El misogin

EL MISOGIN


Era fill d'una família molt pobra. Es formà en la pobresa i seguí, de gran, el mateix camí lliurant-se a la més castissa bohèmia. Habitava unes golfes descurades, polsoses, atrotinades. Pintava. El seu cercle d'amics era, va dir algú, un residu de pseudo
-intel.lectuals de mala nissaga, eterns descontents de la societat a la que partanyien. Joan Bru, el nostre personatge, no suportava moltes coses: per exemple, no suportava l'estiu, amb tota allò que comportava: sol, platja, la gent que s'hi atapeïa, els altaveus que distribuïen estrepitosa anti-música; ni suportava les dones. Aquesta darrera aversió tenia una llarga història, fins arribar a la seva habitual solitud: una solitud a mitges puix que si bé era total a les golfes, la distreia amb les seves anades a la taverna i amb les seves freqüents borratxeres.

Coneixé una dona i gaudí de la seva amistat. Arribà, fins i tot, a un cert grau d'enamorament. Passejaven i enraonaven. Joan Bru sabia explicar-li que ser pintor exigeix l'atenció constant a la forma i al color. Aconseguí que pugés al seu estudi. En el moment formós en què la dona anava a entregar-se-li, nua i voluptuosa, ell pegà un salt, s'allunyà del llit, agafà els pinzells i s'adelerà cercant fixar en una tela els trets de la preciosa nuesa i de l'expressió eròtica d'un cos trasbalsat per les seves carícies. La història es repetí una altra vegada. I la dona l'abandonà.

Coneixé una altra dona. Li parlà de l'art i de la seva pintura. La convencé perquè posés per ell. Li parlava d'amor mentre la despullava cerimoniosament. I la besava tot cobrint-la de carícies, i li amanyagava amb tendresa els pits, i el ventre, i el sexe, i ella corresponia excitada apretant-lo cap a ella fins a l'èxtasi del desig, quan tot d'una ell se'n separava per agafar els pinzells i aconseguir plasmar una imatge eròtica en la tela que tenia a punt. La dona desaparegué de la seva vida.

I, així, una altra i una altra. Les dones que més temps el suportaren arribaren a la conclusió que ésser venudes a les galeries d'art com objectes sensuals era una humiliació més a les que havien de sotmetre's adoptant posicions de nimfomaníaques perquè el pintor pogués arribar a la suprema inspiració artística.

Amb el temps, els temes de les seves pintures s'allunyaren de l'erotisme. En part, per un gran esforç mental i una voluntària autosuggestió. En part, per successives depressions que l'acostaren a la impotència. I es convertí en un misogin: declarà el cos de la dona irreconciliable amb l'esperit, i centrà la seva vida en la passió per temes "útils", com , per exemple, romandre tancat a les seves golfes setmana rera setmana, excepte per anar al bar de la cantonada a fer els dos mossos de cada dia per a seguir vivint.

A les seves golfes, des del seu llit, podia albirar un tros de cel a través dels vidres d'una claraboia del sostre. Al.lucinat, quan arribaven les nits, volia somniar l'aparició d'una musa etèria i nocturna. I construïa imatges bicolors en les quals hi veia Apol.lo guiant les filles de Zeus i dirigint llurs cants i llurs dances. D'altres vegades feia aparèixer, assossegades i romàntiques, les nereides protectores de la mar, nues, cavalcant cavalls marins.

Desitjaria -es deia- aquella musa essencial a tot artista, que substituís la dona que malmet, per essència, la intel.lectualitat i l'art.

El seu lloc preferent continuà essent la llitotxa en la que meditava, i el seu espectacle nocturn. Planejava com havia d'aparèixer-se-li la companya. Hauria de ser d'un color entre plata i gris, reflectir cristalls de llum violeta i blava, i formosa i molt callada, atenta a tot el que ell volgués dir, i molt tímida... La imatge s'esvania al moment de tancar els ulls.

Sense proposar-s'ho, ignorant com, el seu abatiment expirà a la sortida d'una d'aquelles nits de fantasia. Aparegueren petits símptomes reveladors. Col.locà una tela al cavallet, al costat d'una escarida finestra de l'habitacle, i començà a pintar. Pintava amb els colors que veia de nit sota la cúpula celeste. El tema, abstracte, descobria arbres com serpentines i mantells cristal.lins en constant moviment, amb uns contorns com els de la musa imaginada.
Les teles es multiplicaven. Els colors dominants seguien essent els mateixos que apareixien en les seves visions nocturnes. I les formes sorgien de les imatges somniades, com si la seva mà les hagués plasmat mitjançant insospitats camins subconscients.
Així fou que el nostre pintor Joan Bru ressorgí de les pròpies cendres. Donà a una sala d'art vint-i-cinc teles, que exposà. L'èxit fou complet, sobre tot entre les dones. Tres de les dinou dones que li compraren obres insistiren en visitar el seu estudi. I les tres, amb prudència i discreció, foren rebutjades amb excuses trivials.

Un dia, un parell de setmanes més tard, un truc suau el féu anar a obrir la porta del seu estudi. Aparegué al llindar una curiosa dona de cabell llarg, vestida humilment, d'aspecte lleuger, seriós i compassiu, que li demanà permís per entrar. Joan Bru pensà instintivament que res d'especial no hi havia en ella. No dubtà en fer-la passar. La visitant s'assegué amb placidesa a una vella butaca, arraconant prèviament les andròmines que l'ocupaven. Joan Bru, com si res no succeís, seguí treballant en la pintura que havia deixat per anar a obrir. La visitant el mirava sense dir res.
-Soc un misogin -digué el pintor trencant el silenci.- Somio a les nits amb les deesses del mar, cosa que m'ha restablert de la meva anterior apatia. Destesto el cervell femení i, sexualment, sóc molt poc apte.
La dona, naturalment, escoltà perplexa les concises frases del pintor, endevinant-li certa sobergueria.
-Els teus somnis s'endevinen en les teves obres -confessà. -Pel que fa al teu menyspreu del sexe femení, és una generalització nècia perquè has conegut poques dones. I pel que fa a la teva aptitud sexual, això no ho pots dir tu sinó la dona a qui arribis a estimar.
-Pretens quelcom de mi, i això em desagrada -respongué bruscament l'home.
Ella s'anà despullant tranquil.lament mentre li manifestava:
-Res no vull obtenir de tu, i la prova està en la nuesa amb la que em presento al teu davant per a servir-te de model, i amb la qual podràs substituir les fades nocturnes que inspiren les teves teles.
La seva cara expressava tendresa i cordialitat. Tenia uns ulls negres, profunds, enormes; una boca molsuda i sensual; una faç lleugerament triangular ressaltada per una llarga cabellera ondulada que li cobria les espatlles; els seus pits eren túrgids, amb mugrons grossos i erectes; de cintura prima, li destacaven, per contrast, uns esplendoros malucs ombrejats al centre per un sexe esponerós; les cuixes i les cames eren de dibuix perfecte. En Joan Bru mai no havia vist semblant bellesa.
-No sé qui ets. No ho vull saber. Posa ajaguda, ben còmoda. Intentaré tornar a la pintura figurativa, a l'impressionisme de Manet. Et col.locaràs com la seva Olímpia. Però la superaràs per la teva perfecció.
La dona posà per ell en la posició que ell manà, immòbil, sense dir una sola paraula més. Arribà la nit.
-No esperaràs que t'inviti a quedar-te a passar la nit aquí -digué el pintor.
-Aquí em quedaré perquè no tinc enlloc on anar: ja he estat rebutjada d'altres llocs sense merèixer-ho. La cortesia no abunda.
El pintor no insistí.
-Queda't, doncs; però no oblidis que aquesta és la meva casa, i que el meu treball exigeix silenci i, a estones, imprecacions o nerviosisme.

La parella se sadollà de felicitat. La seva coordinació fou exquisida. La seva compenetració, total. Parlaven amb sol.liloquis. Cap del dos no tenia perquè esperar resposta de l'altre. Les seves nits d'amor eren d'una plenitud perfecta. Jugaven amb els seus cossos com cadells esvalotats. Es bevien, es massegaven i es posseïen una o dues vegades cada nit. I quan no, es produïen afrodisíaques fel.lacions. A tots dos els emocionava despertar en l'altre el desig carnal, i encara més sentir-se'l desvetllar. De vegades ella anava al llit i ell seguia pintant totalment abstret en el seu món de creació. Acabava de matinada. Ella es mig despertava amb el soroll de l'aigua del lavabo. Ell aviat se li acostava, la mirava amb tendresa i, suaument, li treia la camisa. Ella simulava no sentir-lo però ajudava a què li tragués, i canviava de posició, posant-se supina de cara al cel que lluïa en la claraboia. Ell li feia un manyoc amb la seva cabellera descobrint-li la plenitud del rostre, bell, innocent, angèlic. Li besava les orelles i els ulls closos i la boca amb besos petits i humits. Decendia els seus llavis per aquell cos embruixat. S'aturava als pits. Els mig apretava dolçament mentre els besava amb amor mentre ella començava el seu deliri, sentint el deler de la possessió. Ell arribava al sexe, ja túmid, llaviejant-lo mentre ella xiuxiuejava "vine, vine...". I ell se li posava a sobre masegant-la furiosament, rabiosament, fins arribar, els dos alhora, a l'orgasme misteriós que li feia rebre el semen de la fecundació en una absoluta frenesia orgiàstica.

L'idil.li i les orgies duraren vuit mesos. Quan arribà el dia que s'iniciaven les pluges que dominarien la ciutat per moltes setmanes, ella desaparegué.

Per primera vegada a la seva vida, una tristesa profunda abaté el pintor Joan Bru. La hipocondria el dominà sumint-lo en una llanguiment prolongat. La seva obra reflectí colors pobres i tètrics; els seus personatges mig desapareixien desdibuixats en figures deformes que clamaven el seu desesper. En cada figura hi apareixia un rèquiem i una marxa fúnebre. Es desinteressà pràcticament del contingut de les converses dels seus pocs amics, de tot el que passava al seu voltant i, al final, el món esdevingué patètic i buit.

Les pluges cessaren i ella reaparegué. No hi hagué preguntes. S'instal.là al lloc que havia deixat i, lentament, molt lentament, el gènere de vida d'abans renaixé. Renaixeren els bondadosos somriures i la recreac
ió visual d'una dona que se sumia en una abstracció immòbil quan posava per a ell.
Ella era la més absoluta perfecció en el maneig de paraules, en el delicat gust d'obrir i tancar els ulls, en les seves passes, en el moviment suau dels seus dits, i en l'entrega del seu cos. Les nits es produïen escenes d'amor amb la il.lusió del romanticisme més pur, fosa tota vegonya sexual amb el foc de la punyent sexualitat, l'ardent sensualitat alliberadora de tota por i de tota prevenció religiosa o social.
Passejaven pels carrers, units de les mans. Els escassos diàlegs eren un suau fregar de síl.labes, com un ventet que agités les roselles d'un camp salvatge, quelcom que es movia per recollir l'essència mateixa dels colors i els reflexes de les gotes de rosada sota d'un sol de primavera.

Els amics d'en Joan Bru se sorprengueren, i convingueren que el fet era notori i gairebé increïble. Espiaren les excepcionals relacions dels amants i sols van veure dos enamorats que es parlaven amb els ulls i que vivien completament aïllats dels esdeveniments mundans. Fins que, a la tornada de les pluges, ella s'esvaní de nou.

La coïncidènca entre les desaparicions de la dona i l'estació de les pluges fou comentada pel millor dels seus amics:
-La teva dona no t'abandona perquè sí ni per un altre home. Les pluges, per raons imperatives que desconeixem, fan que t'abandoni. Quan acabin les pluges, retornarà.

Retornà, efectivament. Cap dels dos parlà del passat, i es feren el present amb la mateixa avidesa de sempre. Mai no volgué afrontar directament la pregunta "On has estat?". Solament en els somnis subsistia la curiositat del seu passat, d'on anava, de qui era realment. Si el seu amic estava en el cert, l'any següent ella també tornaria a faltar en la data dels canvis atmosfèrics. S'havia de fer a la idea. Tan sols així podria suportar la seva desesperació.

Transcorregueren anys visquent el ritme de les seves anades i el seus retorns, que esdevingué com un ritu al qual tots dos s'havien de sotmetre. Joan Bru intuí, en un dels retorns, quelcom de semblant a una alenada marina. Conjecturà quelcom de descabellat, d'irreal, de màgic, i li parlà així:
-Quan arriben les pluges, tu te'n vas. Jo no sóc res sense tu. Donaria tot el que més vull per a poder-te acompanyar.
-El meu destí no es pot canviar, i tu no podries viure al nou lloc on se m'endu.
-Aleshores, deixa'm quedar a les portes d'aquest lloc meravellós on vagis, per a esperar el teu retorn. Allí la meva vida seria diferent de la que sofreixo quan m'abandones. Allí m'imaginaria un cel nou en el que d'un moment a l'altre ressorgiria el meu paradís, que ets tu.
Oblidaren aquest conversa durant els mesos que tornaren a conviure. Fins que un dia ella li digué:
-Podràs venir amb mi demà, a la sortida del sol.
Creuaren camins i pobles. Pujaren i baixaren cims i pujols. A la fi, s'enfrontaren a la mar.
-Aquí m'acomiado de tu, amor meu, per a profunditzar en la meva mar, de la qual jo sóc deessa. Em necessita, i ara jo, Nereida, l'abraçaré, i abraçaré tots els éssers que viuen en ella i d'ella amb tot el meu candor. I faré que puguin seguir la seva vida marina i es complaguin a mirar-me i amanyagar-me. El món marí deixaria de cantar pels homes si jo no apropés a les seves oïdes aquells cants que tan sols una deessa pot interpretar.
Dit això, anà mullant els seus peus a la mar fins a enfonsar-s'hi completament.
L'home quedà astorat i feliç, i conten que fins que fou visible la reina dels mars, anava pronunciant:
-Nereida, Nereida, Nereida...