El mirall màgic

Capítol 1.

La mort de l'avia mai m'havia imaginat que afectaria tant a la mare, fins al punt que ella també emmalaltís.
Es passava el dia seguda al llit, contemplant fotos de quan ella era viva.
Només sortia de la seva estança per dinar i fer-nos un petó a l' Annet i a mi.
El pare ja no sabia que fer. Estava desesperat, intentava animar-la, però era inútil.
N' Annet tan sols era una criatura i no s'adonava del que passava, de tant en tant, però, nomes de tan en tant preguntava a la mare on era l'avia, i amb un somriure forçat ella li contestava que era en un lloc millor. Lluny. Molt lluny.

Per una altra banda, jo no estava massa trista, mai vaig conèixer a l'avia tant com la mare o el pare, per a mi nomes era un record llunya d'una dona grassa i baixeta amb els cabells pèl-rojos com la mare i l'Annet, recollits en un monyo. L'únic que tenia clar, es que era boja.
Mai havia estimat al pare perquè mai havia volgut que es cases amb la seva bella e intel·ligent filla gran, la meva mare. Era una dona manipuladora i tossuda. Jo mai, l'havia estimada com els nets fan als avis. A vegades quan la tieta venia a casa sentia com ella li deia al pare, que tenia sort de que jo no hagués emmalaltit com la mare. Sort de que jo no hagués embogit.


* * *


Un mes més tard la mare va morir i una setmana mes tard una carta i un paquet per a mi van arribar. Era, sense dubte del puny i lletra de l'avia:

< J.K. Lewis>>






Capítol 2.

Cuidadosament vaig obrir el paquet. Dins hi havia un petit espillet. Amb el marc de plata i unes grans roses gravades al contorn del mirall amb pedres precioses.
No em volia imaginar els sous que devia valer aixó. A la part inferior hi havia gravades tres lletres <> Les inicials de l'avia.

No hem creia ni una lletra del que posava a la carta. Però no em feia més il·lusió poder tornar a la vida la mare. Ràpidament sense perdre ni un segon vaig agafar el mirall pel mànec amb les dos mans vaig tacar el ulls i amb força el vaig apretar, per la meva ment nomes passava el record de quan la mare era a casa.

De sobte una suau brisa glaçada va recorre el meu cos. Vaig obrir els ulls ràpidament per mirar al meu voltant. Era a l'habitació i tot era igual. Vaig mirar el meu rellotge. Eren les dos del mig dia. Res, res, havia canviat. Vaig guardar el mirall al calaix de l'escriptori i em vaig estirar damunt del llit. Havia set una idiota pensant que funcionaria. Les llàgrimes varen començar a llenegar per les meves galtes . Al final vaig acabar per adormir-me.

El soroll del riure de l'Annet al menjador em va despertar. Vaig fer un badall i em vaig aixecar amb compte de no fer molt soroll. El menjador era molt il·luminat. L'Annet es va girar i em va mirar estranyada, li vaig fer una ganyota i ràpidament es va tornar a mirar el televisor. El seus rinxols pèl-rojos llargs fins a mitja esquena, hem van fer pensar. Hi havia alguna cosa que no encaixava, tenia els cabells molt llargs, nomes feia un mes que el pare va decidir anar a tallar-se'ls . Vaig entrar a la cuina i vaig ensumar l'olla que hi havia als fogons. Era sopa de peix. Feia mes d'un mes que el pare no en preparava. Varem sopar sopa de peix, la nit en que la mare va morir.
De sobte el pare va entrar per la porta. Es va quedar quiet de peu a l'entrada de la cuina i va alçar una cella. Em va fer una pregunta que em va espantar:

<<¿Avui no era la festa d'aniversari de la teva amiga?>>

Vaig girar el cap i vaig mirar el calendari. Dos de març. Tot va encaixar. Avui era el dia en que la mare anava a morir. Havia retrocedit un mes en el temps. Espantada vaig mirar el rellotge. La mare va morir sobre les deu. Eren les nou i mitja! Vaig sortir de la cuina sense respondre al pare i vaig pujar escales amunt fins la meva habitació. Vaig buscar l'espill a l'escriptori. Corrents vaig tancar la porta de l'habitació una vegada vaig sortir. Les llàgrimes hem relliscaven galtes avall una vegada més , però aquesta vegada no era per tristesa, sinó per felicitat . La mare sempre m'havia dit que era ploranera. Vaig fer un somriure pensant que una vegada més m'ho podria dir...