu primer i gairebé únic amic. S'havien conegut només arribar als Estats Units en un curs d'anglès per becaris estrangers. Es trobaven amb el mateix problema: Feia temps que estaven familiaritzats amb l'anglès acadèmic dels llibres i les revistes i de la enormitat de publicacions que flotaven a la xarxa. Entenien perfectament tota la xerrameca tècnica de les seves especialitats però al carrer no sabien ni com demanar-se un entrepà. Tots dos tenien accents molt marcats, un català i l'altre xinès i un pèssim anglès col·loquial. El primer dia que van coincidir a classe, en Wang, es va fer un fart de riure a costa seva. En Ramon va veure darrera les continues bromes la necessitat de guanyar-se'l i fer un amic. No s'hi va poder resistir. Es van fer inseparables i mentre va durar el curs en Wang el va arrossegar incansable a tota mena de festes, merders i situacions estrambòtiques per posar a prova les seves habilitats lingüístiques. Un èxit total: en sis mesos podien quasi fer-se passar per americans de tota la vida i la capacitat d'en Wang per explicar acudits amb perfecte accent novaiorquès amb la seva carota de Shangai era tan desconcertant com digna d'enveja.

El Campus de la Universitat de Tecnologia Aplicada de New Jersey estava enclavat ben a prop de l'estadi dels Giants, a quinze quilòmetres, seguint l'autopista 3. Constava d'un munt d'instal·lacions, d'edificis de tota mena i de zones verdes i esportives.Després d'identificar-se al control d'accés, on ja era un vell conegut, va aparcar davant el petit bloc d'apartaments on residia en Wang i va baixar a corre-cuita per enfilar les escales quasi a la carrera. El doctor l'esperava somrient. S'havia vestit i estava preparant l'esmorzar.
La Gong feinejava entre les plantes i les flors de la terrassa. Era encomiable la dedicació, l'amor que aquella noia sentia per aquelles fràgils i minúscules amigues. Elles la responien agraïdes i amb un desplegament de color i vitalitat que era l'enveja de tot el Campus. Havia seguit el seu home als Estats Units quan ell va obtenir la plaça a la Universitat. Era feliç a prop seu, l'adorava, però no podia amagar l'enyorança que sentia pels seus pares i el seu país. Aquelles plantes florides eren, a part del seu home, la seva única família.
En Wang va prendre impacient la pinça de memòria i va copiar l'arxiu dins el seu ordinador. Va crear un nou directori: "L'ENIGMA DE'N RAMON" mentre li dedicava una mirada burleta.
-Uauu! Es llarg això no?
-Són uns dos mil codons. Cada grup de tres lletres ho és. Són quatre bases nitrogenades agrupades de tres en tres i per tant...
-Són seixanta quatre possibles codons diferents -va tallar-lo en Wang que no suportava que envaïssin els seus dominis.
-Com a seqüència és curteta però ja veig que pels matemàtics potser és massa llarga... -va seguir en Ramon sorneguerament. En Wang va esclafir a riure
-No cal que em piquis. Ja ho estic prou. Què és tot això?
En Ramon havia estat rumiant la resposta a aquella pregunta des que havia sortir de casa.
-Doncs no n'estic segur. És un tram d'ADN humà que estic estudiant. Podria ser una cosa important o podria només ser una juguesca com et vaig dir l'últim cop...
-Què dius? Ets capaç de deixar l'Eva un diumenge a casa per venir a portar-me això. Ets capaç de treure'm del llit un diumenge per demanar-me que t'ajudi a resoldre-ho perquè estàs desesperat i em dius que no saps ni què és?.. Ramon, -en Wang el mirava de fit a fit- Havia entès que confiaves en mi.
-És tal com t'ho dic. El laboratori m'ho ha passat com una feina més, com una seqüència de genoma humà normal i corrent perquè l'analitzi però tinc els meus dubtes de que sigui una seqüència normal. De fet és evident que no és una seqüència normal i potser algú me la vol jugar només per riure, per posar-me a prova o per desprestigiar la meva tasca... o potser no. Ja t'ho he dit. No ho sé! Però necessito saber-ho -va dir visiblement alterat. S'havia esverat. En Wang va abaixar la guàrdia.
-Bé, noi. No en parlem més. Sigui el que sigui està clar que és important per tu. Ho estudiaré amb atenció -va parar un instant esperant la mirada d'en Ramon-... però vull estar informat de tot el que vagis esbrinant d'aquest assumpte...
-Ho estaràs, Wang, ho estaràs, i ... moltes gràcies!
Malgrat que l'idea inicial d'en Wang era deixar l'assumpte per més endavant, la inquietud d'en Ramon era contagiosa i s'hi van posar immediatament.
-Bé.. haurem de reprogramar un parell d'eines per ajustar-les al sistema Octal... i també pensar en les equivalències amb els codons... -Ja s'havia capficat.
A tres quarts d'una, en Ramon va sortir escopetejat a trobar l'Eva.

A la terrassa del Da Capo resplendia la seva cabellera llarga i negra. Com sempre havia aconseguit la millor taula i sostenia descuidadament el New York Times mentre reia complaguda les gràcies del cambrer. Quan en Ramon va seure, va deixar el diari a una cadira per rebre'l amb un gran somriure. Estava radiant.
-Arribes a temps. Tens gana? -De cop en Ramon hi va pensar. Des del sopar, tot i el tour ciclista, només havia pres un suc de taronja i mitja torrada. Estava famèlic. Van demanar amanida amb mozzarela, lassanya d'espinacs i ossobucco. Per beure van triar un vi negre italià del Piemonte: Un Barolo 2007. Feia més d'un any que cada diumenge dinaven a aquell restaurant. Els encantava la qualitat del menjar i el tracte afable i acurat que els donava el personal. Després de prendre'ls nota el cambrer seguia palplantat donant conversa a la noia.
Els ulls verds, el nas recte i finament traçat i els llavis generosos denotaven una clara ascendència irlandesa amb algun toc escandinau, però els cabells d'un negre intens i brillant, els pòmuls alts i l'estranya profunditat de la mirada parlaven d'una altra part de sang índia corrent-li per les
venes. La inqüestionable bellesa de la noia amb aquell punt d'exotisme afegit produïa en els homes un efecte fulminant. Les reaccions abraçaven tot un ventall que anava des del babauisme més còmic fins als abordatges més barroers. En Ramon ho patia de valent. Els entenia perfectament, però li era insofrible estar sempre envoltat de galls en zel per els quals ell era només una punyetera nosa. L'Eva semblava no adonar-se de res i es movia àgil i avessadament en mig de l'expectació que provocava amb naturalitat i amb amables somriures per tothom. Quan finalment el cambrer va marxar a contracor arrossegat per la demanda coral de les altres taules l'Eva el va fitar impacient.
-Què? com ha anat amb en Wang? M'explicaràs ja de que va tot plegat?
-Te'n faré cinc cèntims. Però primer m'has de prometre una cosa.
-Fet.
-... Que no te'n riuràs.
En Ramon va provar d'ordenar els fets de manera que fossin entenedors. Va tenir molta cura de no carregar les tintes i de no entrar en detalls. No volia donar la impressió de que creia en fantasmes i va exposar tan simplement com va poder les raons per las que estava intrigat o quasi millor engrescat. Va apuntar que sospitava que li estiguessin parant una trampa o una juguesca des d'algun departament del mateix Institute. L'Eva se'l va mirar molt seriosa
-Quan sortiràs de dubtes?
-No ho sé del cert. Demà tindré les dades de recursos informàtics i el dimecres les de "la Caverna" i espero que en Wang hagi pogut desentrellar alguna cosa més. Potser serà suficient amb això. Si més no, servirà per avançar...
-Vigila Ramon -va dir ella amoïnada- A l'Institute no en saben de jocs. Pensa bé el que fas i no els diguis res fins que no estiguis ben segur del que tens entre mans.
-No pateixis, només em fa por fer el ridícul exposant una teoria descabellada que potser té una explicació completament banal -va seguir en Ramon- A la feina hi ha molta confiança i si encara no els he demanat la opinió als companys es perquè...
-No ho facis! -la veu de l'Eva no donava peu a rèplica. L'arribada de l'amanida i les begudes va tallar en sec la conversa. La reacció de l'Eva el va sobtar. No l'havia vist mai tan imperativa. Ella sempre trobava una manera dolça de aconseguir el que volia i, encara més, de fer que tothom prengués per pròpies les seves idees. Mai li calia imposar-se. De fet, en tres anys no l'havia vist mai emprenyada. Li va fer por només de pensar-hi.
Els plats van anar arribant fins als dolços i el cafè. Van xerrar d'assumptes intranscendents defugint tornar al tema de la seqüència. A l'arribar a casa, l'Eva va seure al sofà encreuant les cames. Estava ben seria.
-Ramon -va dir.
-Sí?
-T'has preguntat mai perquè estic amb tu? -La frase el va posar en alerta. De fet era una pregunta que es feia tots els dies. Quasi a totes hores.
-Doncs sí, molt sovint...
-I tens una resposta? -va seguir ella.
-No. No la tinc. Ja ho saps, per mi es una cosa increïble. Jo...
-Jo te la donaré, Ramon -va tallar l'Eva- Te'n recordes del dia que ens vam conèixer? Al cocktail d'estiu al Goldman Sachs?
-Clar que el recordo...
-Doncs estava ple de nois guapos, ben vestits, amables i amb ganes de riure. Jo havia tallat amb el meu i havia decidit oblidar-lo quan abans millor. Quan ens van presentar em vas semblar molt atractiu. No anaves massa ben vestit i estava clar que a baix no t'esperava cap Ferrari. Però et movies i parlaves amb gràcia i a pesar de la timidesa vas saber fer-me riure -L'Eva enraonava mirant algun punt indeterminat al davant seu, com si estigués sola- Vaig pensar que n'estava tipa de fatxendes encorbatats i de les seves històries d'accions i d'opcions de compra. Vaig pensar que un noi guapo, jove i europeu, una mica tímid i potser sol i enyorat de la seva família em donaria la tendresa i les manyagues que necessitava... Per això et vaig triar -Es va girar i li va aclucar l'ull amb un somriure nostàlgic-... i no em vas decebre. Vas resultar ser la persona més dolça que he conegut. Atent, romàntic, generós... Un científic apassionat i idealista... Saps fins a quin punt es difícil trobar algú així en aquest món de taurons i de grans negocis?... No. No ho saps i no t'importa i fas molt bé. Ets molt especial però tens una cosa encara més extraordinària: Tens un ànima pura, transparent.
El va tornar a mirar durant uns segons. En Ramon esperava frisós el final d'aquella història.
-Mai t'he sentit dir res fora del que penses... Mai fins avui.
La frase va caure sobre en Ramon com una fuetada.
-Què vols dir, Eva? De què parles? Quan t'he mentit jo? ...Estàs equivocada.
-No Ramon. No m'has mentit, però tampoc m'has dit la veritat. L'assumpte de la seqüència et preocupa molt més del que em vols fer creure. No ho saps del cert, però en el fons creus que és molt important i no una brometa de cap departament, i si penses això les teves raons tindràs. No et sol fallar la intuïció, Ramon, -va arrossegar un silenci- creu-me: No diguis res a l'Institute fins que no tinguem i he dit "tinguem" perfectament clar què significa tot això i quines conseqüències pot tenir. Jo sé com funcionen allí. L'Institute no fa "bromes", i si fos una nova tàctica de Recursos Humans, cosa que no crec, perquè tenen mil maneres de controlar a tothom i no necessiten aquesta mena d'embolics, jo me n'assabentaré. Has de confiar en mi. Demà, amb tota la informació que reuneixis, m'explicaràs de veritat el que en penses. D'acord?
El to de l'Eva no deixava cap espai per la dissidència.
-Com saps tot això del que penso? -va preguntar mig atordit en Ramon.
L'Eva el va mirar llargament. Finalment va somriure.
-A tu no et sol fallar la intuïció. A mi no em falla mai. Es part de la meva feina... I ara a dormir. Demà serà un dia molt llarg.
A en Ramon li va costar agafar el son. L'Eva l'havia deixat ben amoïnat i definitivament la ditxosa seqüència li estava fent la vida impossible. Va desitjar no haver-se fixat mai en aquells maleïts codons.




Union City, dilluns 30 de març

Al finalitzar la reunió matinal, en George Feldman va voler fer un apart amb ell. El va portar fins al seu despatx i el va convidar a seure.
-Ramon, Ramon... T'he volgut estalviar el viatge a "la Caverna". Ja veus. Aquí estem sempre disposats a fer-vos la vida més fàcil, eh?... Sorprès? En Martin, molt amablement, m'ha comunicat el teu encàrrec -en Ramon es volia fondre- Ja m'ha advertit de que és un assumpte un pel delicat i que vols discreció, sobretot amb els de Recursos. Però ja saps com son "Els Protocols"! ...M'ha d'informar d'aquestes coses i així ho ha fet: Un gran paio en Martin Sworetski, oi que sí, Ramon? Bé, jo personalment et portaré la seqüència però per desgràcia no podrà ser fins divendres -va dir amb un esbufec de resignació- Sí noi, em sap greu però els tràmits i la seguretat ens acabaran asfixiant! Per donar-te una nova transcripció original ens calen un munt de signatures... Increïble la burocràcia, no?... Però bé, espero que no descobreixis res que ens faci avergonyir. Per altre banda et puc assegurar que a Recursos no saben ni sabran res de tot plegat fins que tinguem les teves conclusions. El que sí que vull és que m'expliquis per què dubtes de la informació que ens donen. Me'n pots fer cinc cèntims?
En Ramon es va sentir l'home més estúpid del món per haver pensat que una indagació com la seva podria anar endavant sense aixecar sospites. Va pensar a explicar-ho tot i només es va aturar per l'Eva. Es sentia superat.
-George, ja li vaig dir a en Martin que fins que no comparés les dues seqüències no podria treure cap conclusió i per tant et demano que em donis l'oportunitat de fer-ho abans de prosseguir amb aquesta conversa.
La mirada que en George li va dedicar era tot un poema. En Ramon va pensar que amb un senzill audifon qualsevol podria escoltar els grinyols del seu cervell treballant a tota màquina. De fet, gairebé es podia olorar el fum que se'n desprenia. Finalment el va veure somriure.
-Quan tinguis la seqüència em faràs un bon informe. Oi que sí Ramon?
-Sí George. El tindràs.
-Ramon, Ramon... saps que valoro enormement la teva feina. De fet, crec que tot aquest embolic és el resultat del teu zel. De la cura i de l‘extraordinari interès que poses en fer les coses ben fetes. Només puc felicitar-te i encoratjar-te a seguir així, Ramon. Només el que arrisca s'equivoca, però només el que arrisca té opcions de guanyar. Guanyis o t'equivoquis aquí estimem els que tenen el valor d'arriscar-se... Ens veiem divendres -va afegir mentre s'aixecava de la taula i el convidava a fer el mateix.
-Entesos...
-Ah, Ramon. Sé que no cal que t'ho digui però ho he de fer. Sigui el que sigui el que hagis vist d'estrany en la seqüència, et recordo que tot el que s'investiga a l'Institute és informació reservada i no es pot posar en coneixement de ningú aliè a l'empresa sense autorització expressa.
-Ho sé George, ho sé -En Ramon afirmava amb el cap mentre empassava saliva. Pensava amb en Wang.
Va passar per recursos informàtics a recollir els informes sobre la seqüència. Mentre esperava al taulell va intentar copsar alguna actitud diferent en els operaris, alguna mirada burleta, còmplice o hostil. Tot just hi va percebre la pesada indolència dels dilluns.
En arribar al seu despatx va deixar el sobre damunt la taula. L'excitació que l'havia empès des de l'inici de tot plegat s'estava esvaint. Només quedava el neguit. Va mirar el correu electrònic i tot just va trobar les habituals circulars de l'empresa. Va enviar un missatge a en Wang recordant-li la necessitat de ser discret amb tot aquell assumpte. L'advertència d'en George l'havia deixat intranquil. Va trucar l'Eva i la seva veu li va semblar estranyament seca.
-Ara no puc parlar. Ens veiem després.
Definitivament va maleir el dia en que va començar tot plegat. Estava posant en perill l'amistat d'en Wang, la seva feina i el pitjor de tot: Potser estava perdent l'Eva.
El dia va passar lent i anguniós.
No va tenir esma d'obrir els informes de Recursos. Ja s'ho miraria a casa. Va imaginar les possibilitats de trobar una explicació raonable per oferir a en George i va decidir no marejar-se més fins que no s'ho hagués estudiat. Havia de parlar amb l'Eva. Potser en feia un gra massa amb tanta prevenció i tanta cautela.
Quan la va recollir davant el Goldman Sachs el va sotmetre a un interrogatori en tota regla. Li va fer reproduir punt per punt i paraula per paraula tota la conversa amb en George Feldman. Estava ben capficada.
-No estàs exagerant? Tanta pregunta i tanta insistència sobre una conversa de treball de tres minuts comença a semblar paranoica -va dir en Ramon que s'anava estressant per moments. L'Eva se'l va mirar seriosa.
-No Ramon. Potser jo també t'hauré d'explicar algunes coses de la meva feina. Et sorprendré... -va respondre secament.
En Ramon va callar. De fet no en sabia res del dia a dia de la feina de l'Eva. Era secretària d'alta direcció de l'Institute. La secretària personal i mà dreta del conseller delegat, el totpoderós Julius Fenderstein.

***

Quan van arribar a l'apartament van desparar la taula del menjador. En Ramon hi va deixar el sobre de recursos informàtics i des de l'ordinador va obrir l'arxiu amb la seqüència mentre l'Eva preparava el cafè.
Amb les tasses fumejant, en Ramon va donar ordre d'imprimir un llistat de parells de bases i després d'un xerric metàl·lic i una lleu sotragada, la impressora va anar escopint els fulls i apilant-los a la safata. L'Eva, asseguda al davant, s'ho anava mirant impacient fins que ell els va disposar sobre la taula.
-Bé! Aquí la tenim... -es va escurar el coll- La seqüència d'ADN què m'està marejant és un intró, per tant és un tram no codificant en mig d'un exò que codifica per proteïna i que, com a tal, un cop processat a ARN-missatger...
Sense dir res, l'Eva havia alçat una cella. De sobte, en Ramon es va adonar de que mai en tres anys li havia comentat ni un borrall de la seva feina i de que hi havia un abisme entre el que ell podia explicar i el que l'Eva pogués entendre. Va tancar els ulls i va intentar recordar com havia anat la seva primera classe de genètica.
-Tornem a començar... Fixa't en això -li va mostrar el primer dels fulls que havia escopit la impressora: Una inacabable sèrie de lletres aparellades- Son parells de bases. Com veus, només hi ha quatre lletres diferents que representen les quatre bases nitrogenades que formen l'estructura interna dels helicoides d'ADN: A, U, C i G.
-Helicoides d'ADN? -va preguntar ella obrint els ulls amb sobreactuada curiositat.
En Ramon va alçar una mà demanant paciència. Uns segons més tard va tornar amb el telèfon de taula a les mans i va alçar l'auricular. El cable va quedar penjant a l'aire amb una lleu oscil·lació.
-Aquesta forma cargolada que fa el cable és el que diem un helicoide, però només és la meitat: T'imagines l'hèlix d'un avió? -l'Eva va assentir- Doncs, ara imagina't la figura que tracen les dues puntes de l'hèlix quan avancen per l'aire -va percebre un nou i ràpid assentiment en els ulls de la noia- Aquest cable es la trajectòria d'una de les puntes. Ens manca un altre d'igual que avança girant en el mateix sentit però a l'extrem oposat de l'hèlix. A l'ADN, aquests dos helicoides, que diem antiparal·lels, estan travats l'un amb l'altre amb uns travessers disposats com graons d'una escala de cargol... A cada graó tenim un parell de bases nitrogenades... -En Ramon es va aturar fins que va veure fer-se el llum als ulls de la noia- El seu ordre al llarg de la cadena determina la informació que conté l'ADN. Son dues cadenes i no es llegeixen per parelles sinó agrupades de tres en tres, els graons de la dreta amb els de la dreta i els de l'esquerra amb els de l'esquerra, seguint el seu ordre dins la cadena. A cada grup de tres bases li diem codó... -va mirar-se l'Eva i va somriure veient que encara el seguia-... Per tant, aquestes cadenes les llegirem agrupant les lletres de tres en tres per formar codons. El resultat son cinc codons per cada banda: ACU, AAG, CCU, AGA, CUC, a la dreta, i AGA, UUC, GGA, UCU i GAG a l'esquerra -la noia va tornar a assentir convidant-lo a continuar. En Ramon es va allisar els cabells reflexivament buscant un camí prou planer per on seguir.
-El genoma humà es com un llibre que consta de tres mil dos-cents milions de parells de bases com les que acabem de veure. Si equiparéssim cada parell de bases a un lletra del nostre abecedari en tindríem prou per escriure unes 5000 novel·les de bona mida: Tota una biblioteca... Aquest enorme llibre, està escrit en un idioma del que tot just ara comencem a entendre algunes paraules. Molt poquetes. Sabem que, més o menys, l'1,5 per cent d'aquestes lletres son gens que serveixen per construir proteïnes. De la resta, del 98,5 restant, tenim idees, intuïcions, sospites... Fins fa poc es pensava que la immensa majoria de l'ADN humà era balder: simples residus inútils d'estadis evolutius anteriors, però tendim cada cop més a ser prudents. De mica en mica es van trobant relacions profundes i complexes entre trams d'ADN que crèiem que no interactuaven en absolut i el resultat és que, malgrat que cada cop hi dediquem un esforç més gran, creix sempre més el nombre de les qüestions obertes que el de les resoltes...
L'Eva va ventar el cap mirant-lo incrèdula.
-Perdona però... Quants milions de bases has dit?
-Tres mil dos-cents milions.
-Fuà! ...Doncs, no m'estranya que no us aclariu de res! -En Ramon va somriure abans de seguir.
-El tram que em té obsessionat es el que, tècnicament, coneixem com un intró, i... Què és un "intró"? Un intró és un tram de codons encaixat entre dos trams d'un exó... i paciència que miraré d'explicar-me: Els exons o géns son les seqüències d'ADN amb les que el nostre cos processa les proteïnes, que el cos necessita per viure i desenvolupar-se. Però alguns exons contenen entremig trams no codificants: "Introns", que sembla que no hi pinten res, perquè no influeixen en la definició de la proteïna, i sempre s'havia pensat que eren una mena de defecte o residu balder, però ja t'he dit que en genètica res no son faves contades. És un tram no gaire llarg, d'uns dos mil codons, i en principi ben intranscendent, perquè un cop transcrit a ARN és eliminat de la cadena i no en queda res de la seva informació en la proteïna resultant, però té alguna cosa especial. Més especial quan més te'l mires. Conté una reiteració evident, una sèrie sempre igual de codons que es repeteix un cop i un altre afegint un codó per cada volta...
L'Eva va assentir de nou.
-... I quin sentit li veus a tot això?
-No li vaig veure cap "sentit" però em va intrigar i per això li vaig passar la seqüència a en Wang, sense dir-li d'on venia, i va deduir tranquil·la i immediatament que es tractava de la descripció codificada d'un sistema de numeració seguida d'una sèrie d'operacions matemàtiques perfectament racionals i comprensibles...
Després de sacsejar el cap un parell de cops, l'Eva es va aixecar deixant-lo amb la paraula a la boca.
-Para! Para, que m'he perdut! -va dir mentre marxava. Va reaparèixer dos minuts després portant la glassonera, un parell de gots baixos i una ampolla del millor whisky escocès: El de les grans ocasions. Va seure al terra creuant les cames i recolzant l'esquena sobre una pila de coixins.
-Molt bé Ramon. Ara ja pots explicar-me amb molta calma què és això del sistema de numeració -va dir mentre omplia els gots.
En Ramon encara sostenia el full a la ma. Va somriure admirativament davant la parada que havia muntat la noia en un moment.
-A veure... Simplement em va estranyar aquesta reiteració i per això li vaig demanar opinió a en Wang... i segons ell no hi ha cap mena de dubte. La seqüència és el que és i és del tot impossible que sigui cap altre cosa.
-... Però què hi fa una cosa així amagada entre els codons?
-Veig que ja ho has entès. Aquesta és la pregunta del milió de dòlars.
-... I em pots explicar que diu en concret la ditxosa seqüència?
-Tot just sé alguna cosa de com comença...
El telèfon els va interrompre.
-Sí? -en Ramon va despenjar malcarat però va mudar el gest immediatament en un ample somriure. Era just l'única persona en el món amb la que volia parlar- És en Wang! -va xiuxiuejar mirant a l'Eva i prement el botó de l'altaveu. Els brams del doctor van inundar la sala
-Ramooon!!! Esteu bé? On tens la meva estimada cuinera?
-Vigila el que dius Wang. La teva estimada cuinera t'està escoltant -va replicar ella divertida reclinant-se sobre els coixins- Què se't ofereix estimat golafre?
-Porto des d'ahir i tot avui donant-li voltes a la seqüència -va seguir en Wang- Recordes que et vaig dir que qui l'havia fet no pensava en un matemàtic sinó en un ecologista motxillero i poca-solta com tu, Ramon?
-Ho recordo perfectament.
-Doncs noi! Et ben juro que les coses han canviat.
-Què vols dir?
-S'està complicant extraordinàriament. Després d'explicar el Sistema Octal per a menors de cinc anys, de fer quatre parides de sumes, restes, multiplicacions i divisions i de definir tota la sèrie de signes operacionals, ha trepitjat gas a fons i encara el busco... Mare meva! Aquest tio en sap de Matemàtiques! -en Wang estava excitat- No sé on coi haurà estudiat. Segur que ni aquí ni a la Xina però t'asseguro que en sap... El que vull dir es que aquest tio fa unes formulacions que no havia vist mai. M'ho estic passant pipa!
-Wang, què fas aquest vespre? -va intervenir l'Eva.
-Doncs ja ho veus què faig, no? M'heu ben enredat amb aquesta història!
-Nosaltres també tenim coses per explicar-te. Pots venir?
-Ummh!, no ho sé. La Gong no es troba gaire bé...
-Us puc fer un rissoto o uns fideus xinesos o millor et sorprendré... i avui el vi el posem nosaltres. Us animeu?
-Eva, No m'ho facis això! que ja saps que no tinc defenses contra les teves armes... Parlo amb la Gong i us truco ara mateix.
-Va!... No cal que truquis
. No et facis pregar! Veniu, i ja està, i ens ho expliques tot tranquil·lament!
-Vaaale..!
Quan es va sentir el soroll de l'aparell al penjar-se, en Ramon va anar a seure al costat de la noia. Va prendre el seu got, va fer un petit glop i el va assaborir llargament.-Me'n alegro que estiguis gaudint del whisky, però no et passis perquè encara m'has d'aclarir moltes coses. No em penso moure d'aquí fins que no entengui exactament tot el que estaves dient.
-D'acord, t'ensenyaré una cosa del que fem... -havia entrat a la web de la NCBI i es va posar a repetir el mateix procés que havia fet al seu despatx quatre dies abans-Gravo el meu arxiu aquí i demano al programa que busqui la mateixa seqüència dins el genoma de l'Oncle.
-... l'Oncle?
-Així li diem a l'únic genoma humà complert de que disposem fins ara, amb tots els seus milions de bases. A part de "l'Oncle" hi ha molts trams dispersos seqüènciats per un munt de laboratoris amb objectius de recerca concrets sobre gens, proteïnes, mutacions, etc. Però l'Oncle, es el primer genoma complert, garantit i fiable, que tenim els investigadors per treballar... Un segon que veuràs com va... -va definir els paràmetres de recerca de la seva seqüència- Li he demanat que la busqui i la compari amb la que em van donar a recursos informàtics i mentre treballa ens mirarem aquest sobre.
-Que és?
-Doncs un recull de totes les investigacions que hagi fet qualsevol dels laboratoris integrats al Projecte Genoma sobre aquesta seqüència.
-... I què esperes trobar-hi?
-Doncs, no ho sé... -va esparracar el paper i un cop extret el contingut va ventar el cap visiblement decebut. Tot just hi havia mitja dotzena de fulls grapats-
-Buf!
-Què passa?
-Doncs, de fet, passa el que era d'esperar... -va dir mentre els fullejava- Molta teoria i moltes referències sobre l'exò i la seva proteïna resultant i ni una paraula de l'intró. L'intró, com ja t'he dit, no codifica, i per tant el seu interès farmacològic o medicinal és, en teoria, nul. Els laboratoris no inverteixen temps ni diners en el que a priori no sembla rendible. Ningú hi ha vist res d'especial perquè bàsicament ningú se l'ha mirat -va escrutar ràpidament les ratlles desanimat i va deixar els fulls sobre la taula-... Res més que obvietats.
L'Eva se'l va mirar greu i atentament abans de formular la següent pregunta.
-Perdona Ramon, però porto estona esperant una explicació molt concreta i no veig que t'hi acostis... Vull dir: On són el números? -En Ramon va alçar les celles sorprès per la pregunta- M'estàs parlant de codons i de bases nitrogenades, d'ADN i d'introns i exons i de coses de les que amb prou feines entenc res. Però d'on treus els números dels que parleu tu i en Wang? Com em pots demostrar que no son simples imaginacions? Perdona, però t'hauràs d'esforçar una mica més si vols que t'entengui -En Ramon va assentir fent-se càrrec dels dubtes de la noia.
-No, perdona tu. Tens raó. Et vas perdre la fantàstica exposició d'en Wang... i per desgràcia jo no soc en Wang -va rumiar una estona abans de parlar- Et posaré un exemple diferent. Aquest el puc explicar perquè l'he viscut... A veure: vas inventar o fer servir mai un codi secret quan eres petita?
-No. A casa no estàvem precisament per codis secrets -va respondre secament.
-Recordes el meu cosí Jordi de Banyoles? -va esperar el seu assentiment i va seguir amb el seu to més pedagògic mentre li prenia les mans- Doncs t'explicaré un codi que ens vam inventar tots dos: En Jordi i jo teníem un lloc on ens reuníem per tramar les nostres bretolades. Era sota la pedra que encara fa d'altar entre els murs escapçats de l'antiga església de Sant Martirià, al cim d'un petit pujol que hi ha sobre l'estany de Banyoles. El nostre Quarter General.
Suposàvem que ens espiaven i que estàvem envoltats d'enemics disposats a sabotejar els nostres plans. Només teníem deu anys però érem llestos i amb l'ajut d'un conte d'espies ens vam mig inventar i mig refer un codi per deixar-nos missatges xifrats. El codi secret que vam discutir durant moltíssimes hores anava així: cada lletra de l'abecedari: a, b, c... era substituïda per un grup de tres números 1, 2 i 3 en el seu mateix ordre de menor a major: El primer el 111 i l'últim el 333. Així la A, l'escrivíem 111. La B, era 112, la C, era 113, la D, era 121, la E, era 122 i la F, era 123..., 131, 132, 133, 211, 212, 213... S'entén? -va veure un clar assentiment en els ulls atents de l'Eva i va seguir parlant-... Després ens va semblar que a pesar de la tremenda sofisticació del nostre codi, algun enemic molt poderós podria arribar a desxifrar-lo i vam canviar l'1, el 2 i el 3 per les lletres del nom del gos d'en Jordi. En "Tac". Estàvem salvats!
En resum T=1, A=2 i C=3. Per tant: A=TTT, B=TTA, C=TTC, D=TAT, E=TAA, F=TAC, G=TCT... Apunta-les totes que després farem una prova -va dir en Ramon insistint en la pedagogia-... V=CAT, W=CAA. X=CAC, Y=CCT i Z=CCA -va acabar.
-Vam pensar que el nostre codi era veritablement indesxifrable quan vam escriure el nom del gos Tac que resultava ser CTATTTTTC! Ningú podria endevinar un codi tan i tan enrevessat! De fet, un cop vam acabar de marejar totes les possibilitats que ens oferia el codi i de deixar-nos mitja de dotzena de missatges ultrasecrets a l'amagatall ens en vam oblidar completament d'ell i de tota la feinada que ens havia donat...
-Es segur aquest codi? -va interrompre l'Eva. La pregunta va sorprendre en Ramon-... No ho seria per escriure missatges llargs. Amb els programes de desencriptació que hi ha no funcionaria en absolut, però per un missatge curt crec que sí. Perquè ho preguntes?
L'Eva va arronsar les espatlles...
-Ni idea. Algun dia podria ser útil.
-Pots escriure EVA? -va prosseguir en Ramon.
-I tant! … queda … TAACATTTT. Sí?
-Perfecte! I ara ho entendràs a la primera. Hem convertit lletres en números i números en lletres i així les lletres s'han convertit en altres lletres i no hi ha cap problema. Només ens ha calgut posar-nos d'acord en les equivalències. Amb la seqüència de codons passa el mateix...
El xiulet de l'ordinador el va interrompre. Es va alçar i va clicar el ratolí per accedir al resultat de l'anàlisi.

"IDENTIFICACIÓ POSITIVA
SITUACIÓ: CROMOSSOMA-12-A
GRAU DE COINCIDÈNCIA 100
VARIABILITAT 0,00"

-Veus? Són completament idèntics. L'arxiu de recursos i el de l'NCBI són el mateix. Això no té res de particular perquè la seqüència es va processar a l'Institute i els del NCBI tenen una simple còpia. El que em preocupa és que hagi estat manipulada. Seria molt greu perquè tots els equips de investigació tenen accés a aquestes dades i l'Institute n'és el responsable i hauria de garantir la seva fiabilitat... Sort que ningú s'ha posat encara a estudiar-lo...
-Estàs segur de que ha estat manipulada?
-No. No estic segur de res, per això he demanat la seqüència original tal com es va processar al laboratori... L'ADN és ple de misteris però... Formulacions matemàtiques codificades? No té sentit. No crec en fantasmes... Ha d'haver una explicació racional per a tot això.
L'ordinador va tornar a xiular i un nou missatge va aparèixer a la pantalla

"IDENTIFICACIÓ POSITIVA
SITUACIÓ: CROMOSSOMA-12-B
GRAU DE COINCIDÈNCIA 100
VARIABILITAT 0,00"

-Què t'agafa a tu, ara? -va dir en Ramon adreçant-se en veu alta a la pantalla- ...Ja m'ho has dit això, com és que tornes... ? -va emmudir de sobte. Els ulls s'havien clavat al final de la segona ratlla de l'avís: "...CROMOSSOMA-12-B". Va tornar a l'avís anterior i es va sentir el cor bategant desbocat sota la camisa. No hi havia dubte: "...CROMOSSOMA-12-A"
-Què passa Ramon? -Va preguntar ella.
-... Que és increïble.
-El què?
-La seqüència... està repetida. Està doblada al genoma de "l'Oncle", completament idèntica...
-... I?
En Ramon es va passar les mans pel cap provant d'allisar-se els cabells o d'aclarir-se les idees abans de mirar-se l'Eva.
-A veure... M'explico: Cada un de nosaltres disposa de vint-i-tres parells de cromosomes. Vint-i-tres del pare i vint-i-tres de la mare... A part de l'X i el Y que defineixen el sexe tots ells contenen informació equivalent i tenen la mateixa estructura, però mai són idèntics... Però resulta que segons aquest llistat el nostre estimat "Oncle" tenia un pare i una mare amb dos introns tan completament inútils com perfectament idèntics ...i això és absurd, simplement no pot ser...
-Per què no pot ser?
-Perquè els introns són ADN no codificant i presenten sempre uns índex de variabilitat molt elevats. Són cadenes què poden mutar sense que passi rés que, en teoria, podrien desaparèixer sense que la següent generació se'n ressentís en absolut, que no pinten res... Però aquestes dues seqüències no tenen ni una sola variant en l'ordre de les seves sis mil bases... Ni Una!... És impossible.
-Però aquí estan, per què és impossible?
-Perquè, segons en Wang, la seqüència amaga un missatge encriptat: Sistemes i formulacions matemàtiques i això no va així... D'altres coses no sé res però d'aquesta sí. A l'any 2000, quan es va acabar de transcriure el genoma de l'Oncle, no existia ni de lluny la tecnologia necesària per construir una seqüència com aquesta. Inclús si pretenguessim construir-la avui, amb tot el que hem progressat, ens portaria anys aconseguir-ho. A més l'Oncle va ser escollit acuradament entre molts candidats. El Projecte Genoma va triar algú sense enfermetats hereditàries, sense antecedents d'endogàmia ni d'incest, algú sa, normal i corrent: Un homo sapiens completament estàndard i van investigar a fons el seu arbre genealògic per assegurar-se'n. L'Oncle va nèixer el 1964, per tant els seus pares devien nèixer els anys trenta quan ningú tenia ni la més mínima idea del què era ni de com funcionava l'ADN i el fet que la cadena estigui doblada ens diu que els progenitors de l'Oncle tenien necessàriament un antecessor comú que, tenint-la, la va transmetre als seus fills... Estariem parlant de fa molts
anys... d'una pila de generacions.
-I això que significa?
-Significa que la seqüència només pot ser un sabotatge informàtic -va dir ventant el cap- Qui estigui darrera de tot això, està jugant molt fort. Algú està manipulant les dades de recursos de l'Institute i de retruc les de NCBI.
-Un sabotatge?
-Em temo que sí, i ja són dues les seqüències manipulades del genoma de l'Oncle. Quantes més n'hi poden haver?
El timbre del carrer els va sobtar -En Wang! -l'Eva es va alçar d'un salt per obrir la porta- ...i no hem preparat res per sopar! Ens mata! -El doctor va entrar excusant-se per l'absència de la Gong i va acceptar somrient el primer got de whisky. Va seure al sofà sobre les cames encreuades i va aspirar en silenci l'aspre aroma de fusta. En Ramon, s'el mirava esperant el moment per començar a exposar tota la cadena de raonaments que havien desplegat aquella nit.
Durant ben bé una hora en Wang va anar bevent, preguntant i assentint pausadament. Quan en Ramon va acabar, el doctor va restar mut. Ningú semblava pensar en el sopar. Apurat el tercer vas de licor, en Wang es va posar lentament en peu. El licor anava fent el seu camí.
-Ramon... l'altre dia em parlaves d'una broma dels de Recursos Humans, avui em parles d'un sabotatge a l'Institute i al NCBI... Jo no sé a qui teniu a Recursos Humans ni sé qui pot ser aquest sabotejador, però si finalment t'enteres de qui ha fet aquesta seqüència me l'has de presentar -va callar per un instant mirant-se'l fixament-... perquè serà el fitxatge estrella de la Universitat de Matemàtiques de New Jersey -va fer un altre glop de whisky- Ramon, encara no sé què és el que estic intentant desxifrar, però sé que no és una brometa...
-Per què no?
-Perquè és extraordinari. No pot ser en absolut una xorrada feta per un aficionat. Es molt avançat i sobretot... Com dir-ho?: És diferent. Els conceptes Matemàtics son universals, són iguals aquí, a Samarkanda i ho serien a Alfa Centauro, però els sistemes per formular-los no ho son. Tenim una cultura pròpia de les Matemàtiques i malgrat això aquesta seqüència en sembla totalment aliena. Desxifrant els seus continguts he tingut la sensació d'estar trepitjant una terra completament verge... -va callar i va senyalar-se l'avantbraç- Veieu com tinc els pels només de pensar-hi?... Ramon, no sé qué aconsellar-te respecte el que has de fer amb l'Institute o el NCBI. No entenc ni un borral de biologia ni sé a que us dediqueu els del Projecte Genoma però t'asseguro que aquesta seqüència és fascinant i que no pararé fins entendre el que ens vol dir.
En Ramon l'escoltava mig estabornit. Va ventar el cap repetidament probant de trovar un punt de convergència entre els seus raonaments i els d'en Wang. No en va veure cap. No existien.
-Però si no és un sabotatge, què collons creus que és?
-Ja t'he dit que no en tinc ni idea, però la seqüència, sense fer ús d'una sola paraula, ha construit tota una nova aritmètica i està avançant amb la formulació de les lleis de la geometria amb una coherència i una concissió completament desconcertants.
-A veure Wang... -va interrompre en Ramon- Si no fos un sabotatge, si els pares de l'Oncle haguessin dut realment aquesta seqüència dins el seu genoma, implicaria que ja estava escrita abans de que neixessin... als anys trenta... Als anys trenta, era impossible construïr cadenes de bases com aquestes i injertar-les dins d'un exò... Dins els exons de dues persones que casualment es trobarien molts anys més tard i decidirien tenir un fill que, casualment, seria l'escollit per construïr el primer genoma humà complert... No veus que no pot ser? A més, quin sentit té encriptar formulacions matemàtques dins l'ADN? A quí aniria adressat un missatge com aquest?
En Wang es va passar lentament els dits entre els cabells intentant dominar les revoltades punxes
-Jo sóc matemàtic... No sé el que pot i el que no pot ser en el teu món de la genètica, però t'equivoques quan dius que el missatge està encriptat. Està codificat i encriptació i codificació són conceptes antagònics. Quan encriptem l'objectiu és amagar una informació i quan codifiquem l'objectiu és traduïr aquesta informacio a un llenguatge útil i comprensible... T'ho vaig dir l'altre dia: El sistema de numeració octal està reiterat fins molt més enllà del que seria necessari. És com un far en la nit. És impossible no veure'l i la prova és que tu mateix, sense entendre'l t'hi vas fixar i... A qui va adressat? Tu el vas descobrir, jo l'estic desxifrant... Ja tens la resposta: està adressat a qualsevol que el pugui entendre -va callar clavant els ulls en els d'en Ramon durant dos llargs segons- Ja ho tinc, Ramon... Creus en els Ovnis?
La pregunta el va deixar bocabadat.
-Au va! No fotis! Creus tu en els Ovnis?
-No hi creia fins avui... -la sorruda mirada d'en Wang es va anar descomposant fins a esvaïr-se en una estrident riallada. Com sempre li estava prenent el pel. En Ramon va ventar el cap. No sabia si empipar-se o respirar alleujat per la broma. Va decidir deixar el tema i anar cap a la cuina. Tenia gana.
Mentre en Wang s'explaiava explicant acudits de marcians, van anar apareixent unes amanides d'enciam i tomàquet i unes torrades amb foie i mantega mentre al forn es gestava alguna cosa de més consistència. De cop, el sopar s'havia convertit en el centre de tots els pensaments. Van obrir unes cerveses i van seure tots tres al voltant de la taula.
-Ara en serio. Saps ja de què va la seqüència?
-Bona pregunta! -va respondre amb un mig somriure redreçant-se al sofà- Al meu país tenim un vell proverbi que diu: "Tan se val on siguis. El camí a la perfecció comença davant dels teus peus" -havia deixat enrera les rialles i parlava lentament, pensant cada paraula- Vull dir que he avançat i que sé més del que sabía, però segueixo estant al començament. El procés de desxifrat del sistema matemàtic que tinc entre mans és emocionant i és impossible que algú s'hagi pres la molèstia de codificar tota aquesta informació dins una cadena d'ADN, manipulada o no, si no és per comunicar una cosa concreta. Aposto que obtindré una resposta i si puc mantenir el ritme arribaré al final en cinc o sis dies -va callar per barallar-se novament debades amb els seus cabells mentre feia un altre glop i mirava fixament en Ramon. No hi havia ni la més petita ombra d'ironia en els seus ulls.
-Si no fos perquè l'estic fent personalment aquesta feina i la puc valorar de forma objectiva estaria pixant-me de riure dels teus maldecaps i de l'Oncle i de la tieta, pero ja et dic que no fa riure. Sigui el que sigui la seqüència, aquí hi ha un misteri que no resoldràs fotent quatre crits al taulell de recursos humans...
He pensat una cosa: No crec en els Ovnis, però... Hi ha un únic llenguatge universal: Les Matemàtiques. Sembla una frase feta però no ho és. Els conceptes matemàtics són raonament en estat pur. Podem inventar milions de llengües, de lleis, de religions... podriem inclús imaginar un món on les lleis de la Física o de la Química o de la mateixa Biologia fossin completament diferents de les nostres, però el concepte "1", el concepte dels números i de les lleis que els relacionen no depèn en absolut de la nostre cultura ni de la nostra llengua perquè les Matemàtiques existèixen immutables amb independència de qui les pensa i de com les pensa... -En Ramon l'escoltava absort. No havia vist mai el seu amic tan capficat i frisava per saber cap on anava amb tot aquell preàmbul-... No crec en els Ovnis, però si algú des d'un altre món o des d'un altre temps, del passat o del futur, volgués establir contacte, si volgués deixar-nos un missatge, hauria de fer-ho exactament així: Hauria de recòrrer necessàriament a les Matemàtiques.
En Ramon va deixar el seu got sobre la taula. Un estrany pensament l'havia travessat com una esgarrifança. Va alçar les mans demanant silenci mentre buscava les paraules.
-Un missatge escrit en la única llèngua universal... i escrit amb les úniques lletres possibles. Lletres més perdurables que la pedra...
Aquest cop va ser en Wang qui va quedar bocabadat.
-Què has dit?
En Ramon va ventar el cap per desentendre's d'aquelles paraules que encara ressonaven a la sala. Va maleir el licor que li anava emboirant el cervell.
-Res... Una bestiesa.
-Coi Ramon, a quines lletres et refereixes?
-A les lletres d'ADN: Els codons. Ja t'he dit que era un bestiesa.
-Com que una bestiesa? Per què una bestiesa? És una idea genial! La única llengua i les úniques lletres possibles. Quadra perfectament. Com pots dir que és una bestiesa? Potser no demostra res, però és una hipòtesi, una possibilitat... Amb això treballem els científics.
En Ramon va negar novament.
-No Wang. El que has dit... Això del missatge, em va venir al cap fa uns dies anant amb bicicleta... Però és absurd, és ridícul, i els científics com tu i com jo no treballem amb fantasmes ni amb creences folclòriques. Els Ovnis són l'etern recurs dels que no en tenen cap altre.
-Val, i si deixem els Ovnis per a més endevant? -va intervenir l'Eva- No estic entenent gaire cosa ni de mates ni d'ADN, però de com funciona l'Institute en sé més que vosaltres i m'estic posant nerviosa. Pel que entenc hi ha dues possibilitats: O és un sabotatge que podria afectar greument el prestigi de l'Institute o no ho és. Un sabotatge implica que algú ha aconseguit violar un dels sistemes de seguretat informàtica més avançats del món i pot fer el que vulgui amb les bases de dades, i si no és un sabotatge estariem davant d'un misteri inexplicable, d'un missatge escrit dins l'ADN fet en un temps en que era impossible fer-lo, un missatge que conté fórmules i sistemes matemàtics... Vaig bé?
-Sí, perfecte...
-I fora del sabotatge i dels Ovnis hi ha cap més explicació?
-Eva... D'això parlavem. Jo no la veig.
-Doncs, tenim un problema.
-Per què? Què vols dir?
-Vull dir que si és un sabotatge rodaran caps fins que trobin els culpables i no saps del que és capaç l'I
nstitute per defensar el seu prestigi i els seus diners i si no... Imagina't que els laboratoris confirmen l'autenticitat de la seqüència, què implicaria això per l'Institute?
En Ramon va alçar les celles i va mirar-se el sostre per un instant.
-Doncs no ho sé. Si d'alguna manera l'intró hagués aparegut de forma natural en el genoma de l'Oncle, sigui quin sigui el seu origen, formaria part també dels genomes dels seus germans, dels pares, tiets, avis, besavis i fins allà on t'arribi la imaginació i estaria sotmès a les mateixes regulacions que la resta... Fa uns anys, crec que el 1997, la Unesco va declarar el Genoma Humà, Patrimoni de la Humanitat i per tant el seu estudi i les conclusions que en resultin també ho són. Legalment l'Institute, com a desxifrador de la seqüència, no pot reclamar cap mena de dret, però a la pràctica decideix el que vol compartir i el que no... i em temo que tots els grans laboratoris estan fent el mateix... Però de fet, crec que el gran problema, no és a qui li pertoca la titularitat ni els beneficis de la investigació, sinó el fet de que estem construint sobre un núvol... Ja t'ho he dit: Crec que algú està sabotejant la feina de l'Institute amb una seqüència inventada i pel que diu en Wang ha de ser algú amb grans coneixements de Matemàtiques: Podria ser un dels competidors de l'Institut ... -Es va passar la mà pel front reflexivament- En qualsevol cas divendres rebré la seqüència tal com va sortir dels laboratoris i sortirem de dubtes, però hauré de redactar un informe al meu cap detallant tot el que hagi descobert... Sense pretendre-ho he atret l'atenció de tothom sobre aquest ditxós assumpte.
El forn desprenia un perfum que no deixava lloc a dubtes. En Wang va revifar-se immediatament i es va dirigir a la cuina a inspeccionar.
-No sé jo l'Institute però el que hi ha al forn no espera! Prepareu els plats!
Va tornar brandant la rassera i la safata plena de bacallà amb samfaina gratinat amb all i oli, especialitat tradicional catalana i una més de les addicions d'en Wang. Encara va tenir prou habilitat per portar en el mateix viatge una ampolla de vi blanc. Un Chardoney jove, fresc i daurat, ideal per reanimar la conversa. L'Eva va punxar un tall de bacallà amb la seva forquilla- Mmmh! Deliciós Ramon! No sé com t'ho fas perquè et quedi millor que a mi. M'amagues algun truco de l'avia?
Quan van enllestir el peix ja era mitjanit. L'animació amb que havien iniciat el vespre s'havia anat esvaint. Hi havia una anguniosa sensació de vertigen davant aquell intricat remolí d'hipòtesis indemostrables. Tot penjava d'un fil massa prim. Un fil que podia trencar-se en qualsevol moment.
En Wang, esgotat i força tou, volia tornar a casa.
-Nois! Brindarem per aquest dia memorable! -va dir buidant a les copes el poc que quedava dins l'ampolla- Trenta de Març: Dia de las Matemàtiques Marcianes i del Bacallà al Forn!
Van sortir a la galeria d'incendis a acomiadar-lo. Quan el seu cotxe va desaparèixer en la foscor es van quedar mirant amunt. Era una nit preciosa. Durant tot el dia el vent de ponent havia bufat fort i a la volta del cel una munió d'estels feien pampallugues. Fins i tot des d'aquella desmesurada ciutat es podia obrir una finestra a l'infinit. L'Eva va passar un braç per l'espatlla del noi.
-Hi ha algú allà dalt? -va preguntar.
-Si hi és, deu ser extraordinàriament vell.
-... I savi també, no?
-Sí. Vell i savi.
-Ens estarà mirant? -un calfred els va pessigollejar l'esquena.
-Crec que sí.
-Doncs fem-li enveja. Fes-me un petó!


Union City, dimarts 31 de març

La llum del matí lliscava mandrosament pels murs de l'apartament. La primavera desplegava les ales també en aquell descolorit suburbi. Quasi a tocar dels vidres del finestral un grup de cirerers lluïen les seves flors immaculades. En Ramon se'ls mirava amb aversió. El despertador li acabava d'esguerrar el son i, després d'una nit de ressacós insomni, l'alba li semblava una broma de mal gust.
-Ei! Son quarts de vuit! No treballem avui o què? -va dir l'Eva amb una veu que li va semblar estranyament aguda. Va arrossegar-se fora del llit però el miracle quotidià de la dutxa semblava no fer-li efecte. Quan es va acabar de vestir ella ja l'esperava a la porta.
Van quedar enfangats en el trànsit espès de l'hora punta. La son que arrossegava es va anar impregnant de mal humor.
-Hem de parlar de la teva reunió de divendres amb en Feldman -va dir ella- Estic ben amoïnada.
-Deixa a en George tranquil. Es un torracollons obsés per la feina però un bon paio, al cap i a la fi, i et recordo que divendres no tenim cap reunió. Em portarà la seqüència original i prou. Ja sap que sense allò no puc seguir ni presentar-li cap informe.
-Ramon, en George Feldman es un llepaculs i farà exactament el que li ordenin. No esperis d'ell cap mena de comprensió ni d'empatia. Ja vas veure el que va trigar a posar-se al mig quan es va assabentar de la teva comanda al laboratori. Tot aquest bon rotllo de col·lega que gasta amb vosaltres em fa venir basques. Jo l'he vist en les reunions a la Goldman Sachs i sé que per penjar-se una medalla us faria degollar a tots. Em fas patir... -li va dedicar un somriure intencionadament maternal- Tens tendència a veure només la part positiva de la gent i em temo que en aquest sentit en Feldman es ben bé un iceberg.
El Ramon la va mirar disgustat. Va temptar una resposta però va desistir. Millor seguir mut. No van creuar cap més paraula fins que la noia va baixar de l'auto.
Va arribar a la feina amb vint minuts de retard. Quan va aparcar encara estava empipat. No suportava aquella dèria protectora i maternalista que l'Eva mostrava de vegades.
Camí de la reunió matinal li van venir ganes de girar cua i desaparèixer. En el fons l'Eva tenia raó i aquell fet encara el feia sentir pitjor: En George era un llepaculs. Aquell dia tots eren uns llepaculs. El misteri de la seqüència ho estava enverinant tot. N'estava fart.


Union City, dimecres 1 d'abril

-Tu no els coneixes. Tu et dediques a descobrir agulles en els pallers, floretes en el camp i marcians en l'ADN i et creus que tots jugueu al mateix, et creus que sou una colla de col·legues, una bona família plena de bonhomia i de nobles sentiments, enamorats tots de la Ciència i del Bé Universal i t'equivoques -l'humor de l'Eva tampoc semblava indemne a la maledicció de l'ADN- T'equivoques completament. Jo els conec. Els conec bé i sé del que son capaços. Per ells el Genoma Humà només és negoci i poder. Sóc allà, cada dia, veient com compren i venen idees, drets i patents tal com compren i venen persones, empreses i països... Els veig cada dia tramant, enredant, amenaçant, extorquint, corrompent a gent honrada i ensabonant a gent corrupte, a polítics, a científics, a professors, a governs en ple i a qualsevol que els faci créixer el balanç. Ells son el càncer!
En Ramon aguantava el xàfec amb cara de pomes agres. Tot just se li havia acudit insinuar que potser en feia un gra massa amb tanta prevenció respecte de l'Institute.
-Aquesta història teva farà rodar caps fins que trobin un culpable de sabotatge i t'esclafaran com a un escarabat si ets al mig o si els sembla que saps més del que ells creuen que hauries de saber i si no es falsa, si fos cert que un munt de gent porta dins aquesta maleïda seqüència trobaran la manera de treure'n profit, digui el que digui la Unesco. Una cosa així els farà olor de molts diners i de molt poder i no sé què és pitjor. No saps del que són capaços per diners... -va callar per prendre aire, estava encesa com en Ramon no l'havia vist mai
-Molt bé! Gràcies per una descripció tan acurada i portentosa de l'infern. No ho sabia que treballava directament a les ordres de Lucifer però, vet aquí que ara ja ho sé -el recurs a la ironia era l'últim que tenia en Ramon abans d'esclatar- Si són tan i tan dolents, es pot saber què hi fas tu treballant amb ells en el mateix Centre de Calderes?
L'Eva se'l va mirar dolguda.
-Si treballo amb ells deu ser perquè sóc com ells -el fitava amb una mirada glacial- No estic parlant del bé i del mal jo. El que voldria que entenguessis es que a l'Institute hi han unes regles de joc i no s'hi val no saber-les. No pretenc que deixis de ser una bona persona. Pretenc que deixis de pensar com un babau!
Allò era més del que en Ramon podia suportar. Va recollir les claus del cotxe i va marxar sense dir res. L'aire de la nit li va calmar poc a poc la cremor que sentia a la cara.
Va estar hores aparcat a la riba del riu. El cor li feia mal. Estava esparverat. Necessitaven ja una certesa per relaxar-se. Perquè tot tornés a ser com abans.
Quan va arribar a l'apartament, passada la mitja nit, es va trobar l'Eva dormint al sofà. No va gosar fer-li un petó. Dins el llit, a les fosques, va sentir fred. Per primera vegada en molts anys va desitjar tornar a ser a Banyoles.


Union City, dijous 2 d'abril

El dia a l'Institute havia passat lent i espès com un malson. Els records de la baralla de la nit abans havien ocupat totes les seves hores.
A les cinc, davant de la Goldman Sachs va sortir a rebre-la. Li va fer una reverència teatral mentre li obria la porta del cotxe i li oferia un petit ram de flors. Ella se'l va mirar divertida.
-Abans que segueixis fent-me injustament la pilota he de dir-te una cosa -en Ramon va assentir apropant-li l'orella- Ahir em vaig comportar com una idiota. No tenia cap dret a dir-te res del que vaig dir i em sap molt greu. Ho sento -lluïa una mirada entre suplicant i trapella. La punta d'un somriure es va insinuar en els seus llavis. En Ramon va tornar a assentir. Obrint els braços, la va prendre de les mans i després de mirar-la llargament la va anar apropant de mica en mica. La va besar amb força, amb ràbia. L'estimava massa, aquella dona.
L'Eva. Sempre l'Eva. Després de tres anys de convivència, de tres anys de llevar-se, d'esmorzar, de dinar, de sopar i de dormir plegats, després de fer-li l'amor mil veg
ades, encara no li havia arribat al fons.
L'estimava massa. Això ho sabia. Sabia també que l'Eva guardava i guardaria sempre un últim calaix del tot inaccessible.
Union City, divendres 3 d'abril

"Dos quarts de sis. Negra nit" En Ramon anava fitant el despertador cada cinc minuts. Es desesperava veient l'indolència d'aquelles manetes. L'Eva dormia. Envejava la seva capacitat per desconnectar. Va envejar també en Wang que encara tenia camp per llaurar. Al menys, en el seu lloc, hagués pogut dedicar a la feina les hores robades per l'insomni.
Havia decidit prendre's el dia lliure tan bon punt en George li donés la seqüència. La compararia amb l'altre i passés el que passés tancaria l'ordinador i aniria a buscar l'Eva per dur-la al Da Capo. S'ho mereixien. Frisava perquè arribés aquell moment. "...Dos quarts i cinc!" Es va llevar silenciós i es va apropar al finestral. Cap a l'est es destenyia la compacta negror del cel. Es va posar les malles i va carregar-se la bicicleta a l'espatlla. Va sortir al replà i va tancar la porta darrera seu. Faltaven encara dues hores i mitja per la reunió i no pensava perdre-les mirant-se el rellotge.

***

Va ser el primer a entrar a la sala. Seia prenent un cafè llarg i fullejant la premsa del dia. Mirava de distreure els nervis que el rossegaven. A un quart de nou la sala era plena i els companys comentaven la insòlita impuntualitat d'en George Feldman. A dos quarts va comparèixer la seva secretària personal per anunciar que el senyor Feldman patia una indisposició i que no se'l esperava fins dilluns. Va demanar disculpes en nom seu i va donar la reunió per cancel·lada. En Ramon estava astorat. Va parar a la secretaria a mig sortir cap al vestíbul.
-Perdona però espero uns documents importants. En George te'ls haurà fet arribar, no?
La noia, sorpresa per l'abordatge, va negar amb el cap. El doctor Feldman no havia deixat cap document ni cap instrucció concreta per ell. Sense èxit, en Ramon, va provar d'obtenir el seu telèfon mòbil personal. El de l'empresa estava apagat.
Va baixar a la "Caverna" gairebé a la carrera i es va dirigir directament al despatx d'en Martin Sworetsky. La seva secretària va mirar d'interposar-se però, prudent, va optar per deixar via lliure a aquell esperitat. En Ramon va obrir d'una empenta la porta d'en Martin.
-Necessito la seqüència.
En Martin se'l va mirar bocabadat.
-Es pot saber que t'agafa?
-Perdona... -en Ramon va adonar-se de fins a quin punt estava exaltat- Tens raó... Et demano disculpes per aquesta manera d'entrar però porto deu dies esperant la maleïda seqüència i avui en George no s'ha presentat. La necessito i he pensat que la deus tenir tu.
-Doncs t'equivoques. La transcripció literal de la seqüència se la va endur abans d'ahir, dimecres, en George Feldman. A les cinc de la tarda per ser exactes. Tinc la nota de registre per si la vols veure -va afegir en Martin, sarcàstic-... I, si no se't ofereix res més et pregaria que ens deixessis treballar i, si us plau: Calma't! Si en George no ha vingut avui ja vindrà dilluns.
-Martin. Es important. No pots fer-me una nova còpia ara per mi?
-Im-po-ssi-ble. S'ha de seguir el Protocol. Adéu Ramon i bon cap de setmana.
-Martin. Només una cosa. Veu comparar la teva seqüència amb la de Recursos?
En Martin el va fitar malcarat
-Jo no tinc res de Recursos Informàtics. La informació la generem aquí i l'enviem allà i no hi ha viatge de tornada. Està clar? ...Insisteixo: Bon cap de setmana, Adéu!
Va deixar passar la resta del matí sense fer res. Estava desfondat. La incompareixença d'en George havia estat un cop baix. A la cafeteria es va prendre dos whiskys amb gel. "A la merda les aparences!" Amb gust hagués vomitat a sobre la barra. El timbre del mòbil el va sobtar.
-Si? - Era l'Eva.
-Ramon! Has vist en George?
-No ha vingut. No vindrà fins dilluns.
-Està aquí. A la Goldman Sachs.
-Estàs segura?
-Ha entrat fa deu minuts. Jo mateixa li he obert la porta. Està reunit amb el Julius Fenderstein.
-Saps què fan?
-No. M'han enviat a l'altre planta. Estan sols i sembla important.
-Ara vinc.
-No pots venir aquí, Ramon. Què no saps qui es en Julius?
-Se'm en fot aquest fill de puta d'en Julius. He de parlar amb en George.
-Ramon!...
Les últimes plantes de la Goldman Sachs Tower s'albiraven des dels laboratoris. A aquella hora el trànsit era fluid i no li van caler més de cinc minuts per fer el trajecte. Al arribar a la planta l'Eva l'estava esperant.
-Massa tard.
-Què vol dir, massa tard?
-Han marxat.
-On?
-A qualsevol lloc. Han pujat al terrat i han marxat amb l'helicòpter.


Union City, dissabte 4 d'abril

Era mitja tarda i l'Eva havia baixat a córrer. En Ramon s'havia quedat a l'apartament. Estava baldat. Tota la tensió acumulada al llarg de la setmana se li havia caigut a sobre convertida en un esgotament dens i dolorós. Anava del sofà a la cadira com un somnàmbul sense saber què fer ni a un lloc ni a l'altre. No aconseguia pensar en res. Estava sospesant la possibilitat de passar l'escombra quan el bip-bip de l'ordinador el va advertir d'un nou missatge de correu.. «En Wang! Què haurà trobat aquest ara?»
El missatge era curt. Una sola paraula:

"EUREKA!"

Hi havia adjuntat un extens arxiu amb un munt de formulacions matemàtiques completament fora del seu abast. El va trucar ansiós després de fer-hi una ràpida i frustrant ullada.
-Sí? -El matemàtic s'hi va posar immediatament.
-Wang, què has trobat?
-TOT! Ramon ho he trobat tot!! -estava exultant- No t'ho creuràs... Ramon! Ho iiiinc, ho tinc! Ja està!
-Però què és?
-La Trajectòria! ...És massa complicat per explicar-t'ho per telèfon. Vine a casa a sopar, m'has de fer molt la pilota i mentre tant ho traduiré perquè fins i tot algú tant limitat com tu ho pugui entendre... A les vuit?
-A les vuit! No m'ho perdria per res del món!
Va penjar i va mirar-se el telèfon sobre la taula. De cop es sentia pletòric d'energies. Volia cridar! Eren les cinc. Què podia fer en aquelles tres hores a part de devorar-se les ungles? Va estar a punt de anar directe a casa d'en Wang però li va semblar massa descortès. Va optar per baixar al centre comercial a cercar una ampolla de cava... Una caixa ben plena, què coi!

Quan l'Eva va arribar el va trobar ja vestit i esperant-la. La va arrossegar fins a la dutxa.
-Ei! què passa?
-Al "paio més feliç de la Terra" no si li fan aquesta mena de preguntes. A les vuit hem de ser a casa d'en Wang! Té una cosa important!
La impaciència els va poder. A dos quarts de vuit ja entraven a l'escala de l'edifici d'en Wang. Van pujar carregats amb el cava i unes flors grimpant les escales de dues en dues. L'alegria mig histèrica d'en Ramon havia contagiat l'Eva i reien entre sanglots quan van arribar al replà de l'apartament.
Allà la porta era oberta. De genolls al terra la Gong intentava cridar sense aconseguir que cap soroll emergís de la seva gola. No entenien res ni van poder fer res: En Wang era mort.
Jeia estès al terra, de panxa enlaire. Els ulls inerts miraven un punt indefinit del sostre. Havia bolcat enrera la seva cadira davant l'ordinador i tenia les mans encara calentes, sota les aixelles, envoltant-se el pit. S'intuïa un rictus de dolor a les seves faccions. En Ramon va intentar un massatge cardíac, va intentar el boca a boca. Va intentar-ho tot però no se'n va sortir. En Wang era mort.

Quan va arribar el personal d'emergències del Campus, en Ramon es va adonar que la Gong, asseguda al terra amb la mirada perduda, estava sola. L'Eva no hi era.

Havia marxat.