EL MIRALL DEL RENTAMANS

EL MIRALL DEL RENTAMANS


Sóc al mirador de Ponent, el mar, en la llunyania, a la meva esquena i les vinyes verdes als meus peus. Els de casa n’hi diem així, el de ponent, per tal de diferenciar-lo dels altres; en aquest gairebé sempre hi estic sola.
El que m’envolta és tot bell i tot és per a mi; no hi ha res d’espectacular, la vinya és senzilla i humil per naturalesa, altra cosa són els fruits que dóna, el què se’n deriva i, segons l’ús que se’n faci, et poden dur a la màxima exaltació o al son més profund.
Si fos fotògrafa dispararia a desdir la meva càmera amb l’esperança de captar el moment, el gran moment en què s’uneixen la llum precisa i el respirar de cada instant. La mirada, però, caldria que fos contemplativa, interioritzada, perquè no és el mateix el contemplar que el mirar.
Amb l’escriptura, possiblement, em succeeix el mateix; o dispares a raig i omples folis i més folis esperant-ne qui sap el què, o intentes escriure amb l’esperança, això, sí, de captar la idea, la gran idea que et permeti d’enfilar un reguitzell de paraules, tot i que, en començar no sàpigues on aniran a raure.
Un dia d’aquests que he baixat a la vora del mar, barrinava i donava voltes al tema de les sirenes; les sirenes que, amb el seu cant, captivaren Ulisses. Per què no trobaria jo el tresor guardat en el meu cap o ves a saber on, que tingués la força d’atrapar algú, alguna idea fugissera?.
Després d’aquest llarg i xardorós estiu, demà deixo el mas i la vinya. El sol ja és a la posta i jo abandono la meva talaia per anar a recollir quatre coses i fer-me la bossa. El que més interès tinc de no oblidar-me’n, són els bons moments viscuts aquests dies; si n’hi ha hagut de no tan bons, els he deixat córrer, no cal carregar la maleta amb coses feixugues.
He creuat el jardí, tan estimat, estimat, sobretot, pel temps que li he dedicat, i ara sóc a la meva cambra, on tant bé m’hi trobo. És diferent a les altres habitacions de la resta de la casa.
Parets i sostre empaperats, estil provençal, amb la vànova i cortines a joc i, per acabar-ho d’adobar, un tocador antic, un rentamans d’aquells amb palangana i la gerra per a l’aigua, que no t’hi pots rentar res, són ben inútils, però hi fa tan bonic!.
L’únic que em té alguna utilitat, és l’ampli mirall que ho agombola tot i que, ara, asseguda al davant, m’hi veig reflectida. Em miro de fit a fit i no em reconec.
Són els meus cabells que, curiosament, emmarquen rostres i expressions diferents, com arribades del passat i amalgamades amb el present. La samarreta de tirants, però, que duia fins ara, ha anat a raure damunt del llit i contemplo els meus pits nus, plens i exuberants esperant ser acaronats i xumats.
Tampoc els meus ulls semblen els meus. Els que veig a través del mirall tenen una mirada curulla de tendresa, que contemplen sense veure-hi, el que mai han copsat. Un infant ros, de cabells rinxolats i galtes rosades que esperen ser besades s’arrapa al meu pit, mentre jo, o el meu altre jo, emergent del passat, li somric amorosament.
Se m’ha adormit el temps en la mirada i, de baix estant, m’arriba el soroll de plats. El sopar és a taula.
És hora de posar-se altra vegada la cuirassa que em preservi de l’enyor i la tristesa. A la bossa, un cop més al final de l’estiu, res de ficar-hi records del passat ni anhels de futur. Ara és l’hora d’encarar-se a la fluent realitat, al present.
Me’n parlen cada any les renovades vinyes amb l’arribada de la verema.